Els dos artistes genials que no es podien ni veure: un viatge a la Roma de Bernini i Borromini

Barcelona"Es van pegar, es van pegar", diu la Giulia. "Però per quina raó es van pegar?", preguntes. "Per Borromini i per Bernini, esclar. Un deia que Bernini havia copiat clarament Borromini quan va fer la col·legiata de Santa Maria Assunta d’Ariccia, l’altre ho negava, es van anar encenent i es van pegar", afegeix. Som dins d’una de les esglésies més boniques de Roma, San Carlo alle Quattro Fontane, una de les joies del barroc italià. La Giulia treballa pel ministeri de Cultura italià i apareix en una sala del fons del temple dissenyat per Borromini, on, amb poca feina, espera algú amb qui xerrar. És una dona afortunada. Li encanta el barroc, estima Borromini i treballa dins d’una de les seves grans obres. I, com a bona admiradora de Borromini, desconfia de Bernini. "No fins al punt de pegar-se com aquells dos senyors que van venir un cop dins d’un gran grup, però he vist estudiants d’art que es deixen de parlar per aquest tema", raona. A Itàlia, en ple segle XXI, encara hi ha gent disposada a defensar l’honor de dos grans artistes enfrontats del segle XVII. Han passat 400 anys i la gent encara pren partit en la rivalitat que va transformar per sempre més la ciutat de Roma. Beneïda rivalitat, costa trobar un odi que hagi generat tanta bellesa.

Roma és plena de llegendes. Moltes, falses. Altres, amb una part de veritat. Però als romans de tota la vida no els interessa la veritat; defensen que alguns fets van passar peti qui peti. Ben a prop de les escales de plaça d’Espanya, hi ha la cantonada de Via Propaganda i Via Capo le Case. Els turistes passen de llarg. A la part baixa d’un dels edificis hi ha la botiga oficial de la Lazio, un dels equips de futbol de la ciutat. Gairebé ningú hi entra; a Roma l’equip estimat és la Roma. La rivalitat futbolística és desigual, a diferència de la barroca del segle XVII que va tenir precisament aquí un dels episodis més recordats. En cas que fos cert. A l’edifici on hi ha la botiga, hi vivia Bernini, quan ja era famós. Però quan va morir el papa Urbà VIII, el seu protector, la seva estrella va apagar-se una mica. El nou papa, Innocenci X, va apostar per Borromini i li va encarregar les millors obres, com la de San Giovanni in Laterano o la residència dels Pamphili a Piazza Navona. També li van encarregar el col·legi de Propaganda Fide, un edifici just davant de la casa on vivia Bernini. A Borromini, que era un home molt cristià, silenciós, que solia rondar sol, la vida li va donar una oportunitat de venjar-se de Bernini, que l’havia eclipsat tota la vida. Així que va decidir posar dues orelles d’ase de pedra ben grans a la cantonada del col·legi, perquè fos el primer que veiés Bernini a l'obrir la finestra. La resposta de Bernini va ser esculpir un penis de marbre que va col·locar a la seva finestra, ben visible, per provocar Borromini, que gairebé vivia com un monjo i s’escandalitzava amb el sexe. Els romans van pelegrinar tots a la cantonada, per veure les orelles i el penis. I el papa Innocenci X els va cridar tots dos a l'ordre i va ordenar destruir les dues escultures.

Roma convida a caminar. Hi ha tanta història que pots caminar-li de mil maneres. Una és gastar les sabates perseguint el rastre de Gian Lorenzo Bernini i Francesco Borromini, els artistes que van canviar la ciutat omplint-la d’obres barroques precioses. Milers de persones caminen per Roma i, per falta de temps, passen per davant dels seus temples anant cap al Panteó o el Colosseu. Tot el centre de Roma és ple de fonts i temples seus. És la història d’una relació complicada aquesta. Dos coetanis que no podien ser més diferents. Bernini era de Nàpols, del sud. Borromini era de Bissone, una població de parla italiana al llac de Lugano, a Suïssa. És a dir, al nord. Bernini era ben plantat, divertit, sabia moure’s pels palaus fent amics i cometia pecats que els papes de Roma li perdonaven. Borromini era solitari, vestia de negre i es passava la vida resant demanant perdó per pecats que ni havia comès. "Sol patir molt d'un humor malenconiós", deia el cronista Filippo Baldinucci, contemporani seu. Borromini semblava destinat a un final tràgic, i així va ser. Bernini semblava destinat a la glòria, i així va ser. El napolità sempre anava acompanyat d’amants i un cop es va casar, va tenir 11 fills. Borromini va morir sol.

Bernini era un nen prodigi. Es deia que amb 13 anys ja va dibuixar un cap davant del papa Pau V i aquest va exclamar "Aquest nen serà el Miquel Àngel de la seva època!" De jove excel·lia com a escultor. Qualsevol ruta romana ha de passar per la Galeria Borghese, on s’exposen algunes de les seves millors escultures, com Apol·lo i Dafne, David o El rapte de Prosèrpina. Bernini jugava amb el marbre com si la pedra fos suau, rendida al seu talent, llesta per prendre forma. Els romans no entenien com podien semblar tan reals els dits sobre la cuixa de Prosèrpina. El seu mecenes era el cardenal Scipione Borghese, nebot del papa Pau V, que el va fer entrar al Vaticà perquè seguís mostrant el seu talent. I aquí va ser quan va conèixer Borromini, que venia de Milà, on havia treballat al Duomo.

Borromini també tenia un home que el protegia, l’artista Carlo Maderno, de qui era parent llunyà. En arribar a Roma va convertir-se en la seva mà dreta, tota una sort, ja que Maderno havia rebut l’encàrrec d’acabar la basílica de Sant Pere del Vaticà. I la joia de la corona era fer el baldaquí que s’havia de fer just sobre la tomba de Sant Pere. Maderno creia que el faria ell amb l’ajuda de Borromini però, per sorpresa seva, van donar la feina al jove Bernini, que llavors tenia fama de ser un gran escultor però encara no dominava del tot l’arquitectura. A Bernini la sort el somreia, ja que tenia contactes i havia estat escollit un nou papa, Urbà VIII, de qui ja era amic. Urbà VIII, que definia Bernini com "un home d'enginy sublim i nascut per disposició divina per donar llum al segle", va acabar per decretar que el protegit fos el nou arquitecte oficial de la basílica del Vaticà quan Maderno va morir. Va ser un cop molt fort per a Borromini, que es creia predestinat a la feina. A Borromini no li va quedar més remei que convertir-se en l’ajudant de Bernini, que necessitava algú al seu costat que conegués bé el projecte i tingués els coneixements d’arquitectura que llavors ell encara no tenia. Així va iniciar-se un tens període de cinc anys en què van encarregar-se de la basílica i el palau Barberini, propietat de la família d’Urbà VIII. Dos joves de tot just 30 anys, treballant junts però mirant-se amb desconfiança. Bernini va endur-se la glòria pel famós baldaquí de Sant Pere i pel palau Barberini, tot i que Borromini dominava més la tècnica.

La relació estava destinada a durar poc. I així seria. Borromini va decidir fer camí sol, tip de cobrar menys i de no ser valorat. El seu primer encàrrec en solitari va ser dels frares espanyols dels Trinitaris Descalços, que volien fer una església a la cruïlla de Quattro Fontane, no gaire lluny del Quirinale. Seria la carta de presentació de Borromini, que, amb un espai limitat, va volar alt. San Carlino, com és coneguda afectuosament pels romans, és una exhibició de talent i utilitza l’espai per obtenir llum i fer creure que el temple és més gran del que és. Si Borromini era una persona esquerpa vestida de negre, el seu art era seductor, amb formes el·líptiques, il·lusions de perspectiva i una cúpula blanca ovalada que sembla elevar-se cap al paradís. Aquest projecte va seduir tant que va rebre nous encàrrecs. I en un, Sant'Ivo alla Sapienza, va poder desplegar tot el seu talent. Una joia barroca amagada entre la Piazza Navona i el Panteó on no tothom s’atura. És la gràcia de Roma, pots tornar-hi molts cops, que sempre queda algun tresor per descobrir. Borromini va brillar en obres com l'Oratori dei Filippini o el palau Spada, a prop de Campo de' Fiori, on va jugar amb les perspectives amb una galeria amb columnes que, vista de fora, sembla no acabar-se mai però en realitat no fa ni nou metres de llargada. Borromini s’estava fent un nom, però l’estrella que brillava més era la de Bernini, que treballava acabant la basílica de Sant Pere del Vaticà. I això malgrat que va cometre errades, com dues torres massa pesades per al Vaticà, que van acabar enderrocades pel risc que s’esfondressin. A Bernini, molts cops, l’ambició li jugava males passades.

Qui va ordenar enderrocar les torres va ser el nou papa, Innocenci X, que va ser escollit el 1644 després de la mort d’Urbà VIII. El nou papa apostaria per Borromini, que va veure com, per fi, la sort el somreia. És l’època de les orelles de burro i del penis. I també de la polèmica de Piazza Navona, que surt en una escena de La gran bellesa, de Paolo Sorrentino, i on Borromini va fer el palau familiar dels Pamphili. També va proposar fer, just davant del palau, una gran font que representés els quatre grans rius del món, però, per sorpresa seva, el projecte va ser adjudicat a Bernini. Pel que sembla, algú va aconseguir que el seu projecte arribés al papa Urbà VIII. Aquest va enamorar-se del projecte, sense saber quina firma portava. En saber que era de Bernini, va acceptar que el fes tot i que el napolità no li agradava, ja que havia arribat a escriure una petita obra de teatre en què es burlava d’ell. La font de Bernini, coronada per un obelisc de l’antic Egipte, té dues estàtues que giren la cara amb menyspreu a l’església de Sant’Agnese, feta per Borromini al costat del palau dels Pamphili. Els romans defensen que és un acte de guerra més de Bernini per humiliar el seu rival, tot i que l’església es va construir després de la font. Bernini ja ho sabia, que hi havia aquell projecte. Va avançar-se o és mentida? Qui ho sap.

Per desgràcia de Borromini i sort de Bernini, normalment els papes de Roma no viuen gaire. Urbà VIII va morir i el seu successor, Alexandre VII, era company de sopars de Bernini, esclar. Si durant els anys d’ostracisme, Bernini havia tornat a l’escultura, i en aquesta nova època va poder tornar a aixecar edificis i fonts, com la del Tritó i la de les Abelles, símbol de la família Barberini. Per coses de la vida, Urbà VIII, que havia cuidat més Borromini, va ser enterrat en una gran tomba dins de la basílica de Sant Pere, obra de... Bernini. El napolità, sempre enginyós, va fer una gran tomba amb el papa a dalt d’un tron, però, sota, la mort penja el seu epitafi a la base del monument. Jugant amb el moviment, va fer que l’epitafi quedés mig despenjant, cosa que produeix l’efecte que la mort l’està acabant d’instal·lar.

Va ser el final de Borromini, que va veure com el seu rival rebia tot el suport per fer obres tan icòniques com la columnata de Sant Pere i la Scala Regia del Vaticà. Els defensors de Borromini encara avui creuen que Bernini va copiar a l'Scala Regia l’efecte òptic del seu rival al palau Spada. S’assemblen, no es pot negar. Per això encara tenim italians disposats a pegar-se, si cal, prenent partit en aquest debat. Esbatussar-se mai és bona idea, però millor fer-ho per la Scala Regia que no pas per cedir el pas en un semàfor, no? Borromini, cada cop més sol, no va poder escapar del destí tràgic al qual semblava condemnat. Una discussió sobre si calia encendre o apagar les espelmes d’un llum el va portar a un atac de follia. Primer va cremar els seus dissenys i després va saltar sobre una vella espasa i es va travessar el ventre. Un intent de suïcidi maldestre, ja que va agonitzar tres dies mentre naixien rumors sobre si en realitat no l’havia apunyalat el seu criat, a qui Borromini hauria volgut protegir afirmant que era un intent de suïcidi. Tal com era la seva voluntat, va ser enterrat als peus de la tomba del seu mestre, Carlo Maderno, a l’església de San Giovanni dei Fiorentini, just al centre de Roma, davant del Tiber. Enfrontats tota la vida, Borromini i Bernini sí que es van posar d’acord en una cosa. Ells, que van crear un art exuberant, van optar per tombes modestes, simples lapides al terra que més d’un trepitja sense adonar-se del que té als peus. Bernini, que va viure 13 anys més, va fer-se enterrar al costat d’una escala de dos graons a prop de l’altar del temple de Santa Maria la Major, a la tomba familiar, ja que el seu pare, Pietro, havia treballat com a escultor a la capella palatina d’aquest temple. Un sol missatge el recorda com una "gloria de les arts i de la ciutat", res més. Els dos genis que van crear tant en vida no va tenir la necessitat de convertir la seva tomba en una altra obra d’art. Ja havien fet prou.