Viatjar gratis pel món fent vaixellestop

Si vols construir un vaixell, deia Antoine de Saint-Exupéry, no comencis per buscar fusta, tallar taulons o distribuir la feina. “Primer has d’invocar en els homes i les dones l’anhel del mar lliure i ample”, va deixar escrit l’autor d’'El Petit Príncep' a Ciutadella.

Si algun cop heu sentit l’anhel de deixar-ho tot i fer-vos a la mar, com feien fa cinc-cents anys els grans viatgers i exploradors, esteu d’enhorabona. Viatjar gratis pel món en vaixell mai no havia sigut tan fàcil. El vaixellestop, tal com es coneix aquesta manera de viatjar, consisteix a intercanviar feina –cuinar, netejar o encarregar-se de les veles– a canvi d’un passatge. De vaixellestop se n’ha fet tota la vida, però gràcies a la tecnologia trobar un vaixell que s’adapti a les necessitats de cadascú és més assequible que mai.

Part de la tripulació

En els últims anys han proliferat les pàgines web en les quals els capitans de vaixells publiquen els anuncis per acabar de completar la seva tripulació. Les més conegudes són findacrew.org, floatplan.com, 7knots.com i crew4crew.net. En els anuncis s’indica el tipus de vaixell, el lloc des d’on salpa i el destí, el nivell requerit (experimentat o no), el tipus de feina que s’ofereix (cuiner, mariner, etc.) i el sexe del tripulant requerit, entre d’altres. Si el viatger té experiència o coneixements mecànics també pot negociar un salari amb el capità, encara que el que més es valora, per sobre de totes les qualitats, és “la bona convivència”. Ho explica el català Albert Gironés, mariner i vaixellestopista experimentat. L’anhel del mar lliure el va portar a deixar-ho tot fa quinze anys: la feina, la ciutat i els amics. “Un amic em va demanar ajuda per portar un vaixell a través de l’Atlàntic, fins a l’Argentina. Jo estava estressat, m’estava plantejant canviar de feina, i em va semblar una bona oportunitat”, recorda. Aviat, el que havia de ser un viatge de dos mesos va convertir-se en una aventura de dos anys navegant en vaixellestop pels mars i oceans del món.

L’Albert ja tenia experiència en navegació i va poder negociar un salari. De petit havia navegat amb el catamarà del seu pare, havia fet d’instructor de vela i fins i tot havia creuat l’Atlàntic durant unes vacances. Així que el 2004 es va embarcar amb el seu amic, rumb a l’Argentina. “L’època per creuar l’Atlàntic és entre octubre i gener. És l’època en què bufen els vents Elisis, els vents constants de l’est cap a l’oest que van portar Colom a Amèrica, i que durant aquests mesos es mantenen estables”, relata. “A partir de juliol es creen tempestes al golf de Mèxic que, normalment, es desfan al mig de l’oceà. Si algú vol iniciar-se en el vaixellestopisme, que tingui present que entre octubre i gener és quan més feina podrà trobar”, detalla. Per a viatges més curts o en altres mars, se’n pot trobar pràcticament tot l’any, també a l’estiu.

El vaixell en el qual es va embarcar l’Albert feia 15 metres. “Era com una autocaravana, amb cabines, cuina, bany i un rebost. El vaixell té una mininevera, però és simbòlica, no és per guardar-hi aliments frescos”, detalla. Per creuar l’Atlàntic es necessiten entre 18 i 21 dies, així que cal planificar bé la provisió d’aliments i aigua. “La primera setmana menges carn, fruita, pa i verdures. A partir de la segona intentes pescar cada dia, no tens fruita ni verdures, però la tonyina fresca és una delícia. També tires de conserves, arrossos i pasta”, explica. “És important revisar l’equipatge tres o quatre cops. Si et deixes la pasta de dents, n’hauràs de prescindir tot el viatge”, avisa. I els addictes al mòbil, atenció, perquè al mar de seguida es perd la cobertura. “Els primers dies trobes a faltar el mòbil i estàs nerviós, però al cap de dues setmanes se’t cura”, riu.

El pla de l’Albert i el seu amic capità era creuar l’Atlàntic fins al Brasil, i des d’allà anar costejant fins a l’Argentina. Tot anava bé fins que, a Cap Verd, van tenir un desacord sobre la composició de la tripulació. “Vaig preferir baixar. La meva idea era quedar-me unes setmanes a Cap Verd per descansar i després tornar a Barcelona”, relata. Però no va tornar. “Quan ets en un port acabes coneixent navegants que esperen per creuar l’Atlàntic. Em vaig embarcar en un vaixell francès que anava al Carib”, diu.

A l’aventura

L’Albert va trigar 18 dies a arribar al Carib i s’hi va quedar un temps treballant de tècnic electrònic per als vaixells que hi feien parada. De seguida es va tornar a fer a la mar i a Martinica un vaixell el va contractar per creuar el Pacífic. Va viatjar a Austràlia i va quedar-se quatre mesos a Nova Zelanda. “Allà vaig penjar un anunci al port, que també és una bona manera de trobar vaixells”, detalla.

Petits detalls

A l’hora de pujar a una embarcació sempre es fixava que hi hagués bon ambient. “Un vaixell és un espai molt petit en què ha de conviure molta gent. Qualsevol malentès es pot magnificar molt”, assenyala. A més a més, bona part del plaer de l’experiència consisteix a estar en contacte amb altres cultures i altres persones. “Una cosa que m’agrada molt de viatjar en vaixell és que vas acostant-te a una nova cultura de manera progressiva. No és com anar en avió, que et deixa anar allà i punt. En vas veient l’evolució a mesura que viatges”, explica. A Vanuatu, unes illes al costat de Papua Nova Guinea, per exemple, va trobar-se que els habitants anaven gairebé despullats. “En ple segle XXI, viatjar només impulsat pel vent et fa sentir com un petit explorador”, assegura. També el van impressionar els pobladors de les illes de la Polinèsia. “En una illa gran com Barcelona hi vivien 150 habitants. Comerciaven amb perles, i quan arribava un vaixell era tot un esdeveniment”, recorda.

Els paisatges també són un dels grans atractius del vaixellestop. “Et trobes coses que d’una altra manera no podries trobar. Una nit sense lluna, al mig del Pacífic, vam poder gaudir de tota la volta del cel amb la Via Làctia il·luminada. El mar estava pla, i brillava pel plàncton. Veure l’estela fosforescent que va deixar el vaixell al nostre pas va ser màgic. És tan irreal que sembla que estiguis en un altre món”, recorda. A Nova Zelanda els va passar una cosa similar. “Una marea de plàncton va arribar a la platja, i vam banyar-nos en la foscor. Veure el teu cos il·luminat cada vegada que et mous és extraordinari”.

Tot i així, recalca l’Albert, hi ha moments de tot. “També he viscut situacions difícils, com ara tempestes extremes en què pateixes molt, però el còmput global és un 10, perquè les parts dolentes també sumen i et fan madurar. Sempre ho dic, per a mi aquells dos anys navegant van ser com viure 10 anys aquí”, afirma, i sentencia: “Quan ets a la ciutat entres en una rutina, i difícilment tens cap novetat, així que al final acabes en pilot automàtic. Quan estàs navegant, en canvi, és impossible entrar en pilot automàtic, perquè estàs alerta al present. Estàs concentrat en el que fas i només vius el present. En el futur no hi penses, perquè és incert”.