El projecte municipal de Can Calopa es remunta al tombant de segle. El llavors alcalde, el socialista Joan Clos, va quedar cor-robat amb la idea que un ajuntament tingués la seva pròpia vinya durant una visita a Lausana (Suïssa). A la capital catalana es va considerar que la masia era idònia per importar la idea, que es va executar des de Parcs i Jardins, no sense polèmica. Els treballadors van protestar perquè es va talar part del bosc, malgrat que era un terreny que ja havia estat cultivat i tornava a haver-hi arbres perquè la masia s'havia abandonat. També es van llançar retrets des de l'oposició, des d'on es va arribar a rebatejar el projecte com a Falcon Clos en al·lusió a la direcció de Parcs i Jardins i a l'alcalde per tenir una idea que podia semblar rocambolesca. S'hi va crear un concepte vinícola que pretenia ser l'exponent màxim de la mediterraneïtat com a contrapunt de Bordeus i Borgonya. Per això es va plantar garnatxa negra (Catalunya), syrah (França), sangiovese (Itàlia) i les varietats gregues, però ara vira per ser un reflex més fidel al territori que acull Can Calopa. L'Olivera en té encarregada la gestió fins al 31 de desembre del 2020 i és prorrogable cinc anys més.
Vi de Barcelona, un antídot contra l'exclusió
L'única vinya de la ciutat la gestiona la cooperativa L'Olivera amb un projecte d'inserció social
BARCELONAEl paisatge que domina a Barcelona és el gris de l'asfalt i dels edificis. Des de molts barris costa arribar a contemplar Collserola, i qui s'abstreu del tràfec diari per fer-ho sol veure en la serralada un espai d'esbarjo on anar a córrer o en bicicleta. Allà on la capital catalana deixa pas al Vallès s'hi amaga també un tresor desconegut entre muntanyes que encara han trepitjat ben pocs barcelonins. Es tracta de Can Calopa, on hi ha l'única vinya productiva que es preserva a la ciutat malgrat que l'elaboració de vi n'ha marcat part de la història d'ençà que es va fundar ara fa més de 2.000 anys. Els ceps estan en una finca de propietat municipal que des del 2010 gestiona la cooperativa L'Olivera, que té la seu a Vallbona de les Monges (Urgell), amb un marcat compromís social i amb el territori. De Can Calopa en produeix el vi Vinyes de Barcelona.
Es miri cap on es miri, a la finca hi predomina el verd de les muntanyes, i si s'albiren nuclis urbans queden en la llunyania, gairebé com si formessin part d'un altre món. Així ho percep també la Meri, de 36 anys, una de les treballadores veteranes que participen en el projecte social, que es divideix entre un centre especial de treball i una empresa d'inserció. "M'agrada l'entorn. Quan vens atabalat, aquí hi trobes tranquil·litat, no hi ha soroll", explica asseguda a l'era de la masia que presideix la finca. I continua: "Desconnectes i és com una altra dimensió". Fins fa poc la Meri estava destinada a la vinya, però ara ajuda a fer que tot estigui a punt per quan arriben els enoturistes o els clients de la vinoteca que s'ha obert fa poc. "El canvi ha sigut cap a millor", assegura. El Marco té 21 anys i en fa només un que és a Can Calopa. També ha passat de fer feines del camp a ajudar a la masia. Viu en un edifici que és al costat. "Aquí no em costa aixecar-me i anar a treballar", afirma. I, abans de pujar a una furgoneta que el porta a jugar a futbol al club Tastidis, confessa que somia a ser entrenador.
Al Marco li agrada desbrossar, i enguany ha descobert un nou món per a ell, l'elaboració del vi. Ara bé, la feina al camp és dura i la Meri admet que no li agrada. "No soc d'embrutar-me de terra ni tocar insectes", remarca. Menys atractiu encara li resulta quan fa fred o molta calor, però valora que té la doble experiència, la vinya i l'enoturisme. A Can Calopa la natura i la feina agrícola exerceixen unes funcions que van molt més enllà de només produir un vi. Aquí els ceps i els visitants reben atencions de 17 joves, la majoria d'entre 18 i 30 anys, que alhora requereixen que se'n tingui especial cura perquè no ho han tingut gens fàcil a la vida. Tenen discapacitat intel·lectual, sovint associada a una malaltia mental que també s'ha nodrit d'experiències que han viscut en famílies desestructurades. Un dels reptes és poder aconseguir que la tasca que fan amb L'Olivera sigui reconeguda amb un certificat de professionalitat que els obri portes en el mercat laboral.
La vinya convida a la reflexió i a la disciplina
L'objectiu és "intentar normalitzar al màxim" la vida d'aquests joves, explica la directora de Can Calopa i des d'enguany presidenta de L'Olivera, Maria Dolors Llonch. 12 resideixen a la finca i la resta en pisos de l'àrea metropolitana que estan sota la supervisió d'educadors. A primer cop d'ull ningú diria que al celler no només s'hi fa vi i s'atenen visites. Tan sols un número que presideix cada filera de ceps pot denotar que és un indret amb característiques singulars. Per contribuir a la reinserció és convenient que tot estigui pautat i la vinya pot atendre aquesta necessitat. Ara toca podar, ara esbrollar, ara veremar... Cada matí a dos quarts de nou tothom ha d'estar preparat per començar les feines del dia i, si no s'és puntual, es perd una hora de remuneració. Amb tot això, els usuaris guanyen disciplina i autoestima perquè veuen el resultat dels seus esforços.
L'últim és el vi, però no és l'únic. L'enòleg Íñigo Haughey, que és el director de producció de Can Calopa, considera que la feina a la vinya és "molt psicològica". "És molt zen, molt reflexiva, hi ha una part d'introspecció amb tu i de parlar amb els companys", relata, cosa que no evita, com a tot celler, el frenesí de la feina diària. A L'Olivera admeten que sense la cooperativa a Vallbona de les Monges el projecte de Can Calopa no podria subsistir. A Vallbona produeixen unes 180.000 ampolles anuals, i a Barcelona en són prop de 20.000, comptant que hi duen també els negres que s'elaboren a partir de vinyes del Vallès. Haughey es mostra plenament convençut del projecte barceloní, i és del parer que cal "intentar trobar un equilibri" entre el vessant social i el de ser un celler com qualsevol altre.
Plantar xarel·lo per arrelar més al territori
D'idees no els en falten. El 2020 farà deu anys que l'Ajuntament els va encarregar la gestió de Can Calopa, i durant aquest temps s'han centrat a consolidar el projecte. Primer rehabilitar la masia i engegar la part social i laboral, i ara s'han obert a l'enoturisme i han posat en marxa la vinoteca. El vi inicialment s'elaborava per a compromisos institucionals del consistori i no resultava especialment atractiu en boca. En part de la finca hi creixien varietats de raïm gregues, agiorgitiko i aglianico, però s'han arrencat i l'any que ve s'hi preveu plantar xarel·lo, la varietat blanca distintiva de les zones vinícoles més pròximes a Barcelona i amb tradició al Vallès. Haughey justifica la substitució per tres raons: el fet que el raïm grec "no té relat amb el territori", que estan emparats per la denominació d'origen Catalunya, que no l'accepta, i, cosa més important encara, que "no s'ha adaptat". La humitat relativa de Can Calopa no baixa gairebé mai del 60%.
Abans que d'aquí uns anys s'elabori vi blanc de Can Calopa, han redissenyat el negre. Ara n'ofereixen un de sol amb el nom de Vinyes de Barcelona, que du garnatxa negra i syrah. És de l'anyada 2016, ha passat 12 mesos de criança en bota de roure i arriba al mercat amb una nova etiqueta molt vistosa que mostra la masia i la feina a la vinya. La firma Daniel Ayuso, soci i director creatiu de Clase, i substitueix la de Claret Serrahima, fundador de l'estudi de disseny, que havia optat perquè artistes catalans de renom creessin etiquetes amb la lletra 'B' de Barcelona per als anteriors vins. Amb la nova ampolla en mà a L'Olivera també interpel·len directament els barcelonins perquè prenguin consciència sobre què tenen a la muntanya. "La gent de Barcelona ha de saber que existeix una altra part de Collserola que no és només d'oci", insisteix Llonch, que lamenta que la serralada sembla "un parc temàtic" on les bicis circulen "amb tota impunitat". Insisteix que també hi ha una vinya a preservar d'un projecte que ha recuperat "patrimoni, història, gastronomia, agricultura i les persones".