De ‘Gambito de dama’ a ‘Mrs. America’:quan la roba explica històries

BarcelonaUna mirada enigmàtica i un vestuari que fa caure d’esquena és tot el que ha necessitat Gambito de dama per sobresortir de l’allau d’estrenes de Netflix de les últimes setmanes. Ambientada a finals dels 50 i mitjans dels 60, la minisèrie explica la història de Beth Harmon (Anya Taylor-Joy), una òrfena amb un talent especial per als escacs. El vestuari, un element que podria semblar superflu, juga un paper cabdal per explicar el progressiu empoderament de la Beth. De l’uniforme de l’orfenat, que la fa desaparèixer entre les seves companyes, als looks sofisticats amb els quals reivindica la seva individualitat i genialitat, el vestuari de Gambito de dama és una demostració del poder narratiu que pot tenir la roba.

Confeccionat per l’alemanya Gabriele Binder, l’armari de Gambito de dama comparteix exposició virtual i gratuïta del Museu de Brooklyn amb una altra sèrie de Netflix que també ha reeixit en l’art de la moda, The Crown, que acaba d’estrenar la seva quarta temporada. L’exposició, que es pot visitar en línia fins al 13 de desembre, reflexiona sobre moda i lideratge i contextualitza el vestuari de les sèries en relació amb alguns objectes destacats de la col·lecció del museu. El vestit verd pàl·lid que duu la Beth quan la seva mare mor i amb el qual entra a l’orfenat, per exemple, s’acompanya d’imatges d’una de les joies del museu, un tauler de senet de l’Antic Egipte, un dels jocs de taula més antics dels quals es té constància.

Pierre Cardin i Andy Warhol

El vestuari de Gambito de dama està ple de referències estilístiques dels anys 60. Binder va agafar com a punt de partida l’estil del dissenyador Pierre Cardin i d’icones d’aquells anys com la cantant Françoise Hardy o l’actriu Audrey Hepburn. També és fàcil reconèixer-hi picades d’ullet a The Factory, Andy Warhol i la seva musa Edie Sedgwick. Aquesta barreja de referències va fer possible un vestuari pràcticament creat des de zero al taller de Binder i que està ple de colls tipus Peter Pan, camises amb estampats gràfics i càrdigans.

Més enllà del tipus de peces, la roba també parla a través dels colors i les línies. En aquest cas, els escacs també estan presents al vestuari de la Beth. “El punt de partida sempre és el guió. Vam incorporar les línies del tauler d’escacs a tot el guarda-roba de la Beth i, evidentment, es veuen els paral·lelismes en l’estructura de la roba, els ribets i el contrast de les vores”, explica Binder en una xerrada per al Museu de Brooklyn. Un exemple de com els escacs s’infiltren en la roba de la protagonista es pot veure en el tercer episodi, quan la Beth viatja a Las Vegas per un campionat i enlluerna antics companys amb un vestit de pota de gall blanc i negre. És un dels primers vestits amb els quals la Beth intenta trobar la seva individualitat i feminitat.

La sèrie mostra el viatge vital de la protagonista també a través dels colors. Gabriele Binder explica que van decidir assignar a la Beth un verd de to lleuger que va variant de gradació segons el que sent o experimenta. Aquest color es combina amb d’altres amb els quals s’identifiquen diferents elements de la sèrie, com ara les localitzacions. “Vam crear una paleta de colors que engloba deu anys i vam pensar quins eren els canvis que volíem mostrar a través d’aquesta paleta, perquè viatgem des de Kentucky fins a Nova York, París, Mèxic i Moscou. Vam intentar definir cada lloc pels colors”, detalla la responsable de vestuari.

‘The Crown’, recrear la història

El vestit de núvia de la princesa Diana és un dels grans dissenys de la història de la moda. Icònic i amb un punt dramàtic, ha sigut un dels grans reptes estilístics de la quarta entrega de The Crown, que ha de batallar amb la recreació de la història. “El vestit de núvia era l’elefant a la sala. Així que, abans de deixar-me aclaparar, vaig tancar els ulls i vaig pensar «què és el que jo recordo d’aquell vestit?»”, explica la dissenyadora de vestuari de la sèrie, Amy Roberts. Detalla que van fer molta recerca i que fins i tot es van reunir amb David Emanuel, dissenyador del vestit original amb la seva dona Elisabeth, però al final el seu record va fer que se centrés en aquells elements que més la van impactar: el color, les grans mànigues, la voluminosa faldilla i la llarga cua. “És pràcticament un vestit de princesa Disney”, resumeix. Per a Roberts, la clau no era tant recrear-lo amb precisió sinó ser fidel a l’esperit d’un vestit que va marcar època, tal com demostra el protagonisme que li atorga el tràiler de la sèrie. El vestuari permet mostrar l’evolució de Diana des que era una noia innocent fins que es va convertir en una dona extremadament estilosa i, també, tremendament desencantada.

Quan la moda també és política

El component històric també és un element indestriable de Mrs. America. La producció, que es pot veure a la HBO, explica la lluita del moviment feminista nord-americà durant els anys 70 per aconseguir l’aprovació de l’esmena d’igualtat de drets. La minisèrie parteix, però, d’un plantejament poc tradicional: arrenca centrant-se en una de les figures que més van combatre aquesta esmena, la conservadora Phyllis Schlafly (Cate Blanchett). La moda també pot ser una qüestió política i Mrs. America ho deixa ben clar mostrant les diferències estilístiques entre el bàndol conservador, amb vestits sobris i tradicionals, i el progressista, que té petites extravagàncies com les icòniques ulleres de l’activista Gloria Steinem (Rose Byrne) o els barrets de l’advocada Bella Abzug (Margo Martindale). “La moda descriu cada personatge. En la nostra vida actual, la manera com una persona es vesteix també expressa o mostra els seus sentiments o la seva classe social. En realitat, com ens vestim és un llenguatge”, explica a l’ARA Bina Daigeler, responsable de vestuari de la minisèrie. La dissenyadora alemanya, nominada a un Emmy per la seva feina a la minisèrie, assenyala que un dels elements més evidents pel que fa a l’estètica de la sèrie és que les activistes feministes “tenien un estil molt individual perquè tenien un pensament molt més lliure, avançat i potent”. “Totes les dones que apareixen buscaven destacar, perquè havien de lluitar pel seu lloc en un món molt masculí”, remarca Daigeler, que assenyala que també entre les dones conservadores es donava aquest fet. “Phyllis Schlafly va fer el mateix. Es vestia amb colors molt forts que cridaven l’atenció i que deien molt clarament «aquí estic»”, diu Daigeler.

El vestuari de Mrs. America va ser fet a mida per a les seves actrius principals en un taller que durant mesos va treballar per recuperar l’estil de la moda que va marcar el moviment feminista. Daigeler explica que sempre va buscar l’autenticitat, especialment perquè les protagonistes són personatges reals dels quals els espectadors poden trobar imatges fàcilment, especialment a internet.

Sobre el procés de creació, Daigeler destaca la col·laboració amb els actors, un element indispensable per a les dues parts, ja que per als intèrprets “la roba ha de ser una segona pell amb la qual han de crear els personatges”. “Als actors els agrada molt parlar amb la gent de vestuari perquè normalment el nostre coneixement de la història i de l’època és molt potent, perquè ens hem documentat moltíssim”, explica Daigeler.

Mrs. America comprèn una dècada de lluita feminista i de la vida d’unes dones a qui Daigeler va voler honorar també a través de la roba. “Volia retratar aquestes dones que van dedicar tota la seva vida a la lluita amb molt respecte i que es poguessin identificar”. Una declaració d’intencions que deixa clar que el vestuari no és només un afegitó superficial.