“Cada vegada que perdem alguna cosa important, la nostra vida perd un sentit i l’hem de tornar a trobar”

BarcelonaLa vida és una successió de pèrdues. A cada revolt, es deixa alguna cosa enrere. Una persona, una feina, una amistat. S’acaba un camí i se n’agafa un altre, i un altre, i un altre. I cadascuna d’aquestes pèrdues és una ferida. Si és massa gran, ens dessagnem, però si aconseguim curar-la, ens deixa una cicatriu i continuem endavant amb una nova lliçó apresa.

Tot això m’explica Alberto Simoncini, terapeuta especialitzat en processos de dol i autor del llibre El coraje de romperse. Manual de reconstrucción de vidas rotas (Versos&Reversos Editorial, 2025). Ell sap de què parla, no només per la seva feina a consulta, sinó pel que ha viscut en la seva pròpia vida: una malaltia crònica diagnosticada durant l’adolescència i diferents dols i mudances contínues li han servit per abocar en el seu llibre una perspectiva compassiva sobre la pèrdua, el patiment i la reconstrucció de les nostres vides quan sembla que tot està perdut.

De pèrdues, n’hi ha sempre i de molts tipus. Pot ser d’una persona, però també d’una mascota, una amistat, una feina, una jubilació no desitjada, un mal diagnòstic o una pèrdua econòmica. “Cada vegada que perdem alguna cosa important, la nostra vida perd un sentit i l’hem de tornar a trobar”, explica Simoncini.

Mentre no trobem aquest nou sentit, vivim el que ell anomena una “vida trencada”, un estat en què tot ha perdut la seva raó de ser, sense esperança i creient que res del que tenim no és el que havíem desitjat. “No es pot reconstruir res que no estigui completament trencat, perquè aleshores seria només ajustar”, matisa.

De vegades, entrem en crisi i ens endinsem en un bucle tòxic on, repassant el nostre historial vital, creiem que ens hem equivocat en tot el que hem fet. Que si les coses les haguéssim fet diferent, ara tot seria millor. “Ningú neix amb un manual d’instruccions. Hem de fer un treball personal de bondat i autocompassió i dir-nos que, en cada moment, vam fer les coses el millor que sabíem”, afirma el terapeuta. És precisament dels nostres errors que, al llarg de la vida, anem aprenent perquè no ens tornin a passar.

Recuperar el sentit

Per a Simoncini, reconstruir una vida trencada és tornar-li a donar un sentit. “El sentit és l’amor. Quan la vida perd sentit, es perd l’amor i la capacitat d’estimar o ser estimats. Per tant, tornar a trobar un sentit és tornar a estimar i a trobar aquell amor que dona sentit a la vida”, continua. ¿Com s’aconsegueix? Segons l’autor, fent una teràpia amb una persona externa que ens ajudi a recuperar les nostres memòries i el seu significat, a banda de fer un exercici espiritual (que no religiós) on ens puguem preguntar qui som, què volem a la vida, què ens va bé o què no i què volem rescatar del nostre jo d’abans.

En tot aquest procés, Simoncini ha pogut constatar com els homes sempre tenen més dificultats a l’hora d’expressar les seves emocions. “Les úniques persones que em demanen perdó quan ploren a consulta són els homes”, assegura. A diferència de les dones, que tenen moltes més eines per expressar les emocions, el terapeuta lamenta com encara els homes necessiten fer les paus amb la seva vulnerabilitat i deixar sortir tot el que tenen a dins.

Tots i cadascú de nosaltres som capaços de superar un dol o una crisi. “El gran problema és quan s’acumulen les pèrdues”, apunta l’autor. “Quan no només se’t mor una parella o un fill, sinó que a més perds una feina i et diagnostiquen un càncer, aleshores necessites ajuda psicològica”, remarca Simoncini. A més, també considera molt important tenir una xarxa personal sana i nutritiva de persones amb qui poder comptar durant aquests processos de dol. “Pot ser un familiar, un amic o fins i tot un company de feina. L’important és que sigui algú que t’escolti sense jutjar i que t’abraci quan ho necessites”, continua.

En altres paraules, és cabdal que, quan ens trobem immersos dins de l’espiral, les persones que ens cuiden ens validin les emocions que estem sentint. “Sigui enveja o ràbia, és bo saber que hi tens dret i que és normal sentir-te així, independentment del que opinin els altres”, apunta. Més complicat és, però, quan el que es viu és el que ell anomena un “dol fantasma”. “Són dols que existeixen, però que els altres no veuen, com la mort d’una mascota, la mort perinatal o la d’un amant. “Només tu saps que s’ha mort i moltes vegades no pots anar al funeral ni expressar les teves emocions”, lamenta. Per això, defensa que sempre es pugui parlar del dol, de les pèrdues de la vida i del dolor que ens suposen perquè deixin de ser un tabú. No sempre hem d’estar bé, i és normal.