Twiggy: "Si ara em tornés a entrevistar Woody Allen, probablement li pegaria un cop de puny”

BarcelonaNova York. 1967. Aeroport JFK. Un eixam de fotògrafs espera una noieta de cabells curts, pestanyes infinites i figura escanyolida que acaba de baixar d’un avió provinent de Londres. "Twiggy!" "Twiggy!", criden els fotògrafs quan la veuen arribar. Tots volen capturar el rostre del moment. Un periodista li pregunta: “Ets bonica?” I ella, que ben just arriba als disset anys, li respon confosa i amb cara de circumstàncies: “Realment, no”. Amb aquesta escena arranca Twiggy (2024), un documental de Sadie Frost que recorre la vida de Lesley Hornby (1949), la noia dels afores de Londres que es va convertir en la icona del Swinging London. A través d’un valuós material d’arxiu i el testimoni d’una llarga llista de famosos, Frost reconstrueix la carrera de la dona que va revolucionar els anys seixanta i que, més tard, va reinventar-se com a dissenyadora de moda, actriu (va guanyar dos Globus d'Or per la seva primera pel·lícula i la van nominar a un Tony pel seu debut a Broadway) i cantant d’èxit. De fet, ben aviat, sortirà a la llum el seu darrer àlbum.

Gairebé sis dècades més tard, la mateixa Twiggy rep la premsa en un hotel de Barcelona. En aquesta ocasió no hi ha crits ni empentes. És ella qui domina la situació, asseguda al costat de Frost.

La seva presència és el gran reclam d’aquesta edició del Moritz Feed Dog, que va inaugurar-se ahir a la nit amb la projecció del documental que porta el seu nom. Twiggy confessa que mai va planificar la seva carrera. “Simplement, va passar. Jo era una noia normal que anava a l’escola i, a la setmana següent, el meu rostre estava a tots els diaris”, recorda. Pel mig, només va haver-hi una tallada de cabells i les fotografies que li va fer Barry Lategan, que van trencar amb el cànon estètic imperant. De fet, van posar de moda el seu peculiar maquillatge d’ulls, inspirat pel d’una nina que tenia a l’habitació. “Crec que vaig estar en el lloc oportú en el moment oportú. Els joves començàvem a tenir veu, era un moment molt excitant. I em sap greu perquè actualment tot està molt complicat per a la joventut: la feina, l’habitatge...”.

Tot i formar part del show business, Twiggy mai ha caigut en excessos. “Em van oferir drogues, però mai vaig voler-ne saber res”, assegura, mentre agraeix haver tingut una família amb arrels sòlides. “Encara parlo gairebé cada dia amb les meves germanes”, explica. Però sí que va haver de lidiar amb faltes de respecte, potser per ser jove, potser per ser dona, segurament per ambdues coses. “Després de veure el documental, he vist que, inconscientment, vaig crear-me una mena de personatge per protegir-me de la pressió de la fama”, confessa. I llavors, aflora l’entrevista que li va fer Woody Allen quan ella no tenia ni vint anys. "Quin és el teu filòsof preferit?", li va preguntar Allen. “Si ara em tornés a entrevistar, probablement li pegaria un cop de puny –rebla amb la seva rialla contagiosa–. Recordo bé aquest fet perquè estava molt trista, em va fer avergonyir de mi mateixa. Vaig sortir d’aquell plató plorant. Va ser dolent. Volia mofar-se de mi amb aquelles preguntes. Jo mai faria això, al contrari, des de la meva posició intentaria ser amable amb qui comença”, afirma. L’amabilitat i la humilitat li venen de fàbrica. També aquella elegància natural tan seva. “Mira, porto una jaqueta i uns pantalons de la meva col·lecció per a Marks & Spencer. Les dones de més de seixanta anys ja no volen vestir-se com senyores grans. Volen veure’s bé i a preus assequibles”, exclama qui ha estat, si no la més bonica, la més fotografiada del segle XX.

Despullant els grans ídols de la moda (d’aquí i d’allà)