Turisme de l’‘aigua de foc’

El recorregut per una de les possibles rutes del whisky escocès pot començar a la ciutat d’Aberdeen, grisa per la pedra dels seus edificis més nobles, negra pel petroli que brolla des de finals dels anys seixanta i principis dels setanta de les plataformes flotants del mar del Nord, que es veuen des de diferents punts de la costa d’Aberdeenshire, i també, i especialment, del color de l’or líquid, pels tons ambarins de l’'aigua de foc' que es destil·la fa segles per tots els voltants.

Tradició, cultura, economia, història i, recentment, fins i tot arquitectura, són alguns dels diferents temes d’interès que abraça el viatge. I, sobretot, o com a propina incomparable, el plaer de la natura i d’un paisatge inabastable i sovint solitari: tant el de les Highlands com, per exemple, el de les illes, com ara la de Jura, a l’oest del país, prou allunyada de la proposta iniciada a l’esmentada Aberdeen. Una illa igualment rellevant pel que fa a la destil·lació d’espirituosos, com també ho són Skye, Mull i Arran, també a l’oest, i les illes Òrcades i Scapa, al nord-est del país.

No en va, l’associació de productors de whisky escocès (Scotch Whisky Association) proposa dos tipus de rutes per als aficionats: la del whisky de malta i la de les illes. Aquesta, però, és una classificació més geogràfica que no pas indicativa del tipus o la qualitat de la beguda, que pot ser elaborada amb blat de moro i ordi no maltat, i envellit durant almenys quatre anys; amb malt, a partir d’ordi maltat i envellit en barriques de roure durant com a mínim tres anys, arribant a una fermentació de vegades de dotze; i de tipus 'blend', el més consumit a tot el món, que combina per a la seva producció gra de blat de moro i malta.

Quan es parla de whisky, però, són quatre les regions en què es pot dividir la producció, equivalent a la denominació d’origen: les Highlands, les Lowlands, les illes (les ja esmentades) i la regió de l’Speyside, la que banya el riu Spey, al nord-est d’Escòcia. És en aquesta àrea on hi ha la concentració més gran de productors (56), amb alcohols que, en general, es poden dividir entre lleugers i grassos, per exemple els de marques com Glenlivet o Glenfiddich, o rics i més aviat dolços, com ara els de la molt coneguda Macallan.

Un nova destil·leria

El juny passat va ser un mes important per a Macallan en concret i per a la indústria del turisme del whisky en general. Una indústria relativament recent i encara escassa quant al desenvolupament en proporció al nombre de destil·leries que poblen tot el territori escocès. Perquè només una quarantena i escaig de les 123 plantes que operen actualment tenen un centre de visitants obert al públic habitualment, tant a l’estiu com a l’hivern.

I Macallan ha obert fa menys de tres mesos el més desenvolupat, el més modern i el que més permet conèixer l’experiència completa de la fabricació del whisky, a més de la possibilitat de gaudir de les diferents qualitats. Per aquesta raó, el viatge que s’inicia a Aberdeen té una primera etapa al centre per a visitants de la finca Macallan. En total, noranta-cinc quilòmetres, hora i mitja de cotxe.

La destil·leria es troba al cor de la ja esmentada regió de Speyside, a la finca d’Elchies, on Macallan fa dos segles que produeix els alcohols. La nova destil·leria i centre per a visitants, que inclou restaurant i museu, està ubicada sota una gran estructura ovalada, d’aproximadament 118 per 58 metres. L’estudi d’arquitectura que l’ha projectada, el de Rogers Stirk Harbour, de Londres, comandat pel prestigiós Richard Rogers, la defineixen com l’edificació amb el sostre de fusta més complex del món: consta de més de 1.800 bigues, 2.400 panells i més de 380.000 peces diferents.

L’ondulació de la teulada imita els turons del voltant. Però, d’alguna manera, també evoca lleugerament la teulada del Mercat de Santa Caterina i parts concretes del Parlament escocès, tots dos edificis obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. El sostre de Rogers, però, està cobert completament de gespa i es fusiona perfectament amb el paisatge, fet que fa l’efecte que la destil·leria estigui parcialment soterrada, encara que no és així en absolut.

A diferència de l’antiga destil·leria, situada a la mateixa finca i que encara es conserva, el visitant pot recórrer la nova completament. El museu conté tota mena de gadgets de la marca: hi ha una col·lecció de dinou decantadors, quatre flascons i 398 ampolles emblemàtiques que mai abans s'havien exhibit al públic. Les parets que envolten l’àrea específica per al públic mostren una històrica col·lecció de 840 ampolles diferents de Macallan.

Turisme de qualitat

En un radi de menys de 40 quilòmetres al voltant de l’epicentre Macallan, el turista pot gaudir de les visites a altres destil·leries tan conegudes com Cardhu, Glenfiddich, Glenlivet, Glen Grant, Glen Moray, Benromach o Dallas Dhu. També hi ha una marca de la zona de Speyside tan popular com Knockando, amb seu a només dotze quilòmetres al sud-oest de Macallan i a 2,5 de Cardhu, però que no compta amb centre per a visites. La dada fa pensar en el més aviat poc interès que tenia la indústria fins no fa res per atraure turistes i promocionar els 'tours' del whisky com una part més del negoci.

Un negoci que el 2017 va exportar 4.850 milions d’euros i que va generar uns ingressos totals de 5.700. D’aquests, però, només 75 milions són atribuïbles als aficionats que recorren el país per conèixer els secrets de l’'aigua de foc'.

Dades oficials dels productors certifiquen que el 2017 cadascun dels 1,7 milions de visitants van gastar una mitjana de 39 euros per cap. Mike Dee, portaveu de la Scotch Whisky Association, destaca l’evidència de “l’elevat nivell adquisitiu dels amants del whisky i la potencialitat econòmica que té per a la indústria del turisme que l’acompanya, si es desenvolupa plenament”.