Un tresor rere la paret
Les obres a la botiga d’Oscar de la Renta a París han tret a la llum un fresc del segle XVII
New YorkAlex Bolen, conseller delegat d’Óscar de la Renta, tenia previst que el nou establiment de la firma a París obrís més o menys aquesta setmana, just a temps per a les desfilades d’alta costura. El seu pla era tenir presència a la ciutat, malgrat no tenir-hi una desfilada. Ho tenia tot planejat.
Però llavors, l’estiu passat, en plenes reformes, Bolen va rebre una trucada de la seva arquitecta, Nathalie Ryan. “Hem fet un descobriment”, recorda que li va dir ella. A Bolen se li va encongir el cor a l’altre costat de la línia telefònica. L’última vegada que havia rebut una trucada així en relació amb una botiga va haver de deixar córrer el pla de traslladar un mur per por que l’edifici s’ensorrés. El conseller delegat va preguntar què era exactament aquell descobriment. “Ho has de venir a veure”, va dir ella.
Així doncs, a Bolden no li va quedar cap altre remei que agafar a contracor un avió des de Nova York. Un cop a París, Ryan el va portar al primer pis del que havia de ser la botiga, on els operaris retiraven runa atrafegats, i va assenyalar cap al fons de l’espai. Bolen, explica ella, va parpellejar i, tot seguit, va comentar: “No, no pot ser”.
Hi havia una cosa oculta rere una paret (i no era amiant). Era una pintura a l’oli de 3×6 metres en què apareixia un marquès i diversos cortesans del segle XVII amb pentinats i vestits d’allò més elaborats entrant a la ciutat de Jerusalem. “És molt rara i excepcional per molts motius, en particular per la seva qualitat històrica i estètica i per les seves dimensions”, assegura Benoît Janson, un dels especialistes en restauració nouvelle tendance. Janson supervisa les tasques de restauració de l’obra.
Vigila què desitges
Feia temps que Bolen buscava una botiga a París. A principis dels 90 l’empresa hi va tenir un petit establiment en l’època en què De la Renta era dissenyador de l’alta costura de Balmain, però la botiga va tancar quan va deixar la firma el 2002 (De la Renta va morir el 2014).
El 2017 van oferir a Bolen l’antic local de Reed Krakoff del carrer Marignan, que travessa en diagonal l’avinguda Montaigne, l’artèria del luxe, i en un extrem del qual hi ha L’Avenue, el restaurant on va a dinar el món de l’alta costura. La idea era connectar les dues plantes amb una gran escala. La planta baixa i part de la primera es destinarien a la botiga i una estança del fons serviria de passarel·la i espai per a actes; a més, es reservaria un altre espai per a despatxos i emmagatzematge. L’interior, dissenyat per Jeang Kim i Will Kim d’Oro Studio, havia de semblar més un pis “per a joves que acabaven de traslladar-se al pisàs de l’àvia”, explica Jeang Kim, que no pas una gran caixa blanca (Jeang és germana de la directora creativa d’Óscar de la Renta, Laura Kim).
Poc després que comencessin a enderrocar elements, es va fer un descobriment. Un operari que arrencava el fals sostre de l’habitació del fons de la primera planta va dir que hi havia alguna cosa “estranya”. Es tractava d’un enteixinat que havia quedat darrere del sostre visible i estava compost per 29 requadres, vuit dels quals contenien diferents segells heràldics pintats, i un diamant al centre. Dataven de mitjans del segle XIX i estaven ben conservats gràcies a la protecció que els oferien els cassetons del sostre.
Tot i tractar-se d’una revelació interessant, no era res d’insòlit en un edifici d’aquella època. Ara bé, quan els operaris van començar a retirar el conglomerat dels costats i també es va desprendre un tros de paret, les coses es van posar d’allò més interessants. “Mare meva, va ser… uf”, diu Ryan, que va ser arquitecta en plantilla de Dior durant molts anys i el 2010 va muntar el seu propi despatx, Kirei Studio.
Rere la paret, s’estenia d’un extrem a l’altre una sola pintura, enfosquida pel pas dels anys. “De vegades, quan treballes en castells trobes alguna cosa, però normalment és una llar de foc amagada o, a Itàlia, potser un fresc”, assenyala Ryan. “Però en un pis? En una botiga?” L’arquitecta no havia vist mai res d’igual. “Tothom al·lucinava”, comenta Jeang Kim. “Va ser com trobar una mòmia. Vaig apagar el telèfon de seguida i em vaig posar a mirar-la. No m’havia passat mai una cosa així a la feina”.
Es va deixar de tirar elements a terra per esbrinar què era aquella pintura i com havia arribat al que estava a punt de convertir-se en una botiga. Al veure els aristòcrates a cavall i la mesquita de la imatge, explica Bolen, li van començar a venir al cap visions de croats i cavallers templaris.
A la recerca de l’autor
El següent és un gran exemple de la teoria dels sis graus de separació: la sogra de Bolen, Annette de la Renta, tenia cosins de part de mare (que es deia Jane Engelhard) que s’havien casat amb membres de la família De la Rochefoucauld, que formava part de l’antiga aristocràcia francesa. Va resultar que un d’aquests familiars vivia davant de la botiga de De la Renta.
Doncs bé, quan es va descobrir l’obra pictòrica i va quedar clar que Bolen hauria de parlar amb els propietaris de l’edifici, que no coneixia personalment (havien negociat l’arrendament per mitjà d’un agent), el seu parent es va poder encarregar de fer les presentacions. Un altre De la Rochefoucauld, que va resultar que treballava al Louvre, li va recomanar un historiador de l’art: Stéphane Pinta, del Cabinet Turquin, un expert en pintura de mestres antics.
Pinta va determinar que l’obra era un oli sobre tela pintat el 1674 per Arnould de Vuez, un pintor que va treballar amb Charles Le Brun, el primer pintor de Lluís XIV i dissenyador d’interiors del Palau de Versalles. Després de treballar amb Le Brun, De Vuez, que era conegut per enredar-se en duels d’honor, es va veure obligat a fugir de França i va acabar a Constantinoble.
Pinta va identificar la pintura en una làmina reproduïda en un llibre del 1900 titulat Odissea d’un ambaixador: els viatges del marquès de Nointel, 1670-1680, obra d’Albert Vandal, en què s’explica la història dels viatges de Charles-Marie-François Olier, marquès de Nointel i d’Angervilliers, l’ambaixador de Lluís XIV a la cort otomana. A la pàgina 129 hi ha un rotogravat d’una obra en què apareix el marquès de Nointel arribant a Jerusalem amb gran pompa: era la pintura de la paret.
Ara bé, ningú no sabia com havia acabat en aquella paret, ni tampoc per què l’havien tapat. S’especula que tal vegada ho havien fet durant la Segona Guerra Mundial, atesa la seva ubicació. Potser era cosa de la confusió imperant durant el conflicte, comenta Bolen.
El que tothom tenia clar era que traslladar l’obra seria perillós per la manera com l’havien fixada a la paret: enganxada amb cola sobre una malla. Bolen explica que la seva dona, l’Eliza, li va dir: “Com moguis la pintura d’allà, tindràs 100 anys de mala sort”. I ell va pensar que potser no estava equivocada.
Més misteris
Bolen va trobar una alternativa: va acordar amb els propietaris de l’edifici que restauraria l’obra si permetien que es quedés a la botiga mentre la firma tingués llogat el local (l’arrendament inicial té una durada de 10 anys). Així doncs, Janson, el restaurador, va posar fil a l’agulla a finals de novembre. “Estava molt enfosquida a causa de totes les capes de pintura i vernís afegides en restauracions anteriors”, comenta.
Els últims dos mesos un equip d’entre tres i cinc persones han retirat laboriosament amb cotó fluix una part del vernís per permetre que aflorin els colors. Janson assenyala que esperen finalitzar la restauració al maig, tot i que Bolen creu que ho faran abans. De mica en mica s’han anat coneixent detalls que han confirmat la procedència de la pintura: la mesquita, el Mur de les Lamentacions i els elaborats brocats dels visitants francesos.
La descoberta va exigir un replantejament parcial de l’interior del local i alguns canvis de caràcter pràctic. Per connectar el passat amb el present, Jeang Kim ha anat a les subhastes buscant mobles de períodes diversos, com ara cadires de Marcel Breuer i peces propietat de Pierre Bergé. “No hi posarem una paret de vestits al davant”, assegura Ryan. S’incrementarà la seguretat i es posarà vidre tractat a les deu finestres de la primera planta que van del sostre a terra. Està previst que obrin a finals de primavera.