Transmetre: valor fonamental

BARCELONAQuan d'allò que diem i fem en queda un rastre, ens ho pensem dues vegades. Però com podem saber quan perdura el rastre o si s'esvaeix massa aviat? Generadors i consumidors –conscients i inconscients– de comunicació constant, quins rastres decidim deixar als altres? I quins decidim seguir? Rastres que converteixen una mera comunicació en transmissió, aire en llavor. “Si en aquesta vida volem transmetre alguna cosa, ho farem més amb la presència que amb el llenguatge i la paraula. La paraula ha d'aparèixer en certs moments, però el que instrueix i nodreix és la presència, que és la que actua silenciosament”, afirma l'escriptor Christian Bobin. D'això es tracta: si associem transmetre a comunicar, l'omplirem de paraules, d'idees, de presses. De fet, immersos com estem en la comunicació, veiem que és del tot compatible amb la urgència i la immediatesa. Com més comuniquem i ens comuniquen, sembla, més pressa tenim per comunicar i perquè ens comuniquin. Però la transmissió viu en un altre racó, fet de vincle constant, de subtileses més enllà de les paraules. És un llegat vital que requereix temps, perseverança, presència.

També horitzontal

¿Som una societat abocada a comunicar molt i a transmetre poc? Diversos autors s'han reunit en un mateix llibre per reflexionar sobre l'art de transmetre i el que ens aportem els uns als altres. 'Transmitir' (Kairós) recull reflexions i experiències pràctiques, acompanyades d'alguns fragments clàssics –com Plató, Rumi, Montaigne o Simone Weil– d'aquest “do que ens desperta”, com ens diuen els seus editors, Caroline Lesire, Ilios Kotsou i Christophe André, conscients, al mateix temps, de les dificultats que apareixen: “Entre el que volem transmetre i el que transmetem sense saber-ho solen sorgir obstacles o, com a mínim, una certa distància, ja que concedim més importància al contingut que a la nostra manera de transmetre'l”. També assenyalen que la transmissió no només està lligada a la jerarquia o a una certa verticalitat, i malgrat que moltes vegades pensem que només es transmet de dalt a baix, “quan ampliem el cercle de la nostra atenció percebem la dimensió del que se'ns ha transmès, permanentment, a través de tots i de tot”. “A vegades el que es transmet de manera horitzontal és més valuós que el que es transmet de dalt a baix”.

El fet de transmetre, a més, no sempre té un caràcter positiu; per tant, el llibre incideix en aquesta responsabilitat individual i col·lectiva que cal mantenir desperta en tot moment. Per il·lustrar-ho, recullen també les conclusions de diversos estudis científics que mostren la importància d'aquesta interconnexió. “Per exemple –assenyalen aquests autors–, a nivell estadístic el millor predictor de la delinqüència d'una persona és el nivell de delinqüència manifestat pels seus millors amics. I, a la inversa, ser testimonis d'actituds cooperatives també facilita la reproducció d'aquests comportaments”. D'aquí el rol vital de l'educació, entesa no només com a espai de comunicació de valors, sinó com un lloc de posada en pràctica constant d'aquests valors, en què la transmissió horitzontal estigui tan ben considerada com la vertical. Com recorda la pedagoga Céline Alvarez, “el cervell no conserva les connexions de les millors experiències, sinó les connexions de les experiències més freqüents”. “Per tant, la nostra responsabilitat és molt gran, perquè les nostres eleccions i hàbits reforçaran certes connexions i n'eliminaran d'altres”. Altres estudis se centren en l'anomenada teoria del contagi social, en especial la influència de les noves xarxes socials, que tenen una gran influència en els comportaments individuals: “Influïm les persones amb qui estem en contacte, que, al seu torn, influeixen els seus amics, fins a tres graus de separació (els amics dels amics dels nostres amics)”. Un altre estudi mostra que quan som testimonis d'actes generosos o valents, ens sentim motivats per comportar-nos així (per exemple, les persones són un 50% més susceptibles de parar-se a ajudar algú si poc abans han vist un acte solidari semblant).

Sense imposició

L'espai clàssic de la transmissió vertical ha sigut el religiós, i, a mesura que s'ha secularitzat, hi han entrat altres actors, des del pedagog al polític o, en les últimes dècades, el comunicador i publicista. Però en aquest exercici de tornar a situar l'art de transmetre en el centre de la nostra pràctica quotidiana, en què la transmissió horitzontal és igual d'important, també cal anar als orígens d'una transmissió de valors sagrats, en la qual el paper dels mestres espirituals ha quedat sovint desdibuixat no només per la irrupció d'aquests nous actors secularitzats, sinó també pel comportament poc apropiat d'alguns d'aquests guies, que s'han allunyat de la veritable transmissió de saviesa. Per aquest motiu el llibre 'Transmitir' ofereix també el testimoni de Matthieu Ricard, un monjo budista que ha passat dècades al costat de grans mestres tibetans, i que ens recorda que “un mestre espiritual és una persona que no pretén dominar, que no té res per guanyar o perdre amb un o dos deixebles més o menys”. “No busca cap reconeixement públic. Ho dona tot, ho comparteix tot”. Perquè, com sosté el filòsof Frédéric Lenoir, també present al llibre: “Transmetre no és imposar el nostre punt de vista a l'altre, sinó revelar-lo, despertar-lo... En tota transmissió individual cal preguntar-se pel que és just de dir, fer, mostrar, tenint en compte qui és l'altre”, una funció que els guies espirituals de tots els temps i tradicions han tingut present. Al prendre consciència que no només alguns escollits, sinó cadascun de nosaltres –ho vulguem o no– som transmissors, valorem el moment present per donar i rebre el millor, cada un des del seu lloc. És el que es proposa el periodista francès Frédéric Lopez, responsable d'un programa televisiu que recull testimonis anònims i inspiradors de tot el món. “Les emocions són contagioses i en aquests moments, a França, la por és l'emoció omnipresent. Crec que l'alegria pot ajudar-nos a lluitar contra la por. Això és el que intento cada dia”.