Torna l'afició pel ferrocarril: "M'he convertit en addicta total"

BarcelonaQuè deu tenir el tren que hi ha gent a qui l'entusiasma tant? Els seus aficionats són capaços d'aixecar-se ben aviat per fotografiar-ne, invertir part dels estalvis en locomotores a escala o fins i tot planificar les seves vacances per viatjar en una línia icònica. Bé sigui per la dilatada història d'aquest transport que va revolucionar el món –l'any vinent es compleixen 200 anys de la primera línia, la Stockton-Darlington del Regne Unit–, la nostàlgia pels trens d'altres temps, la fascinació pel salt tecnològic que ha representat l'alta velocitat o tan sols per jugar com si es tornés a ser nen, el cert és que l'afició al ferrocarril desperta grans passions.

A Jordi Santiveri, que és conductor d'autobús, l'afició li ve de petit. "El que els passa a molts nanos: els avis et porten a l'estació per distreure't una mica, els reis un circuit...", però no ha estat fins que la seva canalla s'ha fet gran que l'ha pogut gaudir i xala fent fotos. "T'atrau molt i no pots deixar-ho", assegura, mentre que Lidia Moreno Reyes tenia por de pujar al tren, però d'adolescent va viatjar en AVE de Madrid al Camp de Tarragona i, al baixar-ne, es va convertir en amant del ferrocarril. "Va ser un flaix. Els meus ulls van veure alguna cosa que em va començar a agradar", rememora. S'ha convertit en voluntària de l'històric Tren de la Fresa madrileny, s'ha après de memòria tota la flota moderna de l'Estat espanyol i vol convertir-se en treballadora de Renfe: "Per a mi és un gran somni".

En el cas de la bibliotecària María José Luque, la fal·lera ferroviària li ve de quan a principis dels 90 estudiava relacions públiques. El seu treball final va ser millorar la imatge del metro de Barcelona, si bé no va començar a cultivar l'afició fins al cap d'uns anys, quan va descobrir les webs i els fòrums especialitzats, com el de Transport.cat –inicialment era part d'una de les primeres webs ferroviàries, Wefer.com–, cosa que la va posar en contacte amb altres aficionats. "És perfecte, és perfecte –es va dir–, i em vaig enganxar. Em vaig convertir en addicta total", confessa, i va passar a ser coadministradora de Transport.cat amb Marçal Guardiola, el fundador, que s'ha acabat convertint en el seu marit.

Associacions, fòrums i xarxes socials

L'afició pel ferrocarril es manté viva des de fa dècades i, encara que continua atraient sobretot homes, s'ha transformat. S'havia acostumat a canalitzar a través de les associacions. Amb més de 400 socis, una de les més grans de l'Estat espanyol és l'Associació Amics del Ferrocarril de Barcelona (AAFCB) fundada el 1944. Amb el nou segle l'afició es va nodrir amb els fòrums i en els últims anys amb les xarxes socials, que han reviscolat aquesta passió. L'AAFCB atrau els socis per fer circular les seves locomotores per les maquetes de l'entitat –les escales més habituals són la H0 i la N–, les conferències, la biblioteca i participar en viatges i sortides ferroviàries, però enrere han quedat les trobades per projectar fotos de càmera analògica. Li han pres el relleu les xarxes com Flickr, Facebook, Instagram, X, YouTube i TikTok, en les quals inclús hi ha detallats relats gràfics de trajectes en tren.

Al ferrocarril també s'hi va enganxar de petit Joan Carles Salmerón, que ha convertit el tren en la seva professió a través de la publicació de llibres i conferències. Ha seguit el camí del seu pare, Carles Salmerón, que va ser historiador ferroviari –com també ho és ara el seu fill– i que el 1980 va fundar l'editorial Terminus CET (Centre d'Estudis del Transport). Joan Carles Salmerón subratlla que a l'afició "li agrada especialment veure coses excepcionals", i això vol dir des del tren auscultador d'Adif, que analitza l'estat de la via; el tren herbicida, que s'ocupa que no hi creixi l'herba, o circulacions encara més excepcionals, com quan l'any passat va venir a Catalunya el tren turístic de luxe Al Andalus o bé quan els trens de mercaderies han anat per la costa en comptes de per Vilafranca per obres.

El president de l'AAFCB, Jordi Ramon Vallès, n'és soci des de ben jove i explica que, per a gent de certa edat, l'afició és una qüestió de nostàlgia i de fer reviure trens desapareguts. D'altres en valoren especialment la història o la tècnica. Durant uns anys es va témer pel futur de l'afició perquè, segons Salmerón, "fallava el relleu generacional", però ara amb les xarxes els joves tornen a apuntar-s'hi. "Ho visc com si fos un nen", reconeix Moreno, que celebra haver conegut gent i haver perdut timidesa gràcies als trens. Això sí, no s'ha inscrit a cap associació i Vallès admet que les entitats s'han d'obrir més a la societat. Santiveri opina que els joves ho han tingut més fàcil amb la digitalització, però alhora no tothom es pot permetre una maqueta: una locomotora "bona" pot valer de 350 euros en amunt.

L'afició demana més facilitats

Fa l'efecte que ser aficionat és més fàcil en altres països: a l'Estat espanyol han desaparegut bona part de les revistes especialitzades i els operadors ferroviaris no tenen la sensibilitat que desitjarien els aficionats. Per exemple, fer fotos en dependències ferroviàries pot topar amb algunes normatives o és habitual que els aficionats s'assabentin de les circulacions especials pels treballadors i no per les companyies, com va passar fa poc amb l'últim trajecte de la sèrie 3000 del metro de Barcelona, fet que enutjar alguns aficionats. TMB explica que no va amagar-ne la data, sinó que "va estar condicionada per la logística operativa de la seva retirada", i es compromet a concretar millor la data de la retirada de futures sèries. També recorda que prepara el centenari del metro d'enguany.

A més, és difícil veure circular una locomotora històrica a vapor, amb excepcions, com la recent Festa del Vapor del Museu del Ferrocarril de Móra la Nova. "Si les administracions acostessin el tren a la gent el veurien d'una altra manera", reivindica Vallès, mentre que Salmerón considera que caldria ocupar-se més del patrimoni ferroviari –a Barcelona li manca el reivindicat Museu del Transport–, cosa que podria incrementar l'afició –Luque anhela que algun dia els aficionats deixin de ser vistos com a rara avis– i alhora seria "una manera de reclamar un millor transport públic". En tot cas, Salmerón vaticina un futur esplendorós per a l'afició. Malgrat que les fotos d'antics trens fumejants són molt romàntiques, està convençut que a tall tècnic i de sostenibilitat "el ferrocarril ha evolucionat de tal manera que, en comparació amb el segle XX, el segle XXI torna a ser una època d'or".