Tintín, Kardashian i Jenna Ortega: les samarretes de futbol surten del camp

BarcelonaQualsevol periodista espavilat podia intuir per on anirien els trets durant la presentació de l’equipament de la selecció de futbol de Bèlgica que es va fer aquesta primavera al Museu Hergé de Lovaina. Una il·lustració en gran format de Tintín i una rèplica del famós coet blanc-i-vermell ja donaven prou pistes. Però és que el noi encarregat de lluir el segon equipament per a l’Eurocopa 2024 –samarreta blava amb el coll blanc i pantalons marrons– semblava un sòsia de l’intrèpid reporter. I més encara quan posava envoltat dels dobles del capità Haddock, de la Bianca Castafiore, de Silvestre Tornassol i dels Dupond i Dupont. Només hi faltava el seu inseparable Milú. Aquesta teatral mise-en-scène per presentar el nou equipament europeu dels diables vermells també és simptomàtica: les samarretes de futbol són la porta d’entrada a un negoci que mou molts milions tant dins com fora del camp. I Adidas ho sap tan bé que no li ha importat tornar a repetir la jugada: el segon equipament belga per a la UEFA Euro 2016 retia homenatge al ciclisme –un esport nacional– i el de la Copa del Món FIFA 2022 als focs artificials de Tomorrowland, un mític festival de música electrònica. Com no havien de picar-li l’ullet a Tintín i seguir impulsant la venda de samarretes fent vibrar l’orgull patri?

Allà on va començar tot

Tot i que l’idil·li entre la moda i l’esport ve de lluny, la futbolmania d’aquests darrers anys s’ha anat coent a foc lent. Poc s’imaginaven els primers jugadors de futbol que el seu equipament primigeni –la camisola de màniga llarga amb tres botons o un cordill per tancar el coll, els pantalons per sota del genoll on es lligaven els mitjons i les botes de cuir– acabaria inspirant milions de persones de tot el món. Així es jugava a l’Anglaterra del 1860, però amb el canvi de segle la indumentària va anar incorporant tímidament el color, les ratlles, els escuts dels clubs i, fins i tot, el número que identificava cada jugador. I, pel camí, s’anava retallant el llarg dels pantalons. El gran canvi, però, va començar a la dècada dels seixanta i els setanta gràcies al teixit tècnic, a uns dissenys més còmodes i pràctics –la introducció del coll en punta va permetre eliminar els botons– i als avenços de la serigrafia. Una suma de factors que va fer que a partir dels anys vuitanta i noranta, les grans marques de roba esportiva –Adidas, Nike, Puma, Hummel, Diadora, Kappa, Asics...– comencessin a fixar-se en els clubs. I des de llavors aquesta unió –tan comercial com en termes d’estil– no ha deixat de retroalimentar-se i d’expandir-se fins a convertir la samarreta de futbol en un objecte de desig. N'hi ha molts exemples, però un dels més paradigmàtics d’aquesta unió de moda i esport són els equipaments que Y-3 (la marca del japonès Yohji Yamamoto sota l’aixopluc d’Adidas) dissenya per al Reial Madrid.

Els tresors ‘vintage’

Busqueu una samarreta del Barça de finals dels anys vuitanta? Teniu curiositat per saber com era la dels Serpientes de Cancún de la temporada 1997/98? I la d’Eto'o amb la selecció del Camerun del 2006? Sou uns mitòmans i us agradaria regalar-vos-en una de Maradona, Beckham o Cantona? Tot això és possible gràcies a tres amics britànics que han canalitzat la seva obsessió pel futbol a través de Cult Kits, una botiga en línia on es poden comprar, o simplement mirar, veritables tresors tèxtils que porten de cap els fanàtics del futbol, però també els de la moda.

En quasi una dècada d’existència, s’han convertit en un temple de peces úniques i exclusives, però també han sabut llegir la tendència retro. Per això produeixen col·leccions limitades com la ’98 Dreamers Collection, inspirant-se en les samarretes de les seleccions d’Anglaterra, França i el Brasil durant la Copa del Món de 1998. Més enllà d’aquests homenatges nostàlgics, el que continua fent furor són les peces vintage com la samarreta de l’AS Roma de la temporada 1997/98 que portava l’empresària i influencer Kim Kardashian l’any passat durant una passejada per Los Angeles. Aquella imatge caçada pels paparazzi va fer explotar els buscadors d’internet: 2,3 milions de recerques en només dos dies que des del club italià li van agrair amb un tuit viral de tres paraules: Mamma mia, Kim! Una prova més de com la cultura del futbol s’ha anat infiltrant piano piano dins les tendències mainstream.

Carn de dissenyadors

Més enllà dels esdeveniments esportius, les samarretes de futbol han trobat el seu espai. Encaixen com un guant en els esquemes de l’athleisure, una tendència en què s’entrecreua la roba casual amb l’esportiva. Un fet que no han deixat escapar gegants esportius com Adidas, que l’any passat va llançar Sportswear, una submarca pensada per al dia a dia, més enllà de si es practica o no algun esport. Tampoc va ser casual l’elecció de la jove actriu nord-americana Jenna Ortega com a ambaixadora.

I menys encara que en una de les imatges promocionals la protagonista de Wednesday lluís una samarreta de ratlles negres i violetes, tota una picada d’ullet a l’auge mundial del futbol femení. A banda, moltes marques de luxe també s’han apropiat de l’èpica d’aquest esport de masses. Només cal veure les cotitzades visions de la samarreta de futbol d’Acne Studios o les de Balenciaga segons Demna Gvsalia. També ha inspirat creadors independents com Brain&Beast, que el 2017 va presentar al 080 Barcelona Fashion una fusió de les samarretes de Messi i de Cristiano Ronaldo. Tots aquests inputs han anat calant dins de l’imaginari col·lectiu i per això ja és habitual veure-les arreu: al carrer, als festivals de música (dins i fora de l’escenari), a les xarxes socials... Portar una samarreta de futbol –siguis famós o anònim– també és una declaració d’intencions. Qui les porta sap que són molt versàtils, que ajuden a perfilar un estil propi i que, a més, solen ser afavoridores. Així que... per què renunciar-hi?