“El silenci no és callar, és obrir-se a la realitat”

BarcelonaBibliotecària d’ofici, curiosa de mena, investigadora de les tradicions espirituals, filòloga i lingüista amb una tesi doctoral a Filosofia sobre el silenci, compromesa amb la gent i amb la qualitat humana profunda, la barcelonina Teresa Guardans, nascuda el 1956, encisa.

En un món de soroll constant, extern però també intern (contaminació acústica, dispersió constant, egos insaciables), ¿el silenci és el nou tresor? ¿Un nou anhel que el màrqueting ja li fa un lloc? ¿O és, més aviat, una pràctica intemporal que cal recuperar en el dia a dia, des de la simplicitat quotidiana, sense gaires parafernàlies ni receptes miraculoses?

Per a Guardans, que tot just ara publica Les claus del silenci. L’art de viure (Viena), hem passat d’una època “en què el silenci tenia mala premsa, associat a la repressió i a callar” fins a l’actual, “en què viu un cert boom perquè veiem que cal aturar tant el soroll intern com l’extern i trobar moments de silenci": "Fa anys, quan deia que feia una tesi doctoral sobre el silenci, la gent no entenia res, però ara ja no costa gens explicar que el silenci és aportació, que ens ajuda, quan hi ha necessitat costa poc explicar-ho i ja es veu que no és un caprici, sinó una veritable necessitat de l’ésser humà”.

Escolta i admiració

Autora d'uns quants llibres, com El saber marginat (Edicions 62), pel qual va rebre el premi Joaquim Xirau el 1996, i La verdad del silencio (Herder), on recull el fruit de la seva tesi doctoral, el publicat ara, Les claus del silenci, sintetitza la seva recerca de més de dues dècades amb el bagatge que li ha proporcionat la trobada constant amb tota mena de persones interessades en posar en pràctica el silenci a nivell personal i professional.

Un dels sectors on més ha treballat és l’educatiu, en especial amb mestres de primària i secundària: “Amb els infants, i també amb els adults, treballar el silenci no és simplement obligar-los a callar. És com atenem, explorem, ens fixem en la realitat, i, en el cas dels petits, com el cos acompanya aquesta escolta, la manera d’obrir-se a tot, a la realitat, a partir d’enfocar els detalls. El que explico quan treballo amb mestres és que aquesta dimensió silenciosa s’ha d’incorporar en tots els àmbits del coneixement. Està bé fer una estona de silenci al principi, per exemple, que serveixi per relaxar i reconduir l’atenció, però la cosa interessant és que totes les àrees, de les ciències naturals a la llengua o en qualsevol altra activitat, no es basin exclusivament en la transmissió del coneixement conceptual, sinó que incorporin les capacitats de contemplació, escolta, admiració i interrogació, i no només l’ensenyament conceptual”.

Fruit d’aquesta recerca contínua amb professors de primària i secundària és la creació del web Otsiera.com, l'eina de difusió de l'equip de didàctica del CETR, el Centre d’Estudi de Tradicions de Saviesa amb seu a Barcelona i on ella col·labora des de la fundació. S'hi pot trobar tota mena de material pedagògic per incloure aquesta dimensió a l’aula. “També explico que el silenci té molt a veure amb les diverses tradicions espirituals de la humanitat i que cal aprofitar aquest llegat. La humanitat, des de sempre, ha explorat l’àmbit silenciós i la manera de poder posar els sentits, la ment i l’acció a viure i funcionar des del fons silenciós”.

Si bé, com diu, “el silenci és una part del creixement integral dels infants”, no cal confondre-ho amb l’educació emocional popularitzada en els últims temps: “Una cosa és gestionar bé les emocions de l’ego, que és necessari, i una altra és la capacitat de sentir més enllà de l’ego. És a dir, a més de les emocions de l’ego, hi ha aquesta capacitat nostra de rebre, celebrar, admirar, venerar, estimar, pel simple fet que existim. Tenim un mestratge d’Orient i d’Occident, de totes les èpoques, perquè l’acció no sigui sorollosa sempre”.

Per a totes les edats

Com explica Guardans, la nostra part conceptual i organitzadora, la que obeeix les nostres necessitats i expectatives, “la treballem metòdicament des de sempre, durant tota l’escolarització i també en l’àmbit professional”, mentre que l’altra “la deixem que funcioni per casualitat”. “Ens hem d’adonar –insisteix– que no podem deixar-la així, a l’atzar, sinó que també l’hem de treballar metòdicament perquè els dos vessants estiguin vius en tots els moments de la nostra vida, i que no només sorgeixin en moments culminants, quan ens passa alguna cosa extraordinària”.

“Hem de treballar aquesta mirada poètica, la mirada atenta i reverencial per poder emprar-la en qualsevol situació. Cal tenir sempre presents aquestes dues longituds d’ona que ens formen, la parla i el silenci, la que projecta i la que rep, perquè ens ajudin a centrar-nos i portar les regnes i que no ens desbordi la situació, en especial en una època com l’actual, en què la dificultat és immensa”.

Després de treballar amb persones de totes les edats i condicions, en escoles, hospitals, policia… veu que la necessitat és la mateixa, tot i el tarannà diferent: “Per exemple, als adolescents no els pots aïllar del grup, si són estudiants d’empresarials has d’incidir en la figura del líder, si tenen set anys et centres en el joc i en gaudir, i si en tenen cinquanta o seixanta has de parar els mil neguits que sorgeixen amb l’edat, en què tot es desborda, però els recursos que ens ofereixen les tradicions de saviesa són els mateixos per a tothom, tot i els punts de partida diferents. El que cal és interpretar-los i apropiar-nos-en en el dia a dia”.

Una pràctica imprescindible, amb una forta incidència social: “El respecte profund per la realitat neix del silenci. Si no hi ha àmbits en què podem inventar i integrar de manera natural el silenci, si no tenim això, la relació amb el món, amb la natura, amb els altres es deteriora. La nostra força depredadora no té aturador excepte en aquesta dimensió silenciosa, que és la capacitat de veneració, d’amor profund, de gratuïtat. Si aquest vessant el tenim asfixiat, ¿com podem gestionar la força depredadora que tenim?”