Més enllà dels gossos i cavalls: arriben les teràpies amb vaques

Naples (Nova York)Tot i que no té cap llicenciatura en psicologia, el talent natural de la Bella l’ha convertit en una terapeuta excel·lent: és tranquil·la, accepta amb paciència una gran varietat de personalitats i n’escolta els problemes sense emetre cap mena de judici.

El cow cuddling [que es podria traduir com abraçar vaques ] convida els humans a interactuar amb aquests animals de granja i cuidar-los, raspallant-los el pelatge i parlant-los. L’experiència és semblant a la teràpia equina però amb una diferència que canvia totes les regles del joc: els cavalls tendeixen a estar drets, mentre que les vaques jeuen a l’herba de manera espontània mentre masteguen el gra, i això permet que els humans puguin seure al costat seu i abraçar-les amb més comoditat.

“Veus que quieta que es queda?”, comenta Suzanne Vullers, de 51 anys, una comptable que es va convertir en terapeuta equina i que codirigeix un bed and breakfast amb el seu marit, Rudi Vullers, també de 51 anys. “Això és el que busquem”, afegeix.

Provinents de la ciutat rural de Reuver, als Països Baixos, aquesta parella va descobrir fa uns anys el koe knuffelen, que significa abraçar les vaques en neerlandès, durant una visita a la seva terra natal. En alguns indrets dels Països Baixos hi ha granges que ofereixen la possibilitat d’acaronar les vaques com a part de les seves visites de mig dia, una opció que forma part d’un moviment més ampli que té per objectiu connectar les persones amb l’estil de vida del camp. De fet, al port de Rotterdam s’ha obert una granja lletera flotant que convida a visitar les vaques.

Fa poc més d’una dècada, el 2007, el matrimoni va decidir canviar de vida i establir una botiga agrícola a Naples, a l’estat de Nova York. Però va ser el maig del 2018 quan van adquirir la Bonnie i la Bella, dues vaques que van seleccionar per la seva personalitat dòcil i perquè no tenien cornamenta. “Moltes vaques no serveixen per a l’ofici -comenta el Rudi-, et poden perseguir pel camp”.

Les sessions de carícies de vaques tenen una hora de durada i un preu de 75 dòlars per parella i hora, encara que hi ha un límit de dues sessions per dia, amb un màxim de quatre participants cada vegada. “No és un zoològic de mascotes”, diu la Suzanne, encara que en certa manera els animals són mascotes, perquè no els utilitzen ni crien per fer-ne carn o productes lactis. “Aquestes noies poden viure una vida natural”, afegeix.

Cada sessió la supervisen dues persones: un terapeuta equí, generalment la Suzanne, que pot llegir l’estat d’ànim dels animals per garantir una interacció segura i positiva amb els nous amics, i un segon supervisor que vigila els altres animals. Cap dels dos té el títol de psicologia, però això no és cap problema: “Sigui el que sigui pel que estan passant, les persones no n’han de parlar ”, comenta la senyora Vullers. “No és com la teràpia, oi?”

Connexió animal

Igual que passa amb altres tipus de teràpies, l’objectiu és que els visitants fomentin la confiança, l’empatia i la connexió amb les vaques i les seves pròpies emocions. I, com passa en qualsevol altre tipus de tractament terapèutic, tampoc hi ha garanties d’èxit: “No estan entrenades perquè s’ajeguin”, recorda la Suzanne.

Fa poques setmanes quatre persones van anar fins a la granja del matrimoni amb l’objectiu d’abraçar les bèsties. “¿Conduir cinc hores per abraçar una vaca?”, es preguntava Karen Hudson, una de les participants, que va assistir a una sessió amb la seva filla, de 27 anys. Abans de començar, la senyora Vullers va acompanyar fins al camp les dues dones, que estaven emocionades però amb reserves, i com sempre fa amb els nous visitants els va donar alguns consells perquè tinguessin una bona experiència. “Postura 0, no postura X”, els recomanava, una manera de dir que cal “arrodonir el cos” per semblar menys amenaçant. També aconsellava caminar fins a les espatlles de la vaca, en lloc de les anques. “La roba també és important”, afegia, perquè “poden bavejar”. I més val dur sempre sabates tancades. Unes altres recomanacions que la senyora Vullers sol donar és que és millor situar-se de costat a l’animal i “respectar en tot moment què vol i què et vol donar”. I un últim consell d’or: mantenir-se en calma. “Com més relaxat estiguis, millor t’anirà a tu i a la vaca”. De fet, assegura que gairebé sempre els cavalls i les vaques detecten les emocions humanes i hi responen en conseqüència.

Al final del dia, i com a sorpresa, els grangers van convidar els participants a alimentar les vaques amb llaminadures de civada. Una activitat que va encantar tothom, encara que la senyora Hudson no va dubtar a remarcar que les llengües de les bèsties “són com paper de vidre”. Però la gran sorpresa final va ser que les vaques van jaure. D’aquesta manera, van oferir als participants el que realment havien vingut a experimentar: l’oportunitat de fer-los una càlida abraçada. Copyright The New York Times