Una història de taps de suro que brinda segones oportunitats

BarcelonaUn noi es planta davant d’una torre de Pedralbes i toca el timbre. Són les onze del matí d’un dimecres qualsevol. La porta automàtica s’obre i el rep el propietari. Entren al garatge i el noi agafa una bicicleta elèctrica amb una gran cistella de vímet al darrere per començar la seva jornada laboral. Es dedica a recollir els taps de suro d’ampolles de vi i cava que li guarden en diversos bars i restaurants de Barcelona. Quan ja ha completat la ruta d’aquell dia, el noi torna a la torre. Ara toca fer el triatge: sempre es pot colar algun tap de silicona i cal separar les grapes metàl·liques dels taps de cava. Costa de creure, però ara mateix ja s’acumulen vuit o nou sacs de construcció plens de taps de suro reciclats. El volum és tan gran que el propietari s’ha comprat un transpalet per moure’ls. No li estranya, que els veïns tinguin curiositat per saber què traginen en aquell garatge de la zona alta. Però a ell el fa sentir immensament feliç.

Aquesta història va començar a gestar-se quan es va acabar un sopar d’amics en un bon restaurant. Damunt la taula hi havia mitja dotzena de taps de vi. Lluís Morón –actualment jubilat i implicat en diverses associacions sense ànim de lucre– no va poder evitar preguntar al sommelier: "I d’això, què en feu?" "Ho llencem", li va dir. Li va semblar tan curiós que no s’aprofités aquell material que ho va deixar apuntat a la llibreta que sempre porta a sobre. L’endemà, després de la dutxa, va tornar a obrir-la i dues imatges van començar a ballar juntes: taps de suro que no es reciclen, gent que no té una feina digna. Per a Morón, fundador de Signes –una de les empreses d’entitat corporativa més importants de l’estat espanyol–, allà hi havia un filó que s’havia d’explorar. I com qualsevol idea que neix del romanticisme, sabia que seria complicat posar-la en marxa. Però a qui li agraden les coses fàcils?

Quan la pandèmia era una paraula que encara no existia, Morón ja s’havia posat en contacte amb diferents associacions de Barcelona que treballen per a col·lectius desafavorits. “Finalment en vaig trobar una que, a canvi d’una donació anual a títol personal, podia contractar una persona que es dediqués a recollir els taps de suro”, explica. El següent pas era obvi: ¿on es recollirien tots aquests taps que queden oblidats a les taules després de cada àpat i van a parar a la brossa? “Necessitàvem una base de dades de bars i restaurants que estiguessin disposats a col·laborar amb nosaltres, així que vaig contractar una comercial per fer-la”, prossegueix. Feina feta: avui dia, la xarxa implica més de 250 establiments barcelonins. I la xifra va pujant. Per seguir avançant, l’empresa Signes va donar una bicicleta elèctrica, Homeless Entrepreneur va contractar un treballador i el projecte va començar a pedalar. “Vam estar un any recollint taps i guardant-los al garatge de casa, i llavors va arribar la pandèmia”, recorda Morón. Però, a vegades, quan es tanca una porta s’obre una finestra.

L’aturada de l’hostaleria va fer parar la recollida de taps de suro, però també va servir per repensar la sortida creativa de tot aquell material. “Ja teníem tancat portar-los a la planta de Barnacork, a Polinyà, i que allà els convertissin en blocs de suro reciclat, que seria la matèria primera. Però jo no volia que després se’n fessin posavasos, sinó peces d’art amb valor afegit. Per això vaig començar a buscar artistes que volguessin sumar-se al projecte desinteressadament”, continua Morón. I els va trobar: Pepa Reverter, Jaime Hayon, Ramón Úbeda, Otto Canalda, els d’Octàgon i Miquel Aparici.

Tots ells signen la primera col·lecció d’Aflote, que es va presentar fa només un mes i que està formada per cinc objectes de disseny fabricats amb suro reciclat sota la direcció artística d'Úbeda. Pensats per tornar al restaurant, sí, però també per entrar a qualsevol casa. A la web trobareu el gerro Flors de Reverter, que vesteix qualsevol taula; la caixeta Tip de Hayon, ideal per portar el compte o guardar algun petit secret; el llum portàtil Mushroom del duet Úbeda & Canalda; el rellotge de paret Clock d’Octàgon, i l’excepció que confirma la regla: El cambrer, una escultura de ferro d’Aparici, que va fer servir les grapes metàl·liques dels taps de cava. “No estem per tirar res, oi?”, assevera Morón.

La mirada de l’artista

“Som una societat acostumada a tenir de tot. Per això veus un objecte nou i no li dones importància. I tampoc ets conscient de l’esforç que hi ha darrere”, sosté Pepa Reverter, artista plàstica i dissenyadora. “Per a mi, va ser tot un repte, això de treballar amb un material que no té l’etiqueta de noble, com la tenen la fusta i la ceràmica. El meu esforç es va centrar en veure els punts positius del suro. El meu pare és pagès i sempre m’he sentit molt connectada a la natura. Quan mirava el suro veia l’arbre, la seva pell. Per això el meu gerro té unes volumetries que entren i surten, com si fos un tronc que ens acosta i vincula a la terra”, afirma. La poètica del gerro Flors es multiplica quan saps que en la seva fabricació s’han utilitzat 425 taps de suro reciclats.

“Molts cops una producció petita requereix el mateix esforç que una d’industrial. També hi ha molt de treball invisible i molts aspectes tècnics, fins a arribar al prototip final”, continua l’artista d’Alcanar. Però l’experiència ha sigut tan enriquidora que no li importaria repetir. “Hem de potenciar l’economia circular. Aflote és una iniciativa privada del Lluís que requereix esforç, energia i temps. Però són aquestes iniciatives les que visibilitzen problemes globals com el de la sostenibilitat i també són les que empenyen els polítics a prendre decisions”, defensa.

La tornada a la normalitat i l’obertura dels establiments d’hostaleria han permès que Aflote torni a pedalar, ara de la mà de la Fundació Putxet, que atén joves amb risc d’exclusió social. Segons els càlculs de Morón, des que va començar el projecte han recollit prop de sis tones de taps de suro. “És una barbaritat, sí, però ara mateix la majoria provenen de diversos cellers de Catalunya amb els quals hem signat un conveni de col·laboració. La recollida per les rutes de bars i restaurants només representa el 25% del total, i aquesta és l’única que puc anar guardant al garatge de casa”, bromeja. Tot i que s’albiren canvis en la logística, l’objectiu immediat de Morón és que Aflote es consolidi a través de la venda virtual dels objectes de disseny, i així tancar el cercle. “Fins ara aquest projecte ha estat finançat per mi, però vull que sigui autosuficient i que es puguin generar més llocs de treball. He tingut molta sort, en aquesta vida, i la vull tornar. I això és el que hauria de fer la gent que té temps, diners i contactes”.