Sou una parella de mitjana edat en crisi? Això és el que heu de saber

Nova YorkLa mitjana edat pot ser una època complicada. Potser estàs descobrint nous dolors o lidiant amb la boira cerebral. Potser tens el perfil de doble cuidador –que simultàniament es fa càrrec dels nens petits i els pares grans–. Potser tens una crisi d'identitat. Potser no.

La mitjana edat és aquella època de la vida situada entre els 36 i els 64 anys, o entre els 40 i els 60, segons a qui ho preguntis. Aquest període també és un punt d'inflexió en les relacions de parella, diuen els experts, perquè és un moment en què moltes parelles surten de l’època d'estrès diari que ha suposat la criança dels fills i la construcció d’una carrera professional i es troben al costat d’una parella que ja no reconeixen del tot. Les taxes de divorci entre els adults majors de 50 anys s'han duplicat als Estats Units des de la dècada del 1990, una tendència que es veu arreu del món i també a l’estat espanyol. 

"Si teniu fills, és típic que en aquest moment comencin a volar sols", explica Linda Hershman, autora del llibre Gray divorce i terapeuta matrimonial i familiar de Pensilvània. "Les parelles de sobte es giren, es miren i pensen: de què va aquest matrimoni i de què anirà aquest matrimoni?" Hem demanat a Hershman i a altres experts en relacions que ofereixin alguns consells per a les parelles de mitjana edat i algunes preguntes que poden tractar –o es poden fer a si mateixes– per ajudar-les a entendre millor les seves relacions i el que volen.

Quin és el nostre pròxim capítol?

Orna Guralnik, una psicòloga clínica i psicoanalista de Manhattan que protagonitza la sèrie documental Couples therapy, anima els seus clients a valorar quins són els seus plans per al que ella anomena “el tercer capítol de les seves relacions”, que és quan el matrimoni no és fresc ni nou i tampoc està consumit per demandes domèstiques.

És una conversa que veu que moltes parelles tenen, especialment les d'entre 50 i 60 anys els fills de les quals han marxat de casa. "On dirigiran aquesta atenció? –ella pregunta sovint–. I com influirà això en la parella?"

Galena Rhoades, psicòloga i professora d'investigació de la Universitat de Denver, aconsella als seus clients que es preguntin els uns als altres: "Quines són les nostres grans esperances i somnis?" Aprofitar aquesta oportunitat de fantasiejar pot ajudar la parella a conrear un optimisme compartit, explica.

¿Algú de vosaltres vol traslladar-se a una nova ciutat o viatjar més? ¿Llançar-se a una nova afició? ¿Estar més compromès i participar en associacions o fer un voluntariat?

"No totes aquestes coses seran possibles o podran encaixar en la resta de l'estructura de la teva vida – alerta la doctora Rhoades–. Però crec que té molt de valor tenir aquest temps junts per connectar i veure la relació com un lloc on pots somiar en gran".

Quin model volem ser?

Rhoades explica que els seus clients normalment pensen molt i cuiden les interaccions amb els fills quan són més petits. "Una vegada que els seus fills són adults, és com si oblidessin que encara són models a seguir", destaca.

Ella aconsella que les parelles es preguntin: "Què volem que els nostres fills aprenguin de la nostra relació? Com podria això modelar les seves relacions?" Per exemple, potser voleu deixar clar que les relacions necessiten un treball, diu Rhoades, així que podeu parlar amb els fills sobre com gestioneu els conflictes. Potser es pot emfatitzar la importància de reservar-vos algunes nits per a vosaltres dos i de prioritzar la parella.

Com resolem els problemes?

Aquest tipus d'autoreflexió és més fàcil de dir que de fer, reconeix Adam R. Fisher, psicòleg i terapeuta sexual de Salt Lake City. Però a la meitat de la vida, la majoria hem après alguna cosa sobre nosaltres mateixos i les nostres relacions. El doctor Fisher diu que agafar-se un temps per reflexionar sobre el tipus de parella que es vol ser dona als seus clients més sensació de control en les seves relacions. Podríeu dir-vos a vosaltres mateixos: "Encara que tingui moltes queixes sobre la meva parella, estic intentant treballar per millorar aquestes coses", aconsella Fisher.

Com a alternativa, també pots demanar a la parella que comparteixi una o dues coses en què tu ets difícil o en què li dificultes la vida, aconsella l'expert, tot i que ràpidament reconeix que aquesta idea pot no funcionar per a les parelles que tenen dificultats per comunicar-se o per a les que aquesta pregunta podria fer sentir insegures.

En última instància, pensar en el tipus de parella que voleu ser és una manera d'equilibrar la tendència que molts de nosaltres tenim i que és culpar l’altre dels nostres problemes.

Quines habilitats hem desenvolupat?

Quan les parelles arriben a la mitjana edat, moltes han caigut en patrons de comunicació que han arrossegat durant dècades, alguns millors que d'altres, explica Jeffrey Chernin, un terapeuta matrimonial i familiar de Los Angeles i autor del llibre Achieving intimacy.

Així que sovint anima els seus clients a pensar en les habilitats comunicatives positives que han desenvolupat al llarg del temps. "L’objectiu és enfortir-les", diu. Potser tots dos sou bons escoltant sense interrompre, per exemple. Potser sou uns professionals demanant disculpes. Simplement, reconèixer alguns d'aquests punts forts pot ser un exercici de vinculació útil, segons Chernin. "Enfortim allò que va bé –aconsella–, no només abordem allò que s'ha de millorar".

Les parelles que han estat juntes durant molt temps també poden oblidar per què s'agraden, així que ho necessiten per donar una ullada enrere, segons suggereix Harriet Lerner, psicòloga de Kansas i autora de The dance of anger.

"Quan les parelles recorden tot allò que les va unir per primera vegada, canvia el clima emocional de la conversa, anima el moment present i serveix com un poderós recordatori de la base sobre la qual es va construir aquella relació", explica Lerner.

Val la pena aquesta relació?

Amb l'experiència, la majoria de la gent arriba a entendre que ningú obté tot el que vol d'una persona, explica Terrence Real, terapeuta familiar. És per això que la mitjana edat pot ser un bon moment per tenir el que ell anomena un "balanç de comptes de la relació". "Això vol dir fer-se una pregunta –diu–, i la pregunta és: «¿Rebo prou en aquesta relació per fer que el que no m'agrada sigui suportable?»"

Per exemple, potser tu i la teva parella no teniu una gran vida sexual, però teniu una molt bona connexió emocional i heu construït una família feliç, explica. Si això us compensa, ho reconeixeu i accepteu el que no teniu.

"Cal fer un dol pel que no tenim i acceptar els límits dels altres és una part molt important de la intimitat a llarg termini", destaca Real.

Ens cal ajuda externa?

És important abordar les preguntes anteriors amb un sentit de respecte i obertura, aconsella Tiana Frazier, terapeuta matrimonial i familiar de Texas. Intenteu mantenir-vos presents i eviteu posar-vos a la defensiva, diu, i "si la conversa es torna aclaparadora, està bé fer un descans".

Les parelles que estan valorant si continuar juntes o no potser poden demanar ajuda professional. Pot ser una bona opció per als que estan reflexionant sobre grans canvis, diu Hershman.

Segons les teves circumstàncies, pots considerar una forma específica d'assessorament, com ara la teràpia sexual o una teràpia individual si la teva parella es resisteix a venir amb tu. Feu el que feu, no espereu fins que els problemes siguin tan grossos que explotin, aconsella Real. "Les coses que trobeu a faltar en l’altre poden generar ressentiment", afegeix, i quan moltes parelles troben el camí cap a un terapeuta "el seu ressentiment ja s’està escampant per tot arreu".