Sorolla i la moda: de la cotilla a l’alliberament de la dona

MadridAmb una cintura de vespa pràcticament de nina, Clotilde -la dona i musa de Sorolla- llueix un vestit negre de faldilla volada i de mànigues molt recarregades. Es tracta del quadre Clotilde amb vestit negre, del 1906, provinent del Metropolitan Museum of Art de Nova York, que actualment s’exposa a Sorolla y la moda, al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza i al Museu Sorolla, de Madrid. El quadre -i totes les altres obres de la primera etapa, Sorolla íntimo - mostra l’època en què la dona era un ornament de l’home en el seu màxim exponent. La mostra, que s’exposarà fins al 27 de maig, reuneix més de setanta pintures -algunes de les quals no s’havien exposat públicament-, acompanyades per vestits i complements d’entre el 1890 i el 1920.

“Des de l’edat mitjana i fins a principis del segle XX les dones van portar cotilla, que ha sigut l’aberració més gran de la història”, denuncia la directora científica de moda de l’IED Barcelona, Pilar Pasamontes, que explica que les dones havien de tenir una cintura d’uns 46 centímetres. Per aconseguir-ho, relata, sovint perdien el coneixement, es clavaven les costelles i tenien problemes de circulació de la sang. Segons Pasamontes, la vestimenta de la dona en aquella època pretenia demostrar el poder que tenia el seu home i la seva família. Els quadres de Sorolla en són una clara mostra. Clotilde i altres dones de l’alta societat apareixen, durant la primera meitat de l’exposició, plenes d’ornaments: amb grans pameles, agulles de pit, flors als cabells, vestits de tul, de lluentons i de seda, entre d’altres.

“La moda encara era per a rics, i els pobres feien el que podien”, recorda la directora científica de moda, que afegeix que era un instrument de la classe alta per demostrar com eren de benestants. Els referents socials de Sorolla -nascut en una família humil dedicada a la venda de teixits- i de la seva dona -nascuda en un entorn benestant- fan que la imatge adquireixi una gran importància en les seves obres. Tant és així que a l’exposició s’estableix un clar paral·lelisme entre el seu ascens social i el seu interès per la moda. “Sorolla és conscient que la moda és una manera d’entendre la realitat”, explica la historiadora i coordinadora de la consultoria Históriate, Rocío López, que afegeix que fa de “testimoni estètic, sociològic i històric”.

Precisament, en la segona etapa de l’exposició - El retrato de la sociedad - es demostra el gran interès de l’aristocràcia per aparentar riquesa, amb una sèrie de retrats tan reals que semblen fotografies. Sorolla rep nombrosos encàrrecs per retratar personatges de l’alta societat de la seva època, però sorprèn que la majoria no són espanyols. “En aquell moment, l’aristocràcia madrilenya està adormida i immòbil mirant només pels seus interessos”, apunta López, que recorda que pràcticament només invertien en “sòl i ferrocarril”. Segons la historiadora, el negoci de la classe alta espanyola no té “res a veure amb les fàbriques, ni amb la Revolució Industrial, com en altres països”, i això els fa estar “menys a la moda”.

Un dels magnífics retrats és el de Julianna Armour Ferguson (una dona de classe alta dels Estats Units), que llueix un vestit amb pedreria, acompanyat d’un collaret d’una pedra preciosa. Amb una postura rígida que denota bellesa i bona educació, la dona apareix amb un guant blanc llarg en una mà i amb l’altra subjectant figures egípcies. Una de les claus de l’exposició és que pràcticament al costat de tots els quadres hi ha un vestit que emula el que llueix la dona. Al costat d’Armour hi apareix un vestit del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, de tul i gasa de seda, amb cordó metàl·lic i perles, que permeten entendre l’espectacularitat dels vestits de les dones riques de l’època. “Els nous materials com el cotó, el lli o les perles tenen molt a veure amb la Revolució Industrial”, explica López, que insisteix que la dona porta el màxim de complements a sobre. Tot el contrari, però, passa amb els homes. “En aquell moment, a l’home se li treuen pràcticament totes les ornamentacions, i l’estatus de la família el demostra la dona”, recorda. Un exemple d’això és el retrat de Tomás Allende -un dels pocs homes que surten a l’exposició-, que porta un frac negre sobri amb una condecoració d’or.

Si bé a l’inici de l’exposició es veu el moment de repressió màxima pel que fa a la vestimenta de la dona, al llarg de la mostra s’observa com, a través dels vestits, de mica en mica es va alliberant. “La moda sempre és un reflex del que passa a la societat”, diu Pasamontes, que recorda que en aquella època tenia molta importància perquè canviava molt ràpid.

Un altre dels descobriments de la segona meitat del segle XIX són els efectes terapèutics dels banys de mar i, consegüentment, el concepte d’estiueig. Zarautz, Santander, Sant Sebastià o la Costa Brava comencen a ser populars per l’alta societat, que s’hi passarà els mesos d’estiu (02). En l’etapa El veraneo elegante és quan Sorolla mostra més el seu do per representar la llum, amb obres magistrals com Clotilde en la playa, en què la seva musa porta un vestit vaporós blanc. Una altra mostra és el retrat de la seva filla - Elena en la playa -, amb un vestit ample i amb una pamela de palla, fugint dels cànons estètics de finals del XIX. “Aquesta part de l’exposició permet veure com ell volia mostrar la seva dona i les seves filles”, defensa López, que afegeix que Sorolla les presenta a la societat sense cotilla. Segons la historiadora, en aquesta etapa s’observa “la llum de Sorolla” i l’expressió màxima “d’elegància i bellesa”. “És una alliberació visual pel que fa a la moda: ja no hi ha cintura de vespa”, recorda López, que insisteix que el pintor abilla les dones de la seva família amb vestits vaporosos i amples.

Precisament, la professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona (UB) Teresa-M. Sala recorda que Sorolla es posava a pintar a la platja i retratava la vivor del rostre, a més d’ensenyar la psicologia del personatge d’una manera molt realista. “És un pintor que té molts registres, que pinta retrats i també paisatges”, expressa Sala, que considera que “selecciona molt bé la indumentària i els complements”. La professora d’història de l’art també destaca que “els llocs d’estiueig eren punts de trobada de les classes benestants i que els retrats al costat del mar son els més lumínics”.

A banda de l’estiueig, Sorolla també retrata els nous costums d’oci com els passejos, els cafès, el teatre i l’òpera. Així ho mostra en l’última etapa de l’exposició, París y la vida moderna, en què retrata les últimes novetats de l’alta costura que són tendència a la capital francesa, com, per exemple, una creació de Fortuny - el mític vestit Delphos - (01). També retrata la seva filla , el 1909 (03). Un cop més, Elena és mostrada a la societat com una dona molt elegant, però sense cotilles i amb ornamentacions sòbries. “És força revolucionari com Sorolla veu les seves filles: les pinta com a dones emancipades i trencant amb els cànons estètics que es veuen al principi de l’exposició”, conclou López.