¿Es poden controlar els somnis?

BarcelonaSi somiar desperts té sempre una connotació positiva, quan veritablement somiem les possibilitats s’amplien. Què tenen els somnis per ocupar un lloc central en tantes cultures? ¿Podem somiar desperts mentre somiem, és a dir, controlar els somnis? ¿Podem fer-ne una valuosa font d’aprenentatge?

Javier García Campayo (Saragossa 1962), metge psiquiatre a l’Hospital Universitari Miguel Servet de la capital aragonesa i professor titular a la Facultat de Medicina de la Universitat de Saragossa, on també coordina el màster de mindfulness i la càtedra de ciències contemplatives, publica ara el llibre Sueños lúcidos (Kairós) per respondre a aquestes preguntes. Conegut en l’àmbit editorial per la seva prolífica obra al voltant de les pràctiques meditatives, en especial des del budisme, el psiquiatre se centra ara en la tradició dels somnis des d’una perspectiva històrica i global, amb una primera part de context general dels somnis i una de segona, com és habitual en ell, sobre la pràctica, en aquest cas, de l’anomenat somni lúcid, perquè cadascú el pugui experimentar.

 Una constant històrica

“El primer testimoni d’un somni data del 3100 aC a Mesopotàmia –assegura aquest metge–. A través de les tauletes del rei Gigamesh se’ns expliquen els somnis recurrents de la seva mare, la deessa Ninsum. Els somnis van ser utilitzats per guiar el rei en les seves decisions en el món real, i ens confirma que els somnis han sigut utilitzats pels éssers humans en els últims 5.000 anys”.

Des de l’Antic Egipte (“on, per primera vegada, el somni es considera important per tota una civilització”) fins a les cultures antigues de la Xina, l’Índia i Grècia, trobem que es veien els somnis com la manera de connectar amb l’àmbit espiritual, de comunicar-se amb els morts, o com una forma de guariment. García Campayo assenyala, per exemple, que al Mediterrani els grecs van erigir més de tres-cents temples per a la sanació a través dels somnis i que tant Hipòcrates com Galè donaven als somnis valor de diagnòstic i sanació.

També al judaisme el rol dels somnis és reconegut i apreciat com una manera de comunicar-se amb Déu, “i el Talmud inclou una espècie de diccionari oníric que permet analitzar somnis, malsons i visions”, apunta el psiquiatre, per a qui el cristianisme va seguir amb aquesta tradició bíblica fins a l’Edat Mitjana, quan sant Jeroni va somiar precisament que havia de deixar de llegir llibres pagans sobre els somnis (tema que fins llavors el fascinava) i va començar a vincular somnis i bruixeria. “Des d’aquell moment, la visió del cristianisme sobre els somnis va canviar de manera radical i van ser sistemàticament rebutjats. Tomàs d’Aqui deia que els somnis els produïa el dimoni i el cristianisme ho va considerar una pràctica nociva i pecaminosa”.

El valor dels somnis, però, va continuar viu en la tercera de les religions abrahàmiques, l’islam, on fins i tot hi ha una pràctica formal del somni anomenada ishtikara, emparentada amb altres tradicions (com la budista o la de moltes cultures xamàniques d’Amèrica i Àfrica), on durant el dia es reciten oracions perquè a la nit, en somnis, arribi la instrucció desitjada. El místic murcià de l’islam clàssic Ibn Arabi diferenciava tres tipus de somnis, com explica García Campayo: “Els ordinaris i amb un contingut simbòlic que representen els nostres desitjos, en una visió molt similar a la psicoanalista; els que reflecteixen l’ànima universal, un raonament abstracte que revela veritats universals però que requereix interpretació; i els que representen un missatge directe de la divinitat, sense simbolisme ni interpretació. I deia aquest mestre: «Tothom ha d’esforçar-se per aplicar l’habilitat de controlar els pensaments en els somnis, perquè és de gran valor»”.

Aquest esforç per somiar desperts mentre dormim pren la forma, sovint, del que s’anomena somni lúcid, on, amb paraules de García Campayo, “el somiador és conscient del fet que està somiant i, per tant, sovint pot influenciar conscientment el contingut del somni”.

Somnis i consciència

El primer a la cultura occidental que parla dels somnis lúcids és Aristòtil, i, com assenyala el psiquiatre aragonès, a Orient hi trobem moltes al·lusions, com als upanixads, al taoisme i al budisme: “Els tibetans van descriure tècniques específiques per tenir experiències lúcides en els somnis que encara ara són molt útils”, assegura.

El mateix Dalai-lama actual va declarar: “El cos del somni pot dissociar-se completament del cos físic i viatjar a qualsevol banda. Una manera de desenvolupar aquest cos és reconèixer els somnis com a somnis quan passen. Llavors es descobreix que el somni és manejable i que es pot controlar progressivament. De manera gradual, es desenvolupa una gran habilitat en aquest tema i es poden controlar els continguts del somni”.

Amb el seu llenguatge amarat de ciència moderna i de tradicions antigues, García Campayo proposa que aquest “viatge” mentre somiem té una dimensió empírica i estudiada en els últims anys: “Al tenir un somni lúcid no estaríem abandonant el cos, sinó entrant en un nou estat de consciència que ens permetria percebre la realitat de manera diferent a l’habitual. I aquest nou estat de consciència originaria un canvi en la nostra activitat cerebral”. Per assolir-ho, diu, no cal formar part de cap tradició religiosa ni tenir cap creença espiritual, però alerta, que si utilitzem el somni lúcid només amb una funció lúdica, “és important haver treballat els valors i el sentit de la vida per incorporar aquest saber en un context valuós”.

Des que el 1900 Freud va publicar el famós La interpretació dels somnis, no hi havia hagut una revaloració a la societat occidental sobre aquestes qüestions, que en les últimes dècades han viscut un auge vinculat, en part, als estudis sobre la ment. Últimament, per exemple, s’han utilitzat les tècniques dels somnis lúcids per tractar trastorns psicològics. I és que, com conclou aquest psiquiatre, si “una tercera part de la vida ens la passem dormint, ¿no estem desaprofitant una enorme font de riquesa i de coneixement?”