BarcelonaSoltera, arromàntica, monògama, poliamorosa, swinger, anarquista relacional... Les opcions per definir la nostra situació sentimental i les nostres maneres de relacionar-nos s’estenen més enllà dels límits de la monogàmia i són cada vegada més diverses. “Tot i que la parella tradicional continua sent la preferent, hi ha moltes persones que senten que no encaixa amb el seu sistema de valors”, explica la psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella Verónica Vivero, que creu que “cada cop ens donem més permís per experimentar i provar noves formes de vinculació, sobretot entre els joves”, tot i que factors com la precarietat i la mateixa pandèmia ho dificulten. “El concepte de parella s’està flexibilitzant perquè ens qüestionem més com estimem i som més conscients de les dinàmiques tòxiques alimentades per l’amor romàntic”, considera Vivero. “Ja no val tot en nom de l’amor. Ja no es qüestiona tant si un vol estar solter o no o si la parella és d’un tipus o d’un altre”.
L’activista Brigitte Vasallo té clar el perquè: “Sabem que el sistema monògam ens fa mal, tenim els feminicidis com a prova irrefutable. Per alguna raó ens costa fer aquest link evident entre aquest tipus de violència i el sistema amorós en què vivim”. És per això que reivindica desmuntar aquest sistema, que concep la parella com el centre de les nostres vides. I per fer-ho cal anar més enllà de “l’anècdota de tenir diverses relacions sexoafectives”. La seva proposta és fer resistència a aquest pensament qüestionant significats imposats. “L’amistat és amor, però a qui li demanes diners i qui et cuida?”, diu com a exemple.
Encara en l’àmbit polític de les relacions, i qüestionant aquest binarisme, se situa l’anarquia relacional, un marc que sorgeix de l’anarquisme social basat en la no autoritat, la no possessió i el suport mutu. “Tots tenim moltes relacions. Si les definim pel que fem i no pel que són i deixem de banda les etiquetes, apareix un continu i ja no hi ha relacions d’amor a un extrem i d’amistat en l’altre”, explica Juan Carlos Pérez Cortés, autor d’ Anarquía relacional. La revolución desde los vínculos. Des d’aquest punt de vista, les relacions no es col·loquen “en caselles diferents” i s’articulen amb límits i compromisos personals basats en el consentiment per no assumir les idees imposades: “Quan algú et diu que t’estima és una motxilla. També et pot estar dient que anirà a sopar amb tons pares el dia de Nadal”.
El procés de passar d’un model tradicional a un de més liberal pot implicar la por al judici social i la gestió d’emocions com la gelosia, característica de la monogàmia, apunta Vivero, que afirma que “tots els vincles estan exposats a les dinàmiques tòxiques perquè aquestes dinàmiques tenen a veure amb les nostres ferides”. En aquest mateix sentit es posiciona Vasallo, autora del llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, en què qüestiona la concepció neoliberal del poliamor basada en el consum de cossos i l’individualisme. “El dolor ve del sistema”, diu Vasallo, que alerta que la pràctica de relacions poliamoroses pot reproduir l’amor romàntic i no implica un canvi de pensament. “Es tracta de fixar-nos en com construïm les relacions. L’esquema de sin ti no soy nada, 24 hores disponible, i fusionar-te identitàriament està pensat per tenir només una parella”.
Temps per al poliamor
“Els moments i la dedicació s’han de repartir, no ens veiem tant com voldríem”. L’Eloi, de 25 anys, assenyala la falta de temps com un dels condicionants en el seu vincle amb una persona poliamorosa. També hi ha les seves inseguretats, que són les mateixes de sempre, però a les quals s’hi suma ara que la seva relació parla de les seves altres relacions obertament. La seva recepta és “la confiança i sentir que la persona t’atén i et cuida”, tot i que defineix la seva situació amb un “Fem el que podem”. Expressa amb satisfacció que no té “un refugi” ni un “equip de dos”: “M’agrada molt viure coses i saber que quan torni a casa estaré amb mi mateix”. També ho viu com una manera de “trencar amb parets” que sent que “tenim construïdes al davant”.
Parella oberta per salut mental
Tot i que estem cada vegada més oberts a experimentar, hi ha prejudicis que encara planen sobre les relacions no monògames i que les associen amb la inestabilitat i la promiscuïtat. “Jo vaig trencar la meva relació prèvia perquè no era oberta. Així d’estables crec que són les parelles tancades”, explica l’Andrea, de 27 anys, que ha topat moltes vegades amb la incomprensió. Ella té una parella tradicional, però oberta a relacionar-se amb altres persones, i considera que aquesta fórmula li proporciona honestedat amb ella mateixa i una millor salut mental. “Pensem que la nostra relació no és incompatible amb tenir embolics romàntics o sexuals amb altres. Ens angoixa la idea que aquesta persona sigui l’única amb qui pots tenir relacions sexuals la resta de la teva vida. És molta pressió haver de satisfer totes aquestes necessitats físiques i emocionals”, raona l’Andrea, que explica la necessitat d’establir certes pautes sobre el que es pot fer i el que no, i posa en relleu la importància de la comunicació a l’hora de construir una relació d’aquest tipus. Diferencia la seva relació principal de les altres per la profunditat, els projectes de futur i la convivència, i creu que aquest model és una manera d’acceptar que “aquestes relacions sempre existeixen” i que no tenen per què posar en perill la parella: “Si som infeliços junts i apareix una altra persona, deu ser perquè érem infeliços, no al revés”. Ara bé, “la gelosia i la culpa no desapareixen”, però considera que té més eines per relativitzar-les.
És conscient que la seva manera de relacionar-se no trenca amb els patrons de l’amor romàntic. “La parella és una unitat fàcil, és un estatus de consum. És molt difícil imaginar-se una vida més enllà del paradigma de la parella”, reflexiona, i assenyala la impossibilitat d’emmirallar-se en referents: “Si no ho pots imaginar no ho pots ser”.
Com apunta Vivero, “algunes formes de relació són tan noves que comparteixen el patró de no tenir patrons i, a vegades, es basen més en l’exploració que en una filosofia”. En aquest sentit hi ha feina per fer, reconeix, i l’educació sexual hi té un paper important.
Solterones felices
Els estigmes en l’àmbit de les relacions no monògames se sumen a altres discriminacions com la de gènere. Un de molt arrelat en el temps és el de la solteria. Mentre es diu solterones a les dones que no tenen parella i se les educa per prioritzar els afectes, als homes se’ls anomena tradicionalment solters d’or i se’ls ensenya a no gestionar-los. “Segles funcionant d’aquesta manera no es canvien en 50 anys. La vida perd sentit si no hi ha el company. No sabem tenir amants d’una manera saludable, no sabem relacionar-nos amb algú a nivell sexual i afectiu sense agafar un compromís perquè ens han dit que això és agafar un compromís”. Quan la Núria, de 36 anys, va veure que tots els seus amics feien plans de parella va buscar grups de solteres a internet, però només va trobar pàgines de cites. “La societat m’estava dient que si jo era soltera el que volia era trobar parella”, afirma. A partir d’aquesta experiència va començar una investigació que li ha donat per escriure un llibre. Hi reivindica una solteria sense drames extres ni desesperacions, “no com aquell moment d’impàs entre fulanito i menganito, sinó com un moment vital amb categoria pròpia”. Després de veure que “si no tens una família nuclear ets el segon plat de les persones del teu voltant”, la seva aposta va ser construir una xarxa afectiva amb persones que es prioritzen. Per a ella, la clau és, de nou, “poder entendre que el ventall emocional és infinit”.
Glossari de les noves relacions amoroses
Poliamor
És la pràctica de tenir diverses relacions sexoafectives simultànies amb diferents persones de manera consensuada. N’hi ha de jeràrquiques en què hi ha una relació primària, i de no jeràrquiques en què totes estan al mateix nivell.
Anarquia relacional
És un marc relacional que prové de l’anarquisme social i que rebutja etiquetar els vincles per no caure en idees preestablertes. Està basat en la responsabilitat personal i s’organitza amb compromisos i límits segons cada relació.
Amatonormativitat
És la pressuposició que tothom busca una parella central, tancada i de llarg recorregut i el donar per descomptat que és la situació ideal de qualsevol persona. La no monogàmia posa en qüestió aquest concepte repensant les relacions.
Arromanticisme
Fa referència a les persones que no senten la necessitat de tenir relacions romàntiques. Com d'altres orientacions que se surten de les normes del patriarcat, acostumen a qüestionar-se més l’amatonormativitat.