Solteres per elecció i sense complexos

Barcelona“Estàs soltera i ets guapa. Quin és el problema?” Aquesta pregunta, carregada de prejudicis, l’hi va fer un periodista a l’actriu Mónica Cruz fa només uns dies. És l’última demostració que les dones solteres encara són una anomalia per a una part important de la societat, ja que són vistes amb estranyesa. Però l’allau de crítiques a les xarxes socials que va provocar l’entrevista -i la desafortunada pregunta- també és un símptoma que les coses estan canviant i que per a un grup creixent de gent la solteria femenina està deixant de ser un tabú per convertir-se en una opció natural per a moltes dones.

Una de les veus més potents que reclama la normalització de la solteria entre les dones és la de la periodista nord-americana Kate Bolick, que acaba de publicar Solterona (Malpaso), un assaig sobre la seva pròpia experiència i la descoberta que la seva identitat no es construeix a partir de judicis aliens.

El matrimoni com a ideal social

Aquesta autora ja va remoure els fonaments de l’encara conservadora societat nord-americana fa cinc anys amb un article titulat “ All the single ladies ”, en què plantejava que la situació socioeconòmica del segle XXI -especialment amb la incorporació de la dona al mercat de treball ja consolidada i amb l’adopció majoritària de mesures per controlar la natalitat- hauria de permetre reconèixer la fi del matrimoni tradicional com a ideal suprem de la societat. Ara, cinc anys després, a Solterona aborda la seva pròpia història: com va passar de ser una joveneta que somiava trobar algun dia el seu príncep blau i casar-s’hi, a arribar als 30 anys i descobrir que hi havia coses que li interessaven molt més que el matrimoni.

En aquest periple vital hi han jugat un paper important cinc dones que ella anomena les seves “despertadores”. Són la poeta Edna St. Vincent Millay, l’escriptora i periodista Maeve Brennan, la novel·lista Edith Wharton, l’escriptora Neith Boyce i la sociòloga i escriptora Charlotte Perkins Gilman. Totes, dones independents i fortes que van viure durant la primera meitat del segle XX i que la van fer arribar a la conclusió que ningú, més enllà d’ella mateixa, és responsable de construir la seva identitat.

En una entrevista a la revista Elle, Kate Bolick explica que ella no vol iniciar cap croada contra el matrimoni però recorda que “encara hi ha gent que continua vivint d’acord amb nocions passades de moda sobre el que significa una vida feliç” i destaca que “si formes part d’un cercle social en què es prioritza el matrimoni és bastant probable que internalitzis aquest sistema de valors i que et valoris en funció d’aquest sistema”. Això explica per què moltes dones encara viuen com una tragèdia el fet d’arribar a una determinada edat i no estar casades. “Em sembla una desgràcia que la teva autoestima depengui d’això”, diu Bolick. “El matrimoni no és una fita ni un premi. No hi ha cap raó per casar-se perquè sí: viure sola en aquest món modern pot ser una experiència increïble”, reivindica.

Les xifres, a més, li donen la raó. Segons dades del Washington Post, l’any 2015 més d’una quarta part de les llars dels Estats Units estaven formades per una sola persona, quan l’any 1940 aquesta proporció era només del 7%. Segons dades del llibre All the single ladies, de la periodista Rebecca Traister, actualment només un 20% de les dones nord-americanes d’entre 18 i 29 anys estan casades, en comparació amb el 60% que sí que ho estaven l’any 1960. A l’Estat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, també un 25% de les llars són unipersonals, una xifra que ha anat creixent els últims anys. Concretament, el nombre de dones que viuen soles ha augmentat gairebé un 3% en l’últim any, mentre que el dels homes s’ha reduït quasi un 1%.

Rols tradicionals

“Els rols tradicionals establien que els homes eren independents i les dones dependents. Per tant, el més correcte és que elles estiguessin en parella mentre que ells podien triar”. Ho explica Begonya Enguix, antropòloga i directora del grau d’antropologia de la URV-UOC, que alerta que les desigualtats a l’hora de jutjar un home i una dona sense parella “encara perviuen”, i només cal veure l’entrevista amb Mónica Cruz per adonar-se’n. Aquesta antropòloga creu que l’imaginari de l’amor romàntic, escenificat amb un casament de somni i repetit mil vegades a les pel·lícules, les sèries i els llibres, “encara és vigent en contextos culturals molt diferents”. Però alhora creu que els joves “veuen que es tracta d’ideals molt allunyats de la realitat”. “En aquest moment no és realista aspirar a tenir la mateixa parella des dels 18 anys i fins als 80. Aquesta opció monogàmica i única ja no funciona en el nostre entorn i això els joves ho saben, tenen moltes més opcions que fa 40 anys”.

Per això, tot i que les noies que opten per viure la seva vida sense parella encara han d’aguantar els mateixos comentaris que fa quatre dècades -“Se’t covarà l’arròs” o “Et quedaràs per vestir sants”-. El més important, segons Enguix, és que “ja no els afecta com afectava les dones d’altres èpoques”. Elles saben que tenen més opcions, que si troben parella bé, i si no, també. El discurs de la llibertat personal, de l’elecció vital que tenen a l’abast, és molt diferent; saben que no s’han de construir com a persona mitjançant una altra persona”. I és per això que la paraula que reconcentrava tots els prejudicis envers les dones sense parella - solterona - està començant a desaparèixer del vocabulari dels més joves. Ho explica perfectament Rebecca Traister en el seu llibre, on assegura que “estem vivint l’aparició de la dona soltera com a norma, no com a excepció”, cosa que provoca “la creació d’una població completament nova: dones adultes que no són definides per l’home amb qui es casen ni depenen de la seva parella econòmicament, socialment, sexualment o reproductivament”.

“Això és una cursa de fons”, apunta Enguix, que veu amb optimisme la nova situació d’aquestes dones alliberades dels prejudicis i que estan “a anys llum del que van haver de viure les seves mares, als anys 70, quan per obrir un compte corrent al banc o treure’s el carnet de conduir necessitaven el permís del pare o del marit perquè per si soles no podien prendre decisions”. El recorregut fins avui dia ha sigut llarg, però els comentaris sobre una dona soltera com l’actriu Mónica Cruz demostren que encara queda camí per recórrer fins que s’accepti que una dona, igual que un home, té dret a triar com viure la seva vida: amb parella o sense.

Una nova força electoral de cara a les presidencials dels Estats Units

La periodista Rebecca Traister apunta en el seu llibre All the single ladies que el creixent nombre de dones solteres als Estats Units té grans implicacions socials, però sobretot polítiques. Segons Traister, aquest grup de dones serà un dels que tindran més influència en les pròximes eleccions presidencials als EUA, al novembre. Estan formades, tenen carreres, recursos econòmics i exigències concretes com la igualtat salarial, el dret a l’avortament, un sistema de salut més accessible o drets reproductius, entre d’altres.

Fins ara aquestes qüestions no havien tingut gaire pes en les campanyes, però per primer cop han entrat a l’agenda política de tots els candidats -excepte la de Donald Trump-. Traister apunta que les dones solteres tendeixen a votar l’esquerra i assegura que sense el seu suport Barack Obama no hauria arribat a la Casa Blanca. Destaca que ara són les solteres més joves les que estan donant el seu suport a l’aspirant a candidat demòcrata Bernie Sanders, que les atrau per les seves polítiques d’inspiració progressista.

Per a Traister, aquesta no és la primera vegada que les dones solteres tenen un fort impacte al país. Entre alguns exemples, destaca la II Guerra Mundial, quan les dones van prendre el control de molts àmbits mentre els homes eren fora, i això es va traduir en diferents avenços socials.