Nina: "La menopausa és el moment en què la dona agafa les regnes de la seva salut i el seu cos"

BarcelonaLa cantant i actriu Nina (Barcelona, 1966) va entrar en la menopausa de forma sobtada, després d'una intervenció quirúrgica. Tenia 44 anys i, de cop i volta, el cos li va començar a enviar senyals que li indicaven que havia encetat una nova etapa vital. Aquella experiència va portar-la a reforçar encara més l'estil de vida que havia seguit fins aleshores, basat en una alimentació sana i en exercici físic recurrent. Al llibre Menopausa (Columna/Destino) l'artista i logopeda explica que prendre consciència del cos i saber donar resposta a allò que ens demana és fonamental per a una vida saludable, i dona pautes per aconseguir-ho sense desanimar-se.

Dius que vivim la menopausa pitjor que les nostres mares. Per què?

— Elles són filles de la postguerra, el seu objectiu diari era portar un plat a taula. Ni tan sols els va passar pel cap que s’havien de cuidar, elles cuidaven els altres. Nosaltres ho vivim molt diferent, perquè estem en una societat que, cada vegada més, ens diu que hem de ser joves i guapes eternament. És important tenir en compte cada context. De les nostres mares i àvies hem d’aprendre aquesta capacitat d’acceptar la menopausa naturalment. I després penso que urgentment necessitem desenvolupar una consciència sobre nosaltres mateixes, sobre el nostre cos i sobre la importància de cuidar-nos.

La menopausa t’arriba de forma inesperada, però aquesta consciència sobre el propi cos ja la tenies d’abans i va molt lligada al teu ofici.

— De fet, quan vaig arribar a la menopausa em vaig adonar de com m’havien servit tots aquests anys de picar pedra, de cuidar-me. No vaig viure la perimenopausa, el climateri, aquesta etapa en què el cos t’alerta del que et passarà perquè l’entenguis i hi puguis donar resposta. Quan em van encarregar el llibre vaig pensar que podria articular-lo a través del meu ofici i de tot el que m’ha requerit l’exigència de treballar amb la veu durant tants anys. Em fa angúnia compartir certes coses de la meva vida, perquè ja he tingut una exposició mediàtica contundent, però vaig pensar que fer divulgació sí que m’interessa i m’hi sento còmoda. Parlo de la meva experiència perquè penso que pot ser útil i també des de la base científica que em dona la meva condició de logopeda i de tots els anys que m’he dedicat a treballar el cos i a entrenar els altres.

El títol s’acompanya de la frase “Els millors anys de la teva vida”. Ho són?

— Sí. Primer, perquè la menopausa és el moment en què la dona agafa realment les regnes de la seva salut i el seu cos. Això no és una maledicció, sinó una benedicció. Et connectes amb el cos, l’escoltes i aprens a donar-li allò que t’està sol·licitant. Busquem molt la solució externa però no ens adonem que la primera solució l’hem d’anar a buscar al nostre propi organisme, facilitant-li les coses amb l’alimentació i l'esport. I després, si tens una patologia de base o necessites alguna cosa més, cal anar a l’especialista. La menopausa és un moment de declivi i d’envelliment, sí, però en aquesta vida estem de pas, val més que ho tinguem clar. No ens ha de fer por parlar-ne.

Sovint l’esport s’associa amb la gent jove, però tu trenques el tabú i reivindiques l’exercici físic com una pràctica importantíssima a totes les edats.

— Fins que ens morim. Em trobo amb molta gent que em diu que és massa gran per començar a fer exercici, o que entra en una espiral de dolor de la qual és molt difícil sortir i veu impossible començar a fer esport. És important desterrar totes dues idees: es pot sortir d’aquesta espiral i mai s’és massa gran per fer esport. Hi ha molta literatura científica que demostra que la plasticitat neuronal es dona fins que ens morim, que es creen sinapsis i regeneració cel·lular. Hem de deixar que el nostre cos ens sorprengui. Pot arribar a llocs que mai ens hauríem imaginat.

Què és la "dieta del sentit comú"?

— Era la dieta del meu avi. És curiós perquè a mesura que em faig gran m'adono de la manera com ell em va marcar. Em vaig criar amb els meus avis i amb la seva manera de fer. Vivíem al costat d’unes feixes de cultiu, ajudava la pagesa a collir i ella em portava un cabàs ple de verdures. Això encara ho mantinc, no compro verdura a qualsevol lloc. La dieta del sentit comú es basa en menjar el que et dona la terra en el moment que t’ho dona i en no fer excessos. Abans, durant tota la setmana menjaven molt sa i equilibrat, i els diumenges feien el tortellet. Ara estem sobreinformats, però, en canvi, tenim molt poca consciència. No ens plantegem què mengem avui, què vam menjar ahir, què menjarem demà per procurar que tot estigui equilibrat.

Per què has deixat de cuinar amb oli?

— L’any 2000 vaig anar a una naturòpata perquè les meves digestions eren molt pesades, i em va recomanar que no cuinés amb oli sinó amb aigua. Em va sorprendre perquè de cop els aliments tenien molt bon gust, el gust que han de tenir. Si estic sola i estic treballant no poso oli al menjar. Les digestions són molt més lleugeres.

Com mantens aquest estil de vida amb la feina d'actriu, que implica anar amunt i avall i dormir fora de casa?

— A l’escenari vull sentir-me lleugera com una ploma, i per aconseguir-ho m’he d’alimentar bé i he de fer esport. És molt pesat sentir que el sistema digestiu es queixa. És sacrificat? Depèn. Per a mi no ho ha estat, perquè he prioritzat sentir-me bé. He viatjat amb dues maletes, una plena d’estris i olles, per poder cuinar les meves verduretes als camerinos, a l’hotel i on fes falta. La vida d’artista no té horaris, has de fer molta promoció i tens molt poc temps. Sovint menges qualsevol cosa, però jo no puc. M’enduc la meva carmanyola amb la meva quinoa i les meves verdures.

Tornaràs als escenaris?

— No ho sé. No seré una actriu amb 70 o 80 anys a l’escenari. Si em surt una proposta que està al meu abast físic i vocal, per què no? Però no em moriré a l’escenari. Em moriré nedant, anant en bici o fent esport.