Sis paradisos naturals on posar en valor l'aigua

Estany, estanyol, bassa, clot, llac... La manera de referir-se als estanys al nostre país és variada i es fa difícil establir un consens d’on acaba una bassa i comença un estanyol i quan ja seria pròpiament un estany, però, sigui com sigui, estem davant d’uns espais naturals únics on és protagonista un bé cada vegada més escàs i preuat a casa nostra: l’aigua. Les aigües continentals tenen formes molt diverses: rius, llacs, aiguamolls, basses, estanys d’alta muntanya, molleres o torberes. Tots ells són espais molt sensibles però, a la vegada, imprescindibles per a un gran nombre d’animals. Just per això és tan important que es preservin aquests espais i que, quan ens hi acostem per descobrir-los, tinguem present com ens hi hem de relacionar.

El doctor en biologia Jordi Catalan, professor d'investigació del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i investigador del CREAF, estudia des de fa molts anys les conques on hi ha estanys, principalment les de l’alta muntanya dels Pirineus i els ecosistemes alpins i àrtics similars. Com apuntàvem, Catalan explica que amb el nom d’estanys fem referència "bàsicament a les aigües que no corren i en tenim des de mides molt petites, com bassals i basses, i a partir de cert moment s’anomenen estany, però aquest moment depèn del territori on són. Aquí, a Catalunya, no tenim grans estanys i donem el nom d’estany a alguns de molt petits que trobem als Pirineus".

Pel que fa a la tipologia, Jordi Catalan apunta que generalment es "fixen amb relació al seu origen, com els càrstics, relacionats amb substrats geològics calcaris on hi ha una dissolució de la roca i una circulació subterrània d’aigua que, de tant en tant, aflora en superfície, i els d’alta muntanya o glacials, la majoria dels quals són fruit del fet que hi hagués glaceres allà on es troben", però tradicionalment han estat tipificats d'acord amb altres conceptes com la mida, l’altitud, la fondària o la geologia. 

Indicadors del canvi climàtic

L’expert en llacs assenyala que "som un país pobre en estanys i aigua en general i com que són escassos, tenen valor. La majoria, fins fa poc, estaven molt ben conservats, i les aigües més netes segurament les podem continuar trobant als estanys, tant d’alta muntanya com als càrstics, que són una gran font d’aigua neta". Curiosament, aquesta puresa també fa que la vida que hi pot créixer sigui una mica més escassa, "perquè només hi poden viure organismes més especialitzats, acostumats a aigües molt fredes i poc productives", explica Catalan. Ara bé, el professor afegeix que els darrers anys també estan rebent els impactes negatius del canvi climàtic i la pressió humana: "Els estanys dels Pirineus tenen entre 10.000 i 15.000 anys i els últims cent o cinquanta han anat rebent tota la pressió que ha generat tant el creixement de la població com l’activitat d’aquesta. L’impacte —diu— ha anat en funció del desenvolupament de cada zona, per exemple per la presència de la ramaderia extensiva o per la introducció per part de l’home de determinades espècies de peixos, que van afectar els amfibis i insectes que eren més propis".

A banda, l’investigador del CREAF alerta d’altres factors que estan alterant aquests espais naturals, "com la contaminació atmosfèrica, altres tipus de contaminants o un problema més recent com és la presència de microplàstics, sovint fruit de la sobrevisitació. En alguns llocs fins i tot es detecten restes de cremes solars, perquè la gent s’hi banya tot i que no ho hauríem de fer". També els afecta la sequera, ja que, com explica Jordi Catalan, "tots s’omplen per l’aigua de pluja, tot i que és més evident en els d’origen càrstic, que depenen dels aqüífers que tenen associats. Per això ara veiem tan buits els de Basturs, per exemple".

L’expert també apunta com els estanys són un element indispensable per avaluar i entendre els efectes del canvi climàtic. "Les primeres evidències que canviava el clima van sortir dels estanys, potser no tant en el Pirineu però sí en altres indrets d'arreu del món. Ara serveixen per veure les conseqüències d’aquest canvi climàtic, ja que són punts on obtenir molta informació. Ens hem d’imaginar que són com gots situats en el paisatge i allà hi va a parar tot, s’hi acumula la memòria del paisatge".

Un futur incert

Finalment, l’investigador reflexiona sobre el futur d’aquests espais humits: "Darrerament, han aparegut nous estanys perquè van desapareixent les glaceres i les que queden estan condemnades. De la mateixa manera, en allargar-se els períodes càlids, n’hi pot haver que s’assequin o que es redueixin molt. En el futur hi haurà una diferència important entre els que estan connectats amb rierols i els que hi estan menys comunicats; segur que uns patiran més que d’altres. Això s’anirà observant, tot i que és difícil posar-hi data. De la mateixa manera, també veurem canvis importants de vegetació que poden afectar el seu manteniment. El bosc anirà pujant i pot ser que, si deixa de ser un ambient amb molt excedent d’aigua, tinguem un paisatge molt diferent. I també hem de tenir present que les aigües d’aquests estanys són molt fredes i com que cada vegada és més probable que aquesta temperatura vagi pujant, això afecti la supervivència dels organismes que hi viuen".

De moment, però, si voleu arribar-vos a alguns d’aquests espais naturals, us recomanem alguns que paga la pena descobrir, en una llista que podeu començar pel que recomana el mateix Jordi Catalan, l’estany de Mariola, un dels més grans del Pirineu català, d'origen glacial, i que està situat a la capçalera de la Noguera de Cardós.

L'estany de Gerber és d'origen glacial i està situat a la vall de Gerber, a la capçalera de la vall d'Àneu. És un dels pocs estanys grans no alterats per l'obra hidràulica i un dels més profunds, amb 63 metres. Té 284 hectàrees de superfície i diversos estanys i estanyets de diferents mides. Es troba a una altitud de 2.165 metres i conté dues espècies de peixos introduïdes, la truita comuna i el barb roig. A més, als estanyets de la conca hi ha granota roja.

Zona d’alt valor ambiental formada per cinc pèlags de gran valor paisatgístic, geològic i ecològic. Un paisatge singular fruit de l’explotació minera que va estar lligada durant molts anys al municipi i que, després d'anys en desús, s'ha convertit en un espai protegit de gran bellesa. Es pot recórrer amb un itinerari circular que envolta la zona del parc en una ruta de descoberta des del punt de vista ornitològic, geològic i històric, ja que compta amb senyals amb continguts de suport i codis QR que permeten ampliar la informació.

Juntament amb els de Banyoles i Montcortès, són els únics estanys d'origen càrstic de Catalunya. A Basturs el conjunt aqüífer està format per dos estanys. En el més gran, la calç de les aigües ha propiciat l’existència d’espècies vegetals i animals que no es troben en altres espais aquàtics del nostre país. A l'estany gran s'han localitzat més de 120 espècies diferents d'algues unicel·lulars i al petit, unes 80. I, fins i tot, a l'estany gran s'ha trobat una alga unicel·lular que no viu en cap altre lloc del món. Un indret molt singular que, malauradament, ara està patint els efectes de la sequera.

L’Espai Natural de l’Estany de Sils és un dels més importants de la Catalunya interior; conté una gran varietat d’hàbitats com zones humides, prats inundables i boscos de ribera. La diversitat d’hàbitats aquàtics afavoreix la presència d’una fauna rica i variada. Cada any milions d’ocells fan un llarg viatge d’anada i tornada des del nord d’Europa fins a zones més càlides on passen l’hivern i molts s’aturen a l’estany de Sils.

Circ glacial situat al municipi de Naut Aran, en el marc de la zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Està flanquejat de muntanyes amb altituds d'entre 2.500 i 2.900 metres excepte en l'obertura al nord, on descendeix i es transforma en vall glacial. És el paratge del Pirineu amb més concentració d'estanys, originats per una sobreexcavació de la glacera original, i són bastant profunds. N'hi ha 42 i alguns d'ells estan units artificialment mitjançant canals subterranis que desaigüen a l'estany Major de Colomèrs, des d'on continuen fins a abastir la Central d'Arties.

L'estany d'Ivars i Vila-sana compta amb un itinerari naturalístic al voltant, de 6 quilòmetres, en el qual trobareu miradors, aguaits, embarcadors, plafons d'interpretació, zones de pícnic i punts d'informació. És un dels projectes de recuperació d'una zona humida més importants que s'han fet mai a Catalunya. És un estany de més de 120 hectàrees que va ser dessecat durant els anys 50 del segle passat i transformat en terres de conreu. Un gran treball de recuperació va permetre recuperar-lo a partir del 2005. El nombre d’espècies detectat a l’estany des de la seva recuperació supera les 250, de les quals 125 es consideren pròpies d’ambients aquàtics.