Sis llocs màgics on se celebra l'arribada de la primavera

BarcelonaCada 20 o 21 de març, quan arriba l’equinocci de primavera, un raig de llum travessa uns punts exactes de construccions mil·lenàries arreu del món. A Chichén Itzá, a Mèxic, la llum baixa escales avall al temple de Kukulcan i crea la il·lusió d’una serp que es mou. A Mnjandra, a Malta, la claror penetra entre els megàlits amb una precisió que sembla desafiar els segles. En uns altres indrets del món, temples i estructures de civilitzacions antigues revelen la seva alineació perfecta amb el sol. Aquesta fascinació per marcar el pas del temps no és casualitat: respon a una necessitat de comprendre i organitzar el cicle de la natura.

L’equinocci, del llatí æquinoctium –nit igual–, és el moment en què el Sol se situa exactament sobre l’equador terrestre, cosa que fa que el dia i la nit tinguin la mateixa durada arreu del món. Aquest fenomen, més enllà de la seva explicació astronòmica, per a moltes cultures ha significat el renaixement de la natura durant l’equinocci de primavera i ha marcat el començament d’un període de recolliment, durant l’equinocci de tardor. Així, arreu del món les societats han deixat testimoni d’aquesta connexió amb el cosmos a través d’arquitectures tan precises que encara avui ens meravellen.

Construïts amb una exactitud sorprenent, molts d’aquests edificis continuen sent l’escenari de rituals i celebracions. Explorem algunes d’aquestes obres extraordinàries que, segles després de ser edificades, continuen dialogant amb el Sol i recordant-nos que la llum és, també, una forma de mesurar el temps i la història.

Kukulcan, Chichén Itzá

Mèxic

A la península de Yucatán, enmig de la selva mexicana, s’aixeca Chichén Itzá, una de les ciutats més majestuoses de la civilització maia. Kukulcan, un temple esglaonat en forma de piràmide, amaga un fenomen impressionant. Cada any, durant els equinoccis de primavera i tardor, el sol es converteix en el protagonista d’un espectacle únic: a mesura que la llum es va inclinant, les ombres dels esglaons dibuixen el cos ondulant d’una serp de llum que sembla que baixi fins a la base de la piràmide on hi ha el seu cap, de pedra. És una mostra del profund coneixement astronòmic dels maies, que van transformar aquesta piràmide en un autèntic calendari de pedra, marcat per la dansa del sol i les estacions. Aquest fenomen també incloïa un missatge diví: Kukulcan, la serp emplomallada, descendia per beneir la terra i marcar l’inici de nous cicles agrícoles i rituals.

Temple del Sol, Machu Picchu

Perú

El temple del Sol és el cor de la ciutat sagrada dels inques, el Machu Picchu. Es tracta d’una construcció semicircular que evidencia el profund coneixement astronòmic d’aquesta civilització. A més d’un lloc de culte del déu Inti, aquest temple és un instrument de precisió per mesurar el temps i els cicles agrícoles. Durant els equinoccis de primavera i tardor, la llum del sol travessa una de les seves finestres i il·lumina amb exactitud un altar de pedra, marcant els moments en què el dia i la nit tenen la mateixa durada. Situat en un dels punts més alts de la ciutat, el temple reforça la connexió entre el cel i la Terra, i reafirma la centralitat del Sol en la cosmovisió andina.

Angkor Wat

Cambodja

Si vols veure un altre fenomen espectacular, hauràs de matinar molt i plantar-te davant d’Angkor Wat, el temple més gran i icònic de Cambodja, el dia de l’equinocci de primavera. Construït al segle XII durant l’Imperi Khmer, aquest enorme complex religiós estava dedicat inicialment al deu hindú Vixnu i posteriorment es va convertir en un lloc sagrat per al budisme. El temple principal de la zona, que ha donat nom a tot el recinte, no només impressiona per la dimensió, simetria i escultura, sinó també per l'orientació precisa i la relació amb els cicles solars. A l’albada dels equinoccis de primavera i tardor, el sol ascendeix lentament just al capdamunt de la torre central d’Angkor Wat. Aquesta alineació és el resultat d’una planificació minuciosa dels khmers per voler simbolitzar Angkor Wat com l’eix de l’Univers, amb la seva torre principal representant el mític mont Meru, la residència dels déus. Avui ens recorda que el temps, per als antics habitants d’Angkor, no era lineal, sinó un cicle etern en què el Sol sempre torna al seu lloc sagrat.

Chaco Canyon

Estats Units

De la selva cambodjana ens traslladem al mig del desert de Nou Mèxic, on Chaco Canyon s’alça com un testimoni de l’enginy i el coneixement astronòmic dels anasazi. Entre els segles IX i XIII, aquest indret es va convertir en un centre cerimonial i comercial, però també en un gran observatori a cel obert. L’antiga civilització va gravar a la pedra el llenguatge del Sol i la Lluna. La seva obra mestra és el Sun Dagger –daga del Sol–, un fenomen que es revela a Fajada Butte, un turó on, durant els equinoccis, un feix de llum es cola entre dues lloses i cau exactament sobre una espiral gravada a la roca, un rellotge de llum que marcava el pas del temps i els cicles estacionals. Aquesta alineació no és un fet aïllat: unes altres estructures del recinte estan dissenyades seguint la trajectòria dels astres, cosa que reforça la idea que Chaco era un sofisticat calendari monumental. Aquest indret fascina arqueòlegs, astrònoms i visitants que busquen comprendre el llegat d’una cultura que, en un entorn hostil, va saber llegir el cel amb una precisió extraordinària.

Mnajdra

Malta

Per descobrir un dels temples prehistòrics més fascinants d’Europa hauràs d’anar a la costa sud de Malta. Sobre un penya-segat amb vistes al Mediterrani hi ha el temple megalític de Mnajdra. Construït fa 5.500 anys, més antic que Stonehenge i les piràmides d’Egipte, s’alça com un dels millors exemples d’arquitectura prehistòrica alineada amb el Sol i és testimoni del coneixement astronòmic d’una civilització gairebé desconeguda. Durant els equinoccis de primavera i tardor, els primers rajos de sol del dia travessen l’entrada i il·luminen l’eix central del temple amb una precisió sorprenent. No se sap amb certesa quin era el significat d’aquestes alienacions, però tot apunta que el Sol no només marcava els cicles agrícoles, sinó que també jugava un paper important en rituals espirituals i comunitaris. Actualment, continua sent un dels grans misteris del megalític europeu i una prova que, molt abans de les grans civilitzacions clàssiques, ja hi havia pobles que miraven al cel per entendre el pas del temps i el seu lloc a l’Univers.

Moais de l’illa de Pasqua

Xile

Enmig de la immensitat del Pacífic, els moais de l’illa de Pasqua, aquestes figures enigmàtiques que s’alcen al llarg de l'illa, continuen fascinant arqueòlegs i viatgers. Tot i que encara no s’ha esbrinat la seva funció exacta, diversos estudis apunten que la seva orientació no és casual: alguns moais estan alineats amb els equinoccis de primavera i tardor. Un dels exemples més clars és Ahu Akivi, l’únic conjunt de moais situat a l’interior de l’illa i no a la costa. A diferència dels altres, que miren a l’interior, aquests set moais miren cap a l’oceà i, durant els equinoccis, el sol surt i es pon just davant d’ells. Aquesta alineació suggereix que els antics habitants de Rapa Nui feien servir els moais no només com a símbols religiosos o representacions ancestrals, sinó també com a marcadors del temps.

Abi Simbel: homenatge al faraó

Egipte

El temple d'Abu Simbel, una de les joies de l’Antic Egipte, no és només una meravella arquitectònica, sinó també una prova del domini astronòmic d’aquesta civilització. Tot i que no coincideix amb els equinoccis, cada any, el 22 de febrer i el 22 d’octubre, els primers rajos de sol travessen el seu passadís fins a il·luminar les estàtues de Ra-Horajti, Amon-Ra i Ramsès II, mentre que Ptah, el déu de l’inframon, roman en la foscor. Però, per què aquestes dates? Hi ha diverses teories: que coincidissin amb el naixement i la coronació de Ramsès II, que tinguessin relació amb festivals religiosos o, fins i tot, que estiguessin alineades amb fenòmens astronòmics clau, com l’ortus helíac de Sírius, el moment en què aquesta estrella tornava a ser visible a l’horitzó abans de l’albada.