Simone Bitton: “Dono les gràcies als musulmans que custodien i conserven la meva memòria jueva”

És la trobada lloc de capgirament d’on germinen camins inesperats. És la trobada inevitable, per molts murs que es vulguin erigir. De la tensió i la sorpresa implícites en la trobada, floreixen noves enteses i, alhora, conflictes que poden enquistar-se en una violència perpètua. No hi ha res escrit en els possibles desenllaços de cada trobada, excepte que mai és un camí d’una sola direcció. 

En el fonamental assaig Between muslim and jew (Universitat de Princeton) el professor nord-americà Steven Wasserstrom fa una anàlisi detallada de la “simbiosi creativa” que hi va haver entre jueus i musulmans durant els primers segles de la formació de la civilització islàmica. El llibre ens recorda que, com en tota trobada, no va haver-hi una relació unidireccional d’influències, sinó “més aviat una sinergia, on també el judaisme va alterar-se, arrelar-se i ramificar-se en el sòl de les civilitzacions islàmiques”.

Aquest desenvolupament comú del judaisme i l’islam durant els primers segles de la civilització islàmica, assegura Wasserstrom, “proporciona als historiadors de les religions una prova més de la sinergia positiva entre les tradicions religioses, on la història d’una tradició és, en part, essencial en la de l’altra”.

Resposta a l’odi

No es tracta de mitificar relacions ancorades en un passat llunyà, sinó d’intentar copsar que aquesta simbiosi creativa entre jueus i musulmans va existir i, per què no, encara pot ser cultivada i, en especial, reivindicada. Així ho entén la cineasta francomarroquina Simone Bitton, que aquest hivern ha estrenat a les sales franceses la seva última pel·lícula documental, Ziyara.

“Un odi autodestructiu comença a estendre's avui, sobretot a França, entre jueus i musulmans. Per a aquestes dues comunitats a les quals també em sento pròxima, és una aberració que, literalment, m'impedeix viure, de vegades fins i tot respirar”, es lamenta la directora. I afegeix: “La meva pel·lícula és el resultat d'una gran preocupació política i d'un desamor personal. Constitueix per a mi una resposta simbòlica als incendiaris de totes les conviccions que enfronten cultures i identitats entre si en lloc de fer tot el possible per conciliar-les”.

Nascuda al Marroc el 1955, la seva família va ser una de les milers que durant les dècades del 1950 i el 1960 van participar en l’èxode: es calcula que entre 250.000 i 300.000 jueus marroquins van marxar del país en aquells anys per instal·lar-se principalment a Israel, però també a França i als Estats Units. Ella en tenia onze quan, amb els pares, es va instal·lar a Israel. “És important assenyalar que no vam ser expulsats del Marroc. Una de les raons per marxar va ser per buscar una vida millor fora, i això és important de dir”, matisa.

Després d’instal·lar-se a França, on va estudiar cinema, Bitton s’ha convertit en una de les veus del cinema documental més personals a l’hora de tractar la qüestió de la convivència entre musulmans i jueus. En aquest sentit, la recentment estrenada Ziyara incideix en un àmbit desconegut fora del Marroc i que pren tot el caràcter simbòlic a escala global: “Aquesta història marroquina és avui una excepció en un món ple d'islamofòbia, antisemitisme i xenofòbia”, sosté Bitton, que va passar un mes amb el seu equip de rodatge buscant per tot el seu país natal aquelles persones musulmanes que custodien espais sagrats per al judaisme, com cementiris i mausoleus. 

La paraula ziyara significa visita i al Marroc está vinculada al culte dels sants i marabuts, homes i dones, tant jueus com musulmans, i és una pràctica molt arrelada a la cultura popular. “Una vegada –explica la cineasta– vaig llegir un estudi antropològic on deia que al Marroc hi havia 650 sants jueus reconeguts i entre aquests, 150 eren venerats de manera igual per jueus i musulmans. Això em va impactar molt i vaig plantejar el projecte per anar a visitar els mausoleus d’aquests sants compartits. Els sants són savis, sanadors, sufís o cabalistes, figures protectores i llegendàries. Les seves tombes, sovint coronades per cúpules, esquitxen el paisatge. A vegades no hi ha sepulcre, el sant és enterrat en una font o al peu d'un arbre, vora el mar, en una cova o una roca”.

El que no s’esperava la directora, però, és que durant la seva recerca rebés un impacte vital en el desenvolupament posterior de la pel·lícula: “L’acull formidable de les persones musulmanes que custodiaven aquells llocs sagrats per al judaisme em va afectar tant que vaig decidir centrar Ziyara en aquests guardians penetrats per la santedat del lloc”.

Identitat amputada

Professora al departament de cinema de la Universitat de París, ha estat premiada internacionalment per obres com Mur (2004), una crítica punyent a la construcció del mur que dificulta encara més la vida a Palestina, i Rachel (2009), on investiga la mort de l'activista no-violenta nord-americana Rachel Corrie a la franja de Gaza mentre era davant d'una excavadora israeliana. L’obra que ara s’estrena, però, té una perspectiva més esperançadora, proactiva: “No volia fer una altra pel·lícula sobre el trauma dels jueus arrencats de la seva terra natal. Aquest trauma és real, sens dubte s'ha d'explicar i analitzar; per exemple, m'agradaria veure pel·lícules sobre com els jueus marroquins van ser mal rebuts a Israel i què va ser d'ells un cop allà. Però el tema de Ziyara és ben diferent”.

“Al Marroc –conclou Bitton–, la meva configuració d'identitat no suposa cap problema, no és una provocació ser jueu i àrab, jueu i berber, jueu i marroquí. Al contrari, els marroquins estan acostumats a veure jueus nostàlgics en pelegrinatge als llocs de la seva infantesa o a les tombes dels seus avantpassats amb una càmera a les mans. Crec que, en general, la població marroquina té un sentiment d’amputació, perquè la integració jueva era molt forta, amb períodes de tensions, ningú ho nega, però estàvem molt integrats quan vam marxar i l’amputació encara es percep. Per això acabo la pel·lícula donant les gràcies a les persones musulmanes que custodien i conserven la meva memòria jueva”.