Per què ens silenciem a nosaltres mateixos?
Parlem amb Elaine Lin Hering, autora del llibre 'Rompe tu silencio', en què explora com hem après a callar i com nosaltres mateixos hem estat responsables de fer callar els altres
BarcelonaCallem per mantenir la pau, per no provocar conflictes, per por d’equivocar-nos i dir un disbarat. També callem perquè un dia, fa anys, vam aprendre que callats estem més guapos o perquè amb la boca tancada no entren mosques. Romanem en silenci encara que alguna cosa se’ns remogui a dins i després tinguem malentesos a la feina o en l’àmbit personal. Per què? Com podríem deixar de silenciar-nos i aprendre a fer servir la nostra veu?
De tot això parla el llibre Rompe tu silencio (Conecta, 2024), en què, a partir de la seva experiència com a docent a la Facultat de Dret de Harvard i com a sòcia d’una consultora de lideratge, Elaine Lin Hering explora com hem après a silenciar-nos i com nosaltres mateixos hem estat responsables de silenciar altres persones.
“La societat ens silencia quan no encaixem o no complim amb les expectatives que esperen de nosaltres”, explica Hering. De la mateixa manera, “les polítiques i pràctiques que afecten la nostra vida diària també silencien algunes persones, mentre donen suport a unes altres”, afegeix. Un exemple clar es veu en el cas de les dones. “Hi ha moltes normes sobre com se suposa que ha de ser una dona. S’espera que siguin les que cuiden els altres i mai es queixin. Això fa que si un home es queixa o fa un comentari fora de to, se’l vegi com una persona amb caràcter, mentre que si ho fa una dona, estigui mal vist”, diu Hering.
D’altra banda, moltes de les nostres accions, conscients o inconscients, fan que les altres persones s’atreveixin o no a compartir el que pensen i senten. “Si domines tota l’estona una conversa, és menys probable que els altres parlin. Si estàs a la defensiva quan algú no està d’acord amb tu, és possible que en un futur no vulguin tornar a treure temes que puguin provocar la teva reacció”, continua l’autora. En canvi, tot seria diferent si apreciéssim el risc que corre la gent en dir-nos alguna cosa: “Si els premiéssim per parlar, els incentivaríem a compartir, en comptes de silenciar-los”, assegura Hering.
Prendre consciència
Com que aconseguir tot això no és fàcil, sempre ens queda l’opció de fer un exercici intern per aconseguir deixar de silenciar-nos. “Hem de tenir present que, com a éssers humans, tots tenim una veu diferent. Per tant, en comptes d’intentar encaixar i esperar que les altres persones siguin iguals, podem deixar de silenciar-nos celebrant les nostres diferències i allò que ens fa únics”, reflexiona Hering.
Primer de tot, cal prendre consciència i preguntar-se com és que has après a silenciar-te. “Molts de nosaltres som molt xerraires amb els amics, però estem callats a la feina. O parlem molt a la feina, però ens silenciem quan estem amb la família. S’ha de ser conscient d’on, quan i amb qui et resulta més fàcil mostrar el teu veritable jo per veure on t’estàs silenciant”, continua l’autora, que recomana fer petits experiments, com compartir pensaments, preferències o necessitats i veure com reaccionen els altres.
Sobretot, cal trobar la veu interior: “En comptes de centrar-te en el que necessiten els altres o en el que la teva gerent, mare o parella vol que pensis, pregunta’t: «Què en penso?» i «Què necessito?» Adonar-te que tens pensaments, sentiments i necessitats pròpies fa que després sigui impossible no voler treure-ho cap enfora”, assegura. Al final, es tracta de veure que compartir els teus pensaments o opinions ofereix molts més beneficis que problemes.
Parlar o callar?
És clar que, de vegades, el silenci també pot ser útil i necessari. “El silenci ens permet fer una pausa i triar les nostres respostes en lloc de reaccionar. És necessari per a la reflexió i també és estratègic, ja que ens permet triar quan, on, com i amb qui volem parlar”, apunta Hering. Sovint el problema és que ens movem amb el pilot automàtic i ens oblidem que tenim l’opció de parar un moment i reflexionar abans de dir alguna cosa.
Saber quan parlar o quan és millor callar depèn molt de la nostra capacitat de percepció. Tot i això, Hering considera que acostuma a haver-hi més beneficis potencials si parlem: “El nostre cervell se centra en els costos i els riscos, tant reals com imaginats, i oblidem que és probable que les coses puguin empitjorar si callem, i que, en canvi, puguin millorar si parlem”, reflexiona.
Quan ens trobem en una reunió de feina i no ens atrevim a dir-hi la nostra, sempre podem seguir aquest consell: “Comença una frase dient: «Segons el meu punt de vista…» D’aquesta manera, reconeixes que la teva perspectiva és legítima i limitada, igual que la de tots els altres”, aconsella Hering. “Massa sovint no diem res perquè sabem que la gent no estarà d'acord amb nosaltres o creiem que el nostre pensament pot estar incomplet. Aquest enquadrament ens permet ser propietaris de la nostra perspectiva, alhora que convida les altres perspectives perquè, juntes, puguin tenir una imatge general i més completa del tema”, continua.
En canvi, si estem en un dinar familiar Hering aconsella decidir abans d’arribar a la trobada quins són els límits que volem mantenir. Quins temes estem disposats a tractar durant la reunió? A qui volem evitar? Què farem si ens pregunten sobre algun tema delicat? “Tenir un pla de joc sobre com gestionar aquests moments ens ajudarà a saber què dir”, matisa.
Per a Hering,desaprendre el silenci és un viatge, no una destinació. “El procés d'esbrinar les nostres veus, experimentar amb el seu ús i viure la vida que volem és un camí amb molts alts i baixos. Però és un viatge que val la pena, i és millor fer-ho amb persones de confiança”, conclou.