Capelles plenes d'art per fugir de la calor

Capella del Barolo, a La Morra (Itàlia)

Li deu el seu nom a una varietat de raïm que es produeix a la zona on es troba, cosa que ja ens indica que la capella no és gaire religiosa. “Té forma de capella i una creu molt gran a la cara nord, però mai ha estat santificada ni ha acollit cap missa”, explica per correu electrònic Roberta Ceretto, membre de la família que als anys 70 van adquirir les sis hectàrees de vinya en què es troba també aquesta capella del Barolo, al terme municipal de la localitat italiana de La Morra.

L’edifici, que diuen que es va construir el 1914 perquè els veremadors poguessin refugiar-se si venia una tempesta, estava en ruïnes quan els Ceretto van comprar-la. Ara és un dels edificis més coneguts de la regió del Piemont –el visiten unes 60.000 persones cada any– i el motiu és l’art: fa just 20 anys que els artistes plàstics Sol LeWitt i David Tremlett van deixar-hi la seva petjada.

“El projecte va arrencar el 1996. LeWitt i el seu equip van treballar ‘in situ’ durant el juny i juliol del 1999 pintant totes les façanes, i durant aquell juliol i agost van treballar-hi Tremlett i els seus assistents als interiors", explica Ceretto. Els exteriors del minimalista LeWitt tenen una vitalitat que trenca amb la verdor monòtona del camp, i els interiors de Tremlett –nominat al Premi Turner el 1992– són d’una calma gairebé mística.

Ceretto, preguntada sobre els detalls de l’encàrrec que van fer als artistes, rebla: “Vam donar-los llibertat absoluta. Crec que algú que no és artista no ha de limitar o condicionar la creativitat d’un artista”.

L’església Notre-Dame de Compassion, a París (França)

Com que alguna indumentària és art, els amants de l’art no us perdeu aquesta imatge: una Mare de Déu del Rocío vestida per Yves Saint Laurent en una església de París. Podria semblar la descripció del primer fotograma d’una pel·lícula de Pedro Almodóvar que s’hagués quedat en un calaix. Però és la realitat. A la plaça del General Koenig de la capital francesa, molt a prop de l’Arc de Triomf, hi ha l’església catòlica de Notre-Dame de Compassion (1843), on acudeix regularment una gran congregació d’espanyols.

Per la seva devoció a la Blanca Paloma, es va fer una rèplica de la marededeu i la talla que presideix la parròquia d’aquesta església. El gran dissenyador Yves Saint Laurent li va fer un vestit d’alta costura i la casa de joies Cartier va guarnir-la amb la toca, la peça que li emmarca la cara. El surrealisme no s’acaba aquí, perquè l’any passat la peça va exhibir-se a la gran mostra sobre moda i religió que va organitzar el Museu Metropolità de Nova York (MET) titulada ‘Heavenly bodies’.

La talla francesa, feta a imatge i semblança de la patrona d'Almonte, va ser un encàrrec d’Enric d’Orleans, comte de París i aspirant orleanista al tron francès, per homenatjar la seva àvia, la sevillana Maria Isabel d’Orleans i Borbó. Es veu que la senyora era molt devota d’aquesta marededeu i, per recordar-la, als anys 80 van enviar a Sevilla un comissionat del bisbe perquè aconseguís una talla de la Blanca Paloma i el 1985 se li va encarregar el vestit a Saint Laurent.

Ermita de Sant Víctor, a Seurí (Lleida)

“Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”. Amb aquests mots de J. V. Foix, escrits en una de les parets de l’ermita de Sant Víctor, l’artista Santi Moix dedica la seva obra pictòrica al poble de Seurí (Lleida), de només 13 habitants. “Ens ha posat al mapa i és un punt de llum que fa venir gent d’arreu del món, cosa que mai havia passat, i és espectacular”, confessa Eva Tarragona, presidenta de l’Associació de Veïns de Seurí.

Abans que Moix hi posés el pinzell, l’ermita només s’obria “per als enterraments i per cantar-hi els goigs durant la festa major” i tenia un interior anodí, “pintat amb corró, amb pintura sense cap valor més enllà del sentimental. Es van fer sondatges per veure si sortia alguna pintura de valor per sota, però no”, diu Tarragona. Ara ja fa tres mesos que es fan visites guiades per 5 euros i la gent es queda bocabadada: “A mi, que a un visitant li caigui una llàgrima, m’emociona. A més, ara es parla d’art al poble, i mai se n’havia parlat”, revela la presidenta de l’Associació de Veïns i mare dels dos únics infants del poble.

La feina ingent que va fer Moix en persona en dues fases i al llarg de dos anys es va inaugurar a la tardor. Ell, que viu a Nova York però de petit havia passat molts estius a Seurí, va voler recuperar la tècnica pictòrica medieval del fresc per cobrir tots els interiors de l’ermita, on hi ha al·legories de la natura que ressonen en passatges religiosos.

L’'església Skate', a Llanera (Astúries)

Penseu un indret en què els monopatins voltin per un temple religiós vinculat a l’art. Bon intent si se us ha acudit la plaça dels Àngels de Barcelona, anomenada de forma comuna ‘la plaça dels «skaters»’, perquè se l’han fet seva, i que té al costat la disputada Capella de la Misericòrdia i la Capella dels Àngels, part des de fa anys del Macba. Ara, per visitar un indret en què els monopatins corrin per dins d’una església hem d’anar fins al poble de Llanera, a Astúries.

Enmig d’un polígon industrial s’ha erigit l’'església Skate', un 'skatepark' dins d'una antiga església que des del 2015 està il·luminada per les pintures geomètriques i acolorides de l’artista urbà Okuda San Miguel. Sembla que l’església van construir-la fa més d’un segle en honor a Santa Bàrbara, patrona dels artillers espanyols, els treballadors d’una fàbrica d’explosius que hi havia en aquella zona.

Passada la Guerra Civil, l’empresa va tancar i allà només hi va quedar el temple, que va estar en ús durant unes quantes dècades més. El 2007, quan ja estava caient a trossos, va adquirir-la un empresari per fer-hi una nau, però la crisi va malbaratar els seus plans. I quan no passen coses, passa tot: l’art i les rodes se’n van apoderar gràcies al suport econòmic d’una coneguda marca de beguda energètica.

Tingueu en compte que, segons la web de l’'església Skate', ara mateix no s’hi poden fer visites perquè està tancada per obres de condicionament.

Església de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí (Lleida)

La tecnologia més puntera permet entrar al túnel del temps i retrocedir nou segles un cop es travessa la porta de l’església de Sant Climent de Taüll, on l’equip de Burzon*Comenge i Playmodes han desenvolupat el 'mapping' Taüll 1123, una feina de mapatge que recupera en la seva plenitud la pintura mural de l’absis central. Els originals es conserven i s’exposen al MNAC, però cada dia i diversos cops, en versions narrades en català i castellà, l’emblema del romànic català, el Crist en Majestat, torna a prendre vida al lloc on es va originar.

“El mapatge digital és l’última generació de còpies, i de còpies se n’han fet sempre. Ens permet retornar a les esglésies les peces originals que són a museus o que han desaparegut per guerres o conflictes”, explica per telèfon Clara Arbués, delegada de patrimoni del Bisbat d’Urgell, del qual també depenen l’esmentada ermita de Seurí i l’església de Santa Coloma, a Andorra, on també s’han revifat els frescos a través de la tècnica del mapatge.

A Taüll, diversos cops al llarg del dia revifen les pintures a l’absis central, amb narracions en català o castellà. A poc a poc es va formant en llum el que fa segles era pintura, gairebé es poden sentir les pinzellades, la brotxa que suca el pigment, fets amb terres naturals i minerals autòctons. I el màgic túnel del temps dura uns 10 minuts: quan tot l’absis està ple de rostres, formes i colors, comença a esvair-se. És la realitat que ens retorna a l’estiu del 2019.