Tinc una serp a casa, i ara què?

BarcelonaL’algoritme de YouTube que interpreta quins vídeos t’ha de recomanar és força capritxós. En el meu cas, després de radiografiar-me d’una manera que no he entès del tot, la plataforma ha optat per suggerir-me setmanalment (i amb una regularitat metòdica) tota mena de continguts audiovisuals relacionats amb la tinença de rèptils i amfibis. Així, cada dijous i divendres, mentre dino unes croquetes precuinades davant del portàtil, YouTube desplega un ventall gairebé infinit de vídeos de nord-americans que presumeixen de les seves granotes policromàtiques, d’individus que construeixen terraris amb una meticulositat hipnòtica, i també d’un noi, un tal Tortugaadiction, que amb un evident accent català mostra el dia a dia de les desenes de tortugues que té al pati. Jo, com la boa que en un altre dels vídeos engoleix una rata sense contemplacions, me’ls empasso tots de bon grat.

Per què tenim animals exòtics?

Més enllà de ser una distracció, aquests clips han fet que em formuli una pregunta: per què hi ha gent que té animals exòtics a casa? A Catalunya ja fa anys que les mascotes estranyes no són una estranyesa, i és relativament habitual conèixer persones que conviuen amb iguanes, cacatues o tortugues de Florida; tres exemples d’animals que al nostre país es consideren exòtics. A diferència dels gats i els gossos, amb qui els humans tenim una relació mil·lenària sustentada, en part, per l’amor recíproc que ens demostrem, una tortuga o una serp mai sentiran estima cap al propietari, li protegiran la casa o li tornaran una pilota. Aleshores, per què les tenim com a mascotes?

En el cas dels rèptils, “per col·leccionisme i admiració”. Almenys això és el que afirma Xavi Navarro, veterinari del centre especialitzat en animals exòtics Los Sauces de Madrid. “La majoria de les persones que tenen aquests animals els admiren, volen observar de prop com es mouen i interactuen”, diu. Ell mateix, propietari d’una tortuga de l’estepa –una espècie que en llibertat viu al sud de Rússia, l’Afganistan o la Xina, entre d’altres–, reconeix que li té estima, però que “en cap cas és una relació”. Navarro, d’altra banda, reivindica el dret a tenir aquest tipus d’animals “sempre que els puguem oferir les condicions adequades” i destaca que no se’ls ha d’humanitzar. “Estem acostumats a empatitzar amb gossos i és molt fàcil dir que un exòtic no hauria d’estar a casa, però, en el cas dels rèptils, el seu benestar depèn de les condicions ambientals i la dieta que els oferim. Si les compleixes i els sacies, no hi ha d’haver cap problema, perquè no està gens clar fins a quin punt tenen consciència d’on són o on haurien d’estar”, apunta.

Una opinió, la de Xavi Navarro, que contrasta amb la d’Albert Martínez Silvestre, el director científic del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC), que apunta que els col·leccionistes no són majoria. “Malauradament, es produeixen moltes compres per caprici; el perfil és el d’una persona que no està preparada ni educada, que ni tan sols sap quants anys viu l’animal. És gent que adquireix una tortuga per al seu fill i al cap d’uns anys ja no sap què fer-ne”, diu.

Un cas a part és el de les aus. David Ibáñez, ornitòleg, apunta que la seva tinença respon al fet que “són maques, fan companyia i es poden tenir en una gàbia petita, malgrat que això segurament és moralment reprovable”. A més, afegeix, “es tracta d’animals resistents; al cap i a la fi, són rèptils que sí que poden controlar la temperatura corporal”. Segons Ibáñez, però, el factor que històricament ha tingut més pes a l’hora d’adquirir-los és l’ostentació: “A Catalunya, els lloros venien d’ultramar; el fet de tenir-ne un implicava que havies estat a Cuba o que hi tenies família, volia dir que disposaves de patrimoni”. Milers d’anys abans, explica, aquesta febre vanitosa per les aus exòtiques va tenir com a protagonista ni més ni menys que Alexandre el Gran, que posseïa una cotorra de color verd llampant pròpia del Punjab, a l’Índia, com a mascota. “Quan Alexandre va morir, els seus successors també van intentar aconseguir-ne una, era una manera de dir que s’assemblaven a ell i que havien viatjat lluny”, apunta Ibáñez. Aquesta espècie, que anys després s’acabaria estenent per l’est del Mediterrani, s’anomena cotorra alexandrina precisament en honor del rei macedoni.

El govern passarà llista... i els experts no se’n fien

La tinença d’animals exòtics està a l’ordre del dia després que el març passat el Congrés espanyol aprovés de manera definitiva la llei del benestar animal. Entre d’altres, la nova legislació prohibeix vendre gossos, gats i fures en botigues, estipula que tots els gats s’hauran d’esterilitzar i, per exemple, obliga tothom qui vulgui adquirir un gos a fer un curset de formació en línia sobre tinença responsable. En clau exòtics, però, el punt més destacat és que el govern crearà el denominat “llistat positiu”, un catàleg en què indicarà quins animals, a banda de gats i gossos, sí que es podran tenir a casa. En altres paraules, els mamífers, ocells, rèptils, amfibis, peixos i invertebrats que no figurin a la llista no es podran adquirir i comercialitzar legalment, llevat de casos amb autoritzacions específiques.

Malgrat que el llistat encara no s’ha creat –i, segons les fonts consultades, l’elaboració es pot allargar més de dos anys, tal com ha passat en països com Holanda o Bèlgica–, ja s’han publicat una sèrie de normes que indiquen quins animals no es poden tenir. Són tots aquells que puguin posar en risc persones o animals amb el seu verí, els rèptils que en estat adult pesin més de dos quilos (a excepció de les tortugues), tots els primats, els mamífers que en estat adult superin els cinc quilos i les espècies invasores, les quals són una amenaça per a la fauna autòctona (la cotorra argentina, tan present en parcs i jardins barcelonins, n’és un exemple).

Tot plegat ha posat en alerta criadors, venedors i veterinaris com Xavi Navarro, que no amaga cert neguit després d’haver-se format com a especialista en animals exòtics. “La llista l’ha d’elaborar un comitè científic, però no està clar qui l’integrarà. Potser hi entren més espècies del que toca. És un tema que preocupa els propietaris i els qui tractem els animals”, reconeix. A més, afegeix, “cal recordar que es considera animal exòtic tot allò que no és un gat, un gos o una fura. S’està posant al mateix grup un pitó que un hàmster, un conillet d'Índies o un conill. Qui no coneix algú que té un conill?”, es pregunta.

Encara més crític és Ferran Solanes, veterinari especialista en herpetologia a la Universitat de Gant, Bèlgica, que percep certa “contradicció” en la llei del govern i compara el cas dels animals exòtics amb el dels gossos de caça, els quals, després d’una certa polèmica, no han quedat emparats per la nova legislació. “Jutjar els amants dels animals exòtics és senzill i desmuntar el seu món dona bona imatge de cara a algú sense coneixement del tema”, diu. Tot i això, el veterinari no està estrictament en contra del llistat, per bé que reclama que “es faci bé, no de manera arbitrària, cosa que acabaria perjudicant tots aquells que volen mantenir animals en les condicions que toquen”. Justament per aquest motiu, Solanes forma part, com a especialista en herpetologia, d’un grup de treball que té per objectiu elaborar una proposta de llistat positiu que pretén entregar al govern tan aviat com sigui possible. Per decidir quins rèptils haurien d’entrar a l’equació, el grup d’experts s’està basant en la normativa de la llei espanyola mencionada anteriorment i en els criteris de creació de llistats com el de Bèlgica, on es va implementar l’any 2009.

En la mateixa línia se situa Albert Martínez Silvestre, que apunta que “els legisladors ens han acostumat a no fer les coses gaire bé”. El director del CRARC, com Navarro i Solanes, està a favor del llistat positiu, però desconfia d’una administració que “compta poc amb el sector científic” i “es veu sotmesa a lobis de pressió com l’animalista, el dels caçadors o el de la tauromàquia”. “És fonamental tenir molt clar que fer una llista suposa molta feina: cal contractar personal, revisar lleis, mirar què s’ha fet a altres països... i estic bastant segur que no invertiran ni un duro”, afegeix.

I si el meu exòtic queda prohibit?

Amb llistat o sense, la gran incògnita, a hores d’ara, és saber si la nova legislació tindrà caràcter retroactiu. Què passa si a casa tens una espècie que ha quedat prohibida? La llei indica que les persones que tinguin aquests animals “hauran de comunicar-ne la tinença a les autoritats competents en un termini de sis mesos” i especifica que “s’adoptaran les mesures necessàries per a la seva intervenció i disposició en centres de protecció d’animals silvestres, zoològics o entitats de protecció animal”. Segons Martínez Silvestre, aquest últim punt és “una barbaritat” que indica que el govern “no té consciència del volum d’animals que hi ha en cases de particulars”. “Només per acollir els exòtics de Barcelona caldria quatre CRARCs”, assegura.

Com dèiem, un dels principals arguments a favor de la regulació de la tinença d’animals exòtics és el perill que suposen per a la fauna autòctona, una problemàtica que Albert Martínez qualifica de “creixent” i que il·lustra amb un cas molt gràfic. “A Andalusia, per exemple, les cotorres argentines estan posant en risc els ratpenats locals perquè els mosseguen les ales i els impedeixen volar”, diu. Així i tot, i malgrat insistir que està a favor d’una legislació estricta, el científic del CRARC conclou el seu argument posant en relleu una altra contradicció de la nova llei: “Quan estigui prohibit tenir aquests animals, qui diu que els propietaris no els alliberaran al medi ambient?”