Viure descalços

Un camí de terra en un paisatge inhòspit és alterat per un home que corre com el vent. Durant centenars de quilòmetres, el corredor ha esquivat tota mena d’obstacles amb un calçat que molts s’atrevirien a descriure com a precari: unes xancletes senzilles fetes de pell de vaca i neumàtic gastat. L’home pertany a la tribu mexicana dels tarahumara i el que du als peus són els seus tradicionals huaraches.

Quan Santi Ruiz, un andalús aficionat a córrer, va llegir fa 8 anys les històries d’aquesta misteriosa tribu al llibre Nacidos para correr (Cristopher McDougall, 2011), el seu concepte del calçat va canviar radicalment. “Aquestes persones corrien pràcticament descalces durant hores i no es lesionaven mai ni tenien cap mena de malaltia”, explica Ruiz, que des d’aleshores és un ferm defensor del barefoot, és a dir, de córrer i caminar descalç o semidescalç. “Normalment corro descalç per asfalt, quan no està gaire calent, i per muntanya amb sandàlies tipus huarache ”, confessa el corredor, que està convençut que el fet de fer servir vambes d’esport és “pur màrqueting”. “Abans els humans estàvem adaptats a córrer descalços; ara, en canvi, ens lesionem”, assegura. Com ell, són molts els corredors arreu del món que, després d’haver llegit el llibre de McDougall, han apostat pel moviment barefoot i intenten, en la mesura del possible, no utilitzar el calçat durant el seu dia a dia.

Fins i tot hi ha estudis que ajuden a reforçar la teoria que les vambes són un element antinatural. La Universitat de Harvard mateix té una secció d’estudis sobre la temàtica en què es referma la idea que des de temps ancestrals l’home ha pogut recórrer grans distàncies sense l’ajuda d’unes vambes tècniques com les que es venen avui dia a les botigues d’esport. De fet, fins als anys 70, amb l’aparició de marques com Nike, per córrer només hi havia l’opció de fer-ho descalç o amb calçat tipus sandàlies o mocassins. “No sabem com ho van fer els primers humans, però tot indica que van ser capaços de córrer de manera confortable i segura amb un calçat mínim”, s’explica en l’estudi de la famosa universitat. D’altra banda, també es constata que, actualment, un 30% dels corredors pateixen lesions cada any, sovint per problemes relacionats amb el peu o la part inferior de la cama.

Tornar a acostumar el peu a córrer i caminar descalç després d’anys de dur-lo tancat en sabates no és fàcil. “Els nens petits corren descalços sense problema, però quan et fas adult el peu ja està atrofiat i gens acostumat a moure’s descalç”, lamenta Ruiz. Per això, el corredor es va veure obligat a fer el pas de manera progressiva per adaptar-s’hi: “És com quan et treuen un guix després de mesos enguixat”. I ho va fer tard, amb gairebé 40 anys i sense gaire informació en castellà. “Vaig començar en fase d’assaig i error: el primer dia vaig córrer massa i vaig patir una sobrecàrrega als bessons”, explica. Després va començar a sortir gradualment, primer 2 minuts, després 5 minuts... fins que un dia va poder fer una hora seguida i, finalment, va començar a participar descalç en maratons. “He fet fins a 100 quilòmetres”, diu enorgullit Ruiz, que assegura que, sigui a l’edat que sigui, “el peu sempre s’adapta de manera brutal”.

Més enllà de les seves sortides de running, Ruiz també intenta anar descalç sempre que pot, sigui per casa o pels carrers de la seva urbanització. “A la feina i en llocs públics no, perquè malauradament vivim en una societat en què anar descalç està molt mal vist”, lamenta. Tot i això, des de fa anys aposta per calçar-se amb models considerats com “minimalistes”, que mantenen el peu lliure, alhora que el protegeixen. “No podria tornar a les sabates normals”, assegura. I, de fet, ha intentat aplicar el sistema als seus fills, que han crescut amb la filosofia del barefoot : “Des de petits els evites moltes lesions i guanyen equilibri i percepció de moviment. Si t’hi fixes, un nen sempre té l’instint de treure’s les sabates”, afegeix Ruiz.

Encara que a l’estat espanyol la moda del barefoot no està gaire estesa -com sí que passa a Austràlia i Nova Zelanda-, compta amb un públic potencial que ha incentivat diferents marques a oferir calçat de tipus minimal. N’hi ha que són models de transició -per acostumar-s’hi- i d’altres estan adaptats a tots els terrenys. Botigues com 5dedos, que es troben a Barcelona, Madrid i Saragossa, són especialistes en aquest calçat que reprodueix la sensació més semblant al que seria córrer i caminar descalç. Una de les marques estrella és la Vibram FiveFingers, que té la singularitat de comptar amb un disseny en què els dits dels peus estan separats. A més, són models que no porten amortidors ni cap diferència d’alçada entre el taló i la puntera. “Hem nascut amb uns músculs molt ben preparats per tenir un bon amortidor”, explica Miguel Peinado, copropietari de la botiga 5dedos a Madrid. Segons el venedor, totes les sabatilles minimalistes necessiten un procés d’adaptació quan te les comences a posar, perquè deixen el peu molt lliure i al principi és fàcil tenir lesions. Peinado reconeix que, de moment, el públic nínxol que vol aquest tipus de calçat és molt petit, amb un 5% del total de les vendes, però que sobretot creix durant els mesos d’estiu. “Ara es venen molt les sandàlies tipus huaraches ”, reconeix.

Per al podòleg i responsable del Centre d’Estudis del Peu Martín Rueda, els humans sempre han necessitat l’ús de calçat. “És una manera de protegir el peu”, remarca. Davant d’això, considera que la pràctica del barefoot és positiva o negativa “depèn de la persona”. “El peu és el nostre amortidor i ha d’estar protegit”, diu Rueda, que recorda que “no totes les persones tenen l’estructura adequada per anar descalces”. “Cal tenir en compte que sobre el peu es construeix tot l’equilibri”, afegeix.

En cas que una persona vulgui passar-se al barefoot, el podòleg recomana fer cas al cos, “que sempre t’avisa”, i començar d’una manera molt progressiva per veure si l’estructura es va adaptant a la nova manera de caminar o córrer. De fet, considera que el fet de córrer és una tècnica que sempre s’ha d’aprendre. “La planta del peu està plena de sensors: si els estimules de manera adequada, és perfecte, però si hi ha dolor en algun punt i modifiques la manera de caminar o córrer, aleshores modifiques tota l’estructura”, segueix Martín Rueda.

Finalment, l’expert recomana que, a l’hora d’escollir un bon calçat, es tinguin en compte dues regles bàsiques. D’una banda, s’han d’escollir soles que no siguin gaire rígides, sinó més aviat toves, “per poder notar les irregularitats del terra”. D’altra banda, és bo decantar-se per un model amb el qual es puguin bellugar els dits, encara que sigui una sabata tancada. “S’ha d’aconseguir un efecte de protecció, però no d’anul·lació de les sensacions del que trepitges”, conclou.

Si en vols saber més...

Hi ha pàgines web com The Barefooteri Cualquierapuedehacerlo.es en què es troba una gran quantitat d’informació sobre el moviment i sobre com començar a viure una vida sense calçat. Molts dels articles els ha escrit David Lampon, un dels adeptes del barefoot pioners a Espanya. Tot i això, actualment Lampon s’ha tornat a calçar els peus perquè s’ha aficionat a la bicicleta de carretera. “Si tornés a les curses de muntanya, ho faria descalç o amb sabatilles minimalistes”, assegura l’ exbarefooter, que considera que, al tenir els peus plans, aquesta modalitat és la menys lesiva per la qual pot optar.