"Tinc la sensació d'haver vist el meu funeral. Però vaig sobreviure i ara tiro endavant nedant"
Jere Mateo gairebé perd la vida en un accident als Alps en què va morir un amic seu. Ara gairebé no pot caminar, però travessa l'estret de Gibraltar nedant
BarcelonaJere Mateo i el periodista Adam Martín es coneixien de vista de fer travesses nedant a mar obert. "La gent que ho fem no som tants, ens acabem coneixent", explica Martín. Llavors l’Adam no sabia com s’arribaria a estimar el Jere. Ell ja feia anys que nedava al mar, però el Jere era novell. El 14 d’abril del 2015 havia patit un greu accident mentre escalava el Mont Blanc du Tacul, un cim de 4.248 metres dels Alps. Quan va patir una caiguda de més de 100 metres no estava sol. El seu amic Salvi va perdre la vida i ell va passar-se un mes en coma. "A l'hospital portaven estudiants de medicina per veure’m, era un miracle que no hagués mort", explica. Quan es va despertar va rebre la notícia de la mort del seu amic i li van dir que ell tenia lesions a les cames que li impedirien caminar. "Semblava difícil imaginar que tornaria a caminar", recorda. Ara no només camina, sinó que també neda, tant, que fins i tot ha creuat l'estret de Gibraltar.
Quan va començar la rehabilitació a l’Institut Guttmann, el Jere va descobrir la natació. Primer a la piscina i després al mar. De fet, en un aniversari li van regalar el llibre El nedador d’aigües obertes, escrit precisament per Adam Martin, a qui coneixeria poc després. El periodista sempre havia nedat a la piscina, però va ser a la seva vila natal, Blanes, on va aficionar-se a nedar en aigües obertes participant a la travessia popular del port de Blanes, entre sa Palomera i la costa. La natació els va unir i així va sorgir el projecte per fer el llibre La travessia infinita (Ara Llibres), en què Martin posa per escrit el món del Jere, que ha fet de la natació una teràpia. "He après que viuré sempre amb dolor i amb sentiment de culpa. Nedant no intento oblidar, tot el contrari", explica aquest ex mosso d’esquadra que s’ha proposat completar l’Oceans Seven, un repte que consisteix a creuar set estrets arreu del món, que poques persones han fet.
De la muntanya al mar
El del Jere és un viatge ple de dolor, ja que es recorda "fent un cafè, en un dia clar, mirant els Alps": "Era preciós. Un d’aquells dies que penses que serà genial. I va ser el de l’accident", diu. De la caiguda, cap record, ni un. Com tampoc té records d’aquells dies en què la gent que l’estima va patir molt. "Feia quatre mesos que sortia amb l’Olga, que encara no coneixia la seva família. No va ser fàcil per a ningú, haver-se de conèixer així. L’Olga va anar a França en el mateix cotxe que els familiars del Salvi, que havia mort. I després va compartir setmanes amb la família del Jere, quan no es coneixien", explica l’Adam. De fet, un dels primers records del Jere és despertar-se i veure l’Olga parlant amb el seu pare, com si es coneguessin de tota la vida. Li va semblar estrany, ja que no sabia que feia quatre setmanes que convivien a Grenoble. Era la primera sorpresa que rebria aquest mosso d'esquadra de Granollers, en un particular descens als inferns. "Una de les coses en què he canviat és que ara dic el que penso. Saps la raó? Mai li vaig dir al Salvi que l’estimava molt, com a amic. Ja t'ho pots imaginar: tots dos érem mossos d’esquadra, policies durs, no ens dèiem aquestes coses. Quina errada", raona.
Fent el llibre, el Jere ha pogut omplir alguns buits que expliquen el que va passar aquell 14 d’abril del 2015. L’Adam, fent recerca, va trobar el blog d’un esquiador dels Estats Units on explicava un accident que havia presenciat. El lloc, la data, el que deia... encaixaven. Així van descobrir que qui els que van salvar la vida al Jere van ser aquests dos nord-americans, l’Eric i el Paul, que quan van veure dos cossos a la neu s'hi van acostar i van avisar la Creu Roja francesa. Llavors el Salvi ja era mort. El Jere de moment encara no ha trobat la força per parlar amb ells, però ho vol fer en el futur. Tot costa, ja que conviu amb el sentiment de culpa per la mort del seu amic. "El que ha fet és convertir aquest dolor en la benzina per tirar endavant. Ha après a conviure amb el sentiment de culpa, d’aquí prové el nom del llibre, perquè ha integrat el dolor a la seva vida", apunta l’Adam. "Com que no sé si soc culpable de la seva mort, aquesta culpa m’ajuda a no oblidar i seguir fent coses, no només per mi, sinó pel Salvi", diu el Jere. L’accident és un forat en la seva memòria que fa por. No recorda qui dels dos anava al davant en l’ascens, si un va arrossegar l’altre, si va ser mala sort, per culpa del temps o una errada seva.
Però el Jere ha tirat endavant, malgrat el terrible dolor físic que sent cada dia. Camina lent, amb un bastó. Però ha trobat l’amor en la família i en l’Olga. I en les ganes de ser pare, amb dues criatures a qui ensenya que cal dir que estimes cada dia. Dins del dolor, també ha pres consciència de l’amor. "¿Saps aquella gent que diu que el dia que morin els agradaria poder veure el seu funeral? ¿Veure com la gent es troba i el recorda? Jo tinc la sensació d’haver-ho vist. La gent va creure que em perdrien, que em moriria. O que si em despertava potser tindria danys cerebrals. Han patit molt, però recordo l’amor i l’escalf de la gent que va venir a veure’m. Això m’ha portat a tenir un gran sentiment d’amor als altres que intento cultivar. I també un sentiment de culpabilitat per haver fet mal a la gent, de vegades, fent-los patir", raona. Una època de la seva vida de descobrir nous sentiments, en part gràcies a la natació.
"Fa uns anys tot just aconseguia posar-se dret de nou. O nedar 30 metres. I ara ha creuat l’estret de Gibraltar, amb la força dels braços i amb aquest dolor físic amb el qual conviu, és increïble", diu l’Adam. A la Guttmann la bilbaïna María Folgado, entrenadora de natació, el va convèncer per saltar a la piscina. Després va arribar el mar. I ara ja no pot viure sense l’aigua. "La meva discapacitat i el dolor es redueixen quan nedo. En part em sento com abans de l’accident, però sense oblidar qui soc ara. Cada cop necessito més ser nedant, així que he anat fent distàncies més grans", explica. Així neix el repte de creuar set estrets mítics, un repte titànic. "Es tracta de travessar set estrets d’aigües obertes que hi ha al món. Només ho han aconseguit vint-i-set persones, fins ara, i cap amb discapacitat. Aquest estiu faré el canal de la Mànega i l'any vinent, el mar del Nord, d’Irlanda del Nord a Escòcia", diu. "Costa molt fer-ho, t’han de donar la plaça. I per aconseguir-ho has de complir unes condicions concretes, com portar només un banyador, no neoprè, i en aigües molt fredes. No et pot tocar cap persona, per beure o menjar, t’ho han de tirar des de la barca. Si toques la barca un segon ja no val. A més, has de estar uns quants dies al port, esperant el dia que la marea i el temps siguin ideals. Pocs ho fan", afegeix l’Adam. "Fa poc vaig fer una travessa a les ries de Galícia amb l’aigua gelada. De les illes Cies fins a l’illa de San Simón, 27 quilòmetres. Al final tenia al·lucinacions, creia que veia peixos de colors al meu voltant. ¿Saps aquelles carpes japoneses tan boniques? Doncs aquests peixos. Quan en vaig voler tocar una vaig veure que era una al·lucinació per culpa del cansament", explica el Jere.
L'habitació fosca
Però per què ho fa? "Vull portar el meu cos al límit per connectar amb punts foscos de la meva ment. Nosaltres ho anomenem l’habitació fosca, que seria com «tenim aquestes pors, aquests fantasmes»", diu. "L'habitació fosca és un lloc que tenim tots, on guardem les coses que no volem ensenyar. No la visites gaire, aquesta habitació, perquè t'incomoda una mica. Ell, quan neda, busca l'habitació fosca, vol que se li aparegui. Però hi ha molt més, en el fet de nedar. Hi ha més capes", apunta el periodista, que diu que el Jere "ens deixa una bonica lliçó, que seria meditar sobre què significa triomfar o fracassar": "Si no pot acabar una travessa així seria un fracàs? Ell que fa poc no podia caminar? Ser un heroi no vol dir fer aquestes travesses, potser vol dir aixecar-se cada dia amb el dolor físic i el dolor al cor, tirant endavant amb aquesta energia", diu.
Una energia que el porta a nedar cada cop més. "Cada cop estiro més el temps nedant per arribar a aquell estat de concentració que m’agrada. A vegades explico coses contradictòries, ja que nedo per ser conscient del dolor que tinc, però també em permet desconnectar", admet. "És entrar en una mena d’estat de fluïdesa. Això li passa a molta gent fent moltes altres coses. Un fotògraf quan veu la llum perfecta, o un músic quan està creant. Gent que toca un instrument, gent que compon. Hi ha moments en què de cop i volta només existeix allò que estan fent. Això és una cosa meravellosa. I costa molt d'arribar-hi. I l'esport és una manera d'arribar-hi també", defensa l’Adam, que després del llibre manté la seva amistat amb el Jere. De fet, valora com continuar la seva història, la que el veurà nedant en estrets d’altres llocs, o el dia que parli amb els nord-americans que li van salvar la vida. Podria ser un nou llibre o un pòdcast, com el que té a Catalunya Ràdio sobre salut mental, La gent normal, que ha guanyat un premi Ondas. O potser només serà una conversa entre dos amics, el Jere i l’Adam, fent un cafè. Però haurà valgut la pena, segur.