Samarretes: sentiments i pensaments estampats al pit

BarcelonaEs tracta de la peça de vestir més senzilla: dos trossos de teixit de cotó cosits, amb un forat per passar-hi el cap i dos més per als braços. Segurament aquesta simplicitat ha convertit la samarreta al llarg de les dècades en la peça més versàtil de tots els armaris, sobretot quan es va començar a fer servir com a tanca publicitària o d’altaveu de la manera de ser o de pensar de qui la porta posada. El centenar de samarretes que s’exposen a la mostra T-shirt. Cult culture subversion, a La Roca Village fins a la vigília de Sant Joan, 23 de juny, en donen una bona mostra.

Organitzada pel Fashion and Textile Museum de Londres i The Civic, un centre d’arts de la capital britànica, l’exposició repassa en aquest centenar de samarretes els missatges i estils que han marcat aquesta peça de vestir des dels anys 70: n’hi ha de reivindicatives, com la que la dissenyadora Katharine Hamnett va fer i es va posar el 1984 per trobar-se amb la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher, que deia: 58% don’t want Pershing, un missatge antinuclear en al·lusió al resultat d’una enquesta que s’havia fet a Europa per saber si la societat volia o no que Thatcher importés míssils Pershing.

Les més cares

Algunes procedeixen de col·leccions privades; d’altres, de col·leccions institucionals, i un bon grapat pertanyen a arxius de dissenyadors i artistes. Unes quantes es van buscar i comprar per a l’ocasió, però absolutament totes les samarretes que formen la mostra T-shirt. Cult culture subversion, siguin icòniques o d’allò més comunes, han estat comercialitzades. És a dir que tothom les pot tenir a l’armari, i això fa “que sigui molt emocionant, perquè qualsevol ha pogut comprar i fer servir una de les samarretes que ara veurà exposades”, comenta per correu electrònic un dels comissaris de l’exposició, Dennis Nothdruft.

Cap de les samarretes que s’hi exposen està a la venda, però les més cares són tres que ha produït de forma digital el col·lectiu d’artistes HOID i que, segons Nothdruft, “són més escultures que roba”. Les samarretes fetes per artistes tenen un apartat especial dins la mostra perquè són molts els que se n’han apropiat i l’han reinventat, com les picassianes propostes de la dissenyadora d’estampats Beth Postle, i d’altres l’han fet servir de tela per pintar, com les Guerrilla Girls, el col·lectiu anònim de dones artistes que es va crear al Nova York dels 80 per criticar la discriminació de les dones en el món de l’art i que el 1988 van posar en una llista, amb tota la ironia del món, els avantatges de ser una artista. Avantatge número 1: “Pots treballar sense pressió per tenir èxit”.

80 anys del primer missatge

Ara veiem cada dia gent que porta samarretes amb missatges, alguns més o menys promocionals: des del logo de la festa de moda fins al de l’empresa de reformes integrals, passant per una vinyeta del nostre dibuixant de còmic preferit i el nom d’un lloc paradisíac on vam estar fa quatre estius. Remeneu l’armari i veureu que també sou persona anunci, però això no sempre ha estat així. De fet, es creu que la primera samarreta promocional es va fer el 1939 per anunciar l’estrena de la pel·lícula El màgic d’Oz. “La samarreta era una forma barata i cridanera de promoure el que fos, i era la manera ideal de parlar d’un mateix molt abans de les xarxes socials!”, diu el cocomissari. En tot cas, la samarreta en qüestió ens l’hem d’imaginar perquè, pel que sembla, no se n’ha conservat ni una. En l’estampat es donaven a conèixer personatges d’aquell món màgic anomenat Oz, com el lleó, l’espantaocells i la Dorothy. Al dibuix ells també duien una samarreta, però a la seva només hi havia dues lletres: “Oz”.

No era el primer cop que s’estampava un missatge en una samarreta. Uns anys abans, el 1933, la Universitat del Sud de Califòrnia (USC) va marcar totes les samarretes de l’uniforme esportiu oficial amb unes lletres ben dobles per evitar que els estudiants les robessin, però aquell “PROPERTY OF USC” només va fer-les més desitjades i, per tant, robades. Portar aquelles samarretes fora de l’ambient esportiu i universitari era sinònim de ser atrevit, agosarat, trapella i subversiu; tot el que el jovent vol ser.

La de Scott Fitzgerald...

És impossible determinar qui es va inventar la primera samarreta i quan. Com que és una peça de vestir tan senzilla i anatòmica, podríem remuntar-nos al segle V, època de la qual es conserven túniques adornades i en forma de T, és a dir, amb unes mànigues i un tors recte que, posat en pla, fa la forma de la lletra T, que és d’on ve el nom anglès t-shirt, literalment camisa en forma de T. Sí que se sap, però, quina és la primera constància que es té per escrit d’una T-shirt. Un F. Scott Fitzgerald, que debutava com a escriptor de novel·la amb el volum En aquest costat del paradís (1920), esmenta el concepte entre les seves línies. Fins la dècada anterior se n’havia dit undervest (literalment, sota armilla ) i l’uniforme naval dels militars nord-americans l’incloïen en el seu uniforme. A Anglaterra els remers i boxejadors duien des del 1880 una peça semblant, una primera pell de teixit per acumular la suor que anomenaven zephyr. Però, com va passar la samarreta de ser una peça de roba interior a ser exterior? Doncs, de nou, van fer-ho els militars convertits en estilistes de moda involuntaris, perquè durant la Segona Guerra Mundial “els soldats que eren enviats a climes càlids només es tapaven el tors amb la samarreta de l’uniforme”, explica Nothdruft.

...i la deMarlon Brando

“Als anys 50 la samarreta es converteix en un clam rebel antimoda, una reacció als senyors amb vestit de franel·la gris. Marlon Brando i James Dean van ser l’epítom d’aquesta mena de rebel que molava”, diu el cocomissari. Així, el 1951 Brando aconsegueix carregar de sexualitat una peça de vestir anodina i senzilla a la gran pantalla protagonitzant Un tramvia anomenat desig, i cinc anys més tard rebla el missatge Dean, amb samarreta blanca inoblidable a Rebel sense causa.

“Una declaració contra l’establert”

És una peça de vestir que no canvia segons el gènere, l’edat, l’estatus, la procedència... una samarreta sempre és una samarreta, però segons qui la porti pren unes o altres connotacions i perd la seva qualitat d’unisex. N’hi ha que han volgut emfasitzar-ho mostrant el que la samarreta acostuma a tapar, ja sigui amb transparències o amb trompe-l’oeil. En aquest sentit, de les més subversives són les samarretes amb impressions fotogràfiques de pits de dona, diferents versions firmades per Vivian Westwood, John Dove i Molly White. “Eren una declaració contra l’establert, molt abans que sorgís el moviment Free the Nipple”, diu Nothdruft en referència a la campanya mundial per aconseguir que no se censurin els mugrons femenins a, per exemple, les xarxes socials i es deixi de criminalitzar la nuesa del tors femení per aconseguir, en última instància, que les dones deixin de ser censurades i vistes com a éssers sexualitzats.

Èxit i missatges, una paradoxa

Queixes, avisos, alertes, reivindicacions... Els frontals de les samarretes són els bans i comunicats de la nostra personalitat i la nostra manera de veure el món, i, esclar, si aquest món està en perill mediambiental, moltes samarretes fan una crida a l’acció. “ Save the sea ”, “ Save the bees ” i “ Save the world ” són les peticions que fan la terna de samarretes creades per Katherine Hamnett per salvar el mar, les abelles i el planeta. “ Single use plastic is never fantastic ” és una altra mostra de consciència ecològica estampada el 2017 per Brita i el dissenyador Henry Holland en una samarreta que també es pot contemplar a la mostra. Ara bé, si per fer una samarreta es gasten 2.700 litres d’aigua i l’any 2000 les marques de moda ràpida van vendre 2.000 milions de samarretes, l’èxit de les samarretes amb missatges per una millor sostenibilitat mundial acaba sent una paradoxa.