“S’ha de caminar com un camell, que ‘rumia’ al mateix temps que camina”

Barcelona“Vull dir unes paraules a favor de la naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge”. Així és com comença un dels textos més inspiradors del filòsof i naturalista Henry David Thoreau (1817-1862). Sota el títol de Caminar, l’autor nord-americà, conegut sobretot pel seu llibre Walden o la vida als boscos, hi exposa la seva filosofia del fet de caminar com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana.

Abans de continuar, cal entendre com, tal com explica Rebecca Solnit a l’assaig Wanderlust. Una historia del caminar, no és fins al segle XVIII que l’aristocràcia es pot permetre el luxe de passejar per plaer. Fins aleshores, tothom caminava, però per treballar, caçar o fugir.

Segles més tard, Thoreau reivindica que caminar ens permet retrobar la comunió ancestral, cada vegada més perduda, amb la natura. Una filosofia que potser avui ja és molt coneguda, però cal tenir en compte que el seu text va ser publicat el 1862 i que aleshores es difonia en forma de conferència. Era tota una revolució que, ja aleshores, a ell l’obsessionés la desconnexió que hi havia entre l’home i la naturalesa.

En l’edició catalana d’Angle Editorial, publicada el 2017, la traductora i autora de la introducció, Marina Espasa, explica que, per a Thoreau, caminar suposa una doble invitació: a fer servir les cames i a reflexionar. També a desconnectar del món: “Estic convençut que no puc estar sa ni de bon humor si no passo un mínim de quatre hores diàries –i normalment són més– errant pels boscos, els turons i els camps, del tot lliure de les obligacions mundanes”, escriu Thoreau a l’assaig.

Natura salvatge

“Per a ell, caminar, fer passejades o sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni l’activitat saludable que els metges del segle XXI recomanen als malalts de sedentarisme. Caminar, en el sentit profund que li dona l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”, escriu Espasa.

En altres paraules, caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual que ens allibera la ment i ens ajuda a descobrir-nos a nosaltres mateixos. I el més important: ens convida a connectar-nos de nou amb la natura, a abandonar els negocis, preocupacions i lligams per posar-nos en camí.

L’autor fins i tot va una mica més enllà i ens anima a “no tenir una casa concreta, però sentir-se com a casa a tot arreu”. En aquest sentit, parla sobre el sauntering, que Thoreau descriu com “les persones desocupades que erraven pel país, a l’edat mitjana, i demanaven almoina amb el pretext de voler anar cap a la sainte terre”. Tot i això, alguns no hi arribaven mai i es convertien en vagabunds sense terra, però que se sentien a casa a tot arreu. “El qui no surt de casa potser és el més vagabund de tots. Però el saunterer, en el bon sentit, és tan vagabund com un riu que serpenteja per buscar amb diligència el trajecte més curt fins al mar”, escriu l’assagista.

Caminar en soledat

El seu és un cant d’amor per l’estat salvatge, en detriment d’un parc o jardí civilitzat. Ho expressa al llarg de l’assaig: “S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que rumia al mateix temps que camina, i s’han d’evitar sempre les zones més poblades i denses, fugir dels camins traçats i dels pobles i ciutats grans, que no són altra cosa que una aglomeració de persones obsessionades a fer-se riques, triomfar o acumular propietats”.

En ple segle XIX, parlar dels perills de la domesticació del paisatge és ser molt avançat, expressa Espasa a la introducció, on aprofita per repassar altres autors que coincideixen amb Thoreau. És el cas de William Hazlitt (1778-1830), amb l’assaig Ir de viaje, on defensa el fet de sortir a caminar en soledat per poder obrir la ment i expandir-se. Per a ell, l’acte físic de caminar ens connecta amb el cos i ens demostra com són de limitats els nostres pensaments.

En la mateixa línia, l’assaig Excursiones a pie de Robert Louis Stevenson (1850-1894), que es publica juntament amb el de Hazlitt, se centra en el plaer de caminar en solitari: “Esforçar-se, caminar moltes hores, extenuar-se i llavors arribar a algun lloc, trobar l’escalf del foc, d’un plat calent i una bona pipa”, escriu Espasa. Stevenson assegura que el veritable passejant és aquell que es manté sempre alerta i obert als regals que el camí li pugui oferir.

Potser un dels secrets del fet de caminar és que ens implica viure la vida a un ritme i a una escala humana. Caminar té un límit físic, el de la resistència del nostre cos, però ens permet expandir l’ànima fins a límits insospitats.