De Montcada a Sant Adrià: una ruta fent camí pel riu

BarcelonaEl Besòs és un riu que durant molts anys va tenir mala fama. Les seves aigües, una de les fronteres naturals de la ciutat de Barcelona, van baixar molt de temps grises i tristes, fins que a poc a poc, amb el canvi de mil·lenni –i les perspectives de reconversió urbanística de la zona del Fòrum–, el riu va anar recuperant els seus colors. Va estar a punt de perdre’ls altra vegada fa poc més d’un any, quan l’abocament d’una planta química a Montornès feia témer el pitjor. Paradoxalment, dos desastres més –la tempesta Gloria i el confinament– han contribuït a fer que es vagi recuperant la vida en el tram afectat. Al Besòs se li aplica l’eslògan que durant anys s’ha fet servir en la defensa de l’Ebre, “El riu és vida”, i passejar per un tram de la seva llera és una gran excusa per descobrir-ne el passat i el present, que és el d’aquella Barcelona que no és la Ciutat Comtal, que també existeix. Deia Javier Pérez Andújar, adrianenc i cronista del final del Besòs a Paseos con mi madre, que “Barcelona no té rius; de fet, en té dos, però hi ha renunciat". Però un dia qualsevol de primavera el riu llueix acollidor, i sembla estar plenament reivindicat pels grups de jubilats i ciclistes que aprofiten l’agradable solet per fer cames a la ribera.

Us proposem que els imiteu fent un camí riu avall que comença, precisament, en el passat i la natura. Agafeu el tren fins a Montcada-Bifurcació. Molt a prop de l’estació veureu la Biblioteca Can Sant Joan. Però no us hi atureu: abans d’arribar al riu encara heu d’aprofitar per conèixer el Rec Comtal, la que possiblement és l’obra d’enginyeria més important –i gairebé la més desconeguda– de la història de Barcelona. Perquè d’aquesta canalització medieval en brollava l’aigua que feia moure els molins de la Barcelona –i de molts pobles del pla– des de l’Edat Mitjana. A Montcada, és possible visitar el tram inicial del Rec, que, per cert, va donar aigua a Barcelona fins al 1965 i ha sigut declarat Bé Cultural d’Interès Local, juntament amb els edificis del Rec, el Reixagó i la Mina de Montcada, amb els quals forma un conjunt. L’Ajuntament de Montcada organitza de tant en tant itineraris pel seu recorregut fins al barri de la Trinitat Vella, a Barcelona; us hi podeu inscriure trucant al telèfon 935 651 122. Però avui heu de continuar en una altra direcció. Pregunteu o mireu al mòbil on cau el Parc de les Aigües; haureu de passar sota la via del tren, i arribareu a la modernista Casa de les Aigües, que podeu visitar els dissabtes i diumenges de 12 a 14 h, i on podreu descobrir un punt d’extracció d’aigua que va estar en funcionament fins al 1987. Voregeu-la, travesseu el pont sobre el riu i, voilà, ja sou al passeig de les Aigües, que us durà fins a Santa Coloma de Gramenet per la llera esquerra del riu.

Aquest passeig, com la seva continuació al Parc Fluvial del Besòs, és part de la Ronda Verda de carrils bici que envolta Barcelona, i que podeu recórrer còmodament ben bé fins a la desembocadura del riu. En aquest tros no és possible –almenys en teoria– passejar a tocar del riu; la contrapartida és que en tindreu una vista magnífica, que us permetrà tenir una bona perspectiva sobre Montcada i, més tard, sobre el barri de Vallbona de Barcelona. El paisatge, amb alguns polígons a l’esquerra del camí, i pàmpols i verd a la dreta, explica la història de la tensió entre la natura i la mà humana que marca la zona. Aquesta tensió es resol a l'acabar-se el passeig de les Aigües i convertir-se la llera en el Parc Fluvial, una llarga extensió de gespa sense interrupcions, transitable ja fins al mar. Podeu seguir el recorregut per allà o pel carril bici que discorre paral·lel, i aturar-vos de tant en tant a contemplar la fauna, animal i humana, que hi transita: grups escolars que juguen a futbol, iaios que passegen el gos, corredors, adolescents que xerren i prenen el sol i, com us avançàvem, observadors d’aus, carregats amb prismàtics i càmeres que els permeten identificar i “caçar” espècies com gavines, corriols o polles d’aigua, entre d’altres.

Però si esteu una mica cansats de caminar, o voleu fer una pausa de riu, podeu tombar a l’esquerra al començament del Parc Fluvial, creuar pel Parc de Can Zam –un altre tros de verd salvat de la urbanització desmesurada– i aprofitar menjar alguna coseta. Podeu aturar-vos al Bar Verat (avinguda Pallaresa, 104), de Víctor Quintillà –el “germà” petit del seu premiat restaurant Lluerna–, o optar per tapes més tradicionals en un clàssic de Santa Coloma, el Rincón Gallego (carrer d’en Baró, 29). Entre tots dos, trobareu el Museu Torre Balldovina, situat en una antiga torre de defensa del segle XI, transformada posteriorment i que us acostarà al passat de Santa Coloma.

I com que ja heu agafat forces, ja podeu tornar cap al riu. El mar no es veu, però gairebé s'olora ja. El passeig fluvial ens hi durà, però abans podem deixar-lo un cop més per fer una altra visita històrica: la del refugi antiaeri de la Guerra Civil que hi ha a la placeta Macià del municipi (es pot visitar els caps de setmana, d’11 a 14 h, però cal reservar al Museu de la Immigració de Catalunya, al 93 281 26 06). Construït el 1938, en el pitjor moment dels bombardejos sobre la província, els veïns van prendre part en la seva edificació, però a l'acabar-se la guerra va quedar tancat i barrat fins al 2006. I d’aquí, de tornada a la llum, ja sortim gairebé a l'escenari del llibre amb el qual obríem aquestes línies, Paseos con mi madre de Pérez Andújar. Perquè les imponents xemeneies de la tèrmica –ara ja no fumejants, només un perfil de l’antic espai que ocupaven– recorden un passat recent conflictiu, tacat de sang per les protestes que hi va haver durant la seva construcció, el 1970. A prop, els blocs de pisos alts que rebien la immigració del segle XX han canviat d’inquilins per uns que acaben d'arribar. A la platja, ara neta, les estructures submergides de la central serveixen per a la recuperació del fons marí, mentre les criatures participen a la Jugateca, un cicle d’activitats d’educació mediambiental que té lloc cada diumenge. El riu, incessant, uneix també en el seu final el passat i el futur de les terres que travessa.