¿És responsable veure animals en captivitat?

Aquest estiu marxem a Tailàndia i volem veure elefants. Però abans ens informem dels centres que ho fan de manera respectuosa amb l’animal i ens assegurem que anirem a una bona reserva. O potser anem a Kènia, i volem veure animals en llibertat. Farem un safari però buscarem que sigui respectuós: que no s’acosti als animals, que no interfereixi en la seva vida i, per descomptat, que no els ofereixi menjar per atraure’ls. Però quan volem veure animals a casa, ¿fem el mateix? ¿Anem a buscar animals autòctons en llibertat? ¿Ens plantegem si és responsable anar a una dofinera? I muntar a cavall? ¿I visitar un centre on estan en semillibertat? L’ARA ha contactat amb dues expertes perquè ens ajudin a desgranar tots aquests dubtes i aquest estiu puguem gaudir dels animals amb la màxima responsabilitat possible. 

Quins animals captius visito?

Si parlem d’animals en captivitat, “hi ha gent que es pensa que qualsevol centre que porta el nom de refugi o centre de rescat és un bon lloc, però s’equivoquen”, explica Andrea Torres, tècnica i biòloga del departament d’animals salvatges, comerç i ús d’animals per a entreteniment de la Fundació per a l’Assessorament i l’Acció en Defensa dels Animals (FADAA). “El problema és que els centres de rescat no estan legislats i qualsevol centre d’animals es pot posar el nom que vulgui, ja sigui rescat o refugi, sense complir cap requisit”, detalla l’Andrea. 

Per això diu que és important tenir en compte quatre consideracions. “Primer, que no hi hagi lucre: els espectacles, l’ús dels animals amb interacció, ja siguin carícies, selfies o muntar-los, són un indicatiu molt clar que les coses no es fan bé”, comenta. També diu que en un centre de rescat real no acostuma a haver-hi cries, “si no és que s’hagi rescatat una femella prenyada o hi hagi hagut un error amb el sistema d’anticoncepció”. També s’ha de tenir en compte l’origen dels animals: “Si venen d’intercanvis, cessions o compres, malament. Normalment, els centres de rescat reals expliquen la història dels seus animals, com han arribat fins allà i com ha sigut la seva vida abans d’arribar-hi”. Per últim, s’ha de veure si és un centre amb molts animals i sense especialització. “En aquest cas, cal desconfiar-ne, perquè el més normal és que siguin especialitzats i que prioritzin el seu benestar”, conclou l’Andrea. 

La biòloga tampoc és partidària dels centres o zoos que diuen que tenen els animals en semillibertat: “La llibertat a mitges no existeix. Potser tenen més espai, que és una millora, però no és una manera respectuosa de tenir un animal”, considera. “Ara que tots hem passat per un confinament, ho podem entendre millor: els animals poden estar en un espai gran, que podríem comparar a la comarca quan vam avançar en les fases de confinament, però no poden decidir lliurement sortir-ne. Crec que a ningú li agradava aquesta situació de falta de llibertat”, detalla l’Andrea. 

Com observo animals autòctons en llibertat?

La Marta Tafalla, professora de la UAB, especialitzada en ètica animal i ecologia, és més radical: “Em preocupa que es visitin animals en captivitat perquè reforça la idea de visitar en captivitat com si no hi hagués més opcions, quan tenim un entorn increïble”, explica. “Hem d’entendre que compartim el territori amb altres espècies, però som una societat molt desconnectada del món natural i ja no reconeixem els nostres companys. Necessitem reconnectar-hi i una manera de fer-ho és sortir a caminar pels nostres entorns naturals amb l’objectiu d’aprendre: quines espècies autòctones tenim, quines funcions fan, etcètera”, detalla. “En països del nord i del centre d’Europa o al Canadà hi ha una part de la societat que coneix molt bé l’entorn i aprecia la seva fauna salvatge. La població està molt orgullosa de tenir ossos i llops; en canvi, aquí els tenim por”, assegura. “Hem d’arribar a tenir el mateix orgull, i això només es pot treballar des de diferents fronts, com la comunicació i la política”, explica. 

Un altre problema que menciona Tafalla és “anar a aquests centres de rescat com si fos una activitat turística”. I explica: “És una activitat educativa, perquè si ho venem com a turisme és com si anéssim a visitar un hospital o un psiquiàtric”, raona. L’Andrea Torres, en canvi, creu que “aprenem diferents coses quan anem a un centre de rescat que quan observem animals en llibertat". Per exemple, anar a llocs com el CRARC “no és una visita maca". "És un centre que té molts animals per controlar la fauna invasora que molts cops és culpa del comerç. És ideal portar-hi la canalla perquè molts que volien una tortuga, aprenen valors molt importants”, considera. “L’aprenentatge real –assegura Marta Tafalla– és redescobrir la nostra fauna. Només coneixem els animals que ens mengem o els que viuen al zoo, però no les espècies que conviuen amb nosaltres ni quines funcions ecològiques fan”. Per això, defensa les activitats ecoturístiques que ens permetin descobrir l'entorn.