El poliamor no s’ha de confondre amb la poligàmia o la poliàndria, dos models que es basen en el domini i l’exclusivitat. Les relacions poliamoroses tampoc són un intercanvi de parella (o swingers) ni una relació oberta en la qual hi ha una relació estable i oficial i la resta són puntuals o secundàries, o que només tenen un caràcter sexual, perquè no consisteix només en establir vincles sexuals, sinó també afectius i emocionals.
BarcelonaEl Martí i la Joana es van conèixer quan feien de monitors en un esplai de Barcelona. Entre reunions, colònies i festes de barri es van enamorar. Es van presentar als amics i a les famílies, van estar una temporada mantenint una relació a distància i actualment viuen junts en un pis a Sant Martí. Són parella des de fa més de deu anys i en fa gairebé vuit que van abandonar la monogàmia per iniciar-se en el poliamor, és a dir, mantenen relacions sexoafectives simultànies amb diferents persones de manera consensuada. “Vam començar perquè vaig estar amb un altre noi i vaig explicar-ho al Martí. En aquell moment vaig creure que la nostra relació s’acabaria, però es va obrir una altra porta”, explica ella.
El terme poliamor va néixer a Califòrnia a la dècada del 1960 i defineix una relació sentimental entre diverses persones basada en l'honestedat i la sinceritat mútues. “Va més enllà de les relacions obertes [que s’obren a mantenir relacions sexuals amb altres] i n'hi ha molts formats depenent dels termes de cada parella”, afirma Núria Jorba, psicòloga, sexòloga i autora del llibre Parejas imperfectas y felices (Arpa). Entre aquests models destaquen el poliamor jeràrquic, en el qual hi ha una parella principal i cada membre pot mantenir relacions amb diverses persones, i el no jeràrquic, en el qual totes les relacions es troben al mateix nivell. “També hi ha persones que entenen el poliamor com una relació de tres tancada, els que la viuen amb una flexibilitat absoluta o poliamorosos amb relacions obertes, però la diferenciació entre jeràrquics i no jeràrquics és la principal”, aclareix Jorba.
La relació del Martí i la Joana és poliamorosa jeràrquica, en la qual ells dos formen la parella principal: “La nostra norma principal és parlar-ho tot. No volem cohibir-nos ni retreure’ns coses per sentir afecte per altres persones. Creiem que és una cosa natural, tot i que de vegades és difícil gestionar tots els sentiments que sorgeixen quan ets amb dues persones o més a la vegada”.
Responsabilitat i empatia
L’interès acadèmic i social en aquest model de relació ha augmentat l’última dècada i ho demostren les nombroses publicacions que han omplert les llibreries amb assajos com Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La Oveja Roja, 2018), de l’activista Brigitte Vasallo, i Todo eso que no sé como explicarle a mi madre. (Poli)amor, sexo y feminismo (Plan B, 2021), de la periodista i terapeuta Sandra Bravo, impulsora de la plataforma Hablemos de poliamor.
Així i tot, les estadístiques mostren ben poca cosa sobre quantes persones opten per aquest model relacional a casa nostra. Segons dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del final del 2021, un 40% dels espanyols d’entre 18 i 65 anys estarien d’acord amb l’afirmació que una persona pot mantenir dues relacions romàntiques o més a la vegada, però l’Institut Nacional d’Estadística i l’Institut d’Estadística de Catalunya no n'ofereixen dades concretes.
Segons Carlota Iglesias, psicòloga especialitzada en teràpia familiar i de parella, és difícil de quantificar i considera que hi ha molt desconeixement sobre el tema: "El poliamor no és sinònim de tenir sexe amb tothom, ni de promiscuïtat ni foscor". I així ho reafirma Núria Jorba, que assegura que "moltes persones tenen la creença que una relació poliamorosa és no assumir cap mena de responsabilitat, tenir llibertat total i no preocupar-se pels sentiments dels altres. I és tot al contrari".
El David (nom fictici perquè vol mantenir l'anonimat) té 32 anys i explica: "La gent creu que el poliamor és molt més complicat del que és, però això no hi resta complexitat. Implica un esforç i una comunicació molt elevats. És complex, però no complicat”. Aquest jove barceloní defineix les seves dues relacions com a sinceres, honestes i sanes i es va iniciar en el poliamor amb una de les seves parelles actuals, amb qui feia més de deu anys que mantenia una relació monògama: “Ens ho vam plantejar des de la seguretat de ser molt bons amics i de conèixer-nos molt. Ara intento que les meves relacions siguin com menys jeràrquiques millors, però una relació de tants anys amb convivència i amb famílies que considerem pròpies, a part de les amistats, marquen moltíssim”, apunta.
Sense llibre d’instruccions
La Paula té 39 anys i en fa més de deu que va tenir l'última relació monògama. “Era conscient que la meva parella no em podia donar tot el que necessitava. Em sentia atreta sexualment i emocionalment per altres persones que em donaven coses diferents”, explica. Aquella relació es va acabar i ara té una relació poliamorosa no jeràrquica amb un home i una dona. Recorda que quan va decidir fer el pas se sentia perduda perquè no tenia referents que parlessin obertament del tema. “Un dels desavantatges, però que també pot ser un gran avantatge, és que el poliamor no ve amb un llibre d’instruccions. Amb el temps vaig anar creant les meves pròpies normes”.
La psicòloga i terapeuta Núria Jorba considera que les relacions poliamoroses han de partir de la premissa que "tots ho desitgem i ho volem" i ser conscients que els dos pilars fonamentals a l’hora de construir aquest model relacional són l’autogestió emocional i tenir una bona comunicació assertiva amb capacitat de negociació. “Des de la meva perspectiva com a professional, no és una opció vàlida per a algunes persones. No tothom hi està preparat”, explica la terapeuta. Els dos elements clau per gestionar les relacions amb els quals totes les persones entrevistades coincideixen són la sinceritat i el respecte. “La comunicació és bàsica, però a més has de fer un esforç d’autoconeixement molt gran”, explica el David. “Gràcies a les meves relacions he crescut molt en autoconeixement i empatia. M’ha servit molt més enllà de les meves parelles, també per a les amistats i la família”.
Sortir de l'armari del poliamor
Les relacions amb l’entorn més enllà de les parelles és un dels inconvenients que remarca la Joana pel que fa a la seva experiència amb el poliamor. “De vegades no pots ser 100% tu davant de segons quines persones. Aquesta part de la meva vida l’he invisibilitzat davant els meus pares perquè en algunes ocasions m’he sentit jutjada”. La Paula, en canvi, explica que el seu entorn viu la situació amb una normalitat que la va agafar per sorpresa. “Soc d’un poble petit i creia que els explotaria el cap quan els hi expliqués. Sabien que era bisexual, però no poliamorosa, i tenia ganes de compartir la meva vida d’allà amb les meves parelles”. Primer ho va dir als amics i després a la família. “Van fer els típics comentaris de 'jo no podria' o 'quines ganes de complicar-te la vida' i van fer moltes preguntes, però no es van escandalitzar”. Ara assegura que ho viu amb naturalitat, tot i que està una mica tipa d’haver de justificar-se davant de noves coneixences que obren debat sobre el tema.
El David no nega que se li fa difícil explicar la seva situació sentimental: “La meva sortida de l’armari relacional ha implicat una temporada molt llarga de mala relació amb els meus pares i no serà fàcil de reconstruir. S’han trencat uns esquemes a casa meva que jo desconeixia. Se’m va arribar a dir que es pensaven que tenien el millor fill del món i això ja no era així, com si el poliamor fos un condicionant que taca la resta de coses de la teva vida”.
Segons explica la psicòloga Carlota Iglesias, aquesta desconfiança pel que és desconegut, en aquest cas les relacions poliamoroses, genera recel i dubtes en moltes persones perquè fa plantejar el que està establert: "Et fa qüestionar a tu mateix, la manera com ens relacionem i els cànons establerts". En la mateixa línia s'expressa Jorba, que considera que la teoria està molt exposada, però a la pràctica encara hi ha molt judici i estigma. "Crec que com a mínim fins d’aquí deu o quinze anys no ho tindrem normalitzat”.
Per on es comença?
La psicòloga i sexòloga Núria Jorba aconsella que si una parella es planteja passar de la monogàmia al poliamor primer cal dur a terme un procés d’autogestió emocional, autoconeixement i de preparació personal. Un cop assolits aquests objectius, llavors es poden seguir una sèrie de passos:
- Què entenem per poliamor? Primer de tot és important definir el concepte per escrit, per unificar els criteris.
- És recomanable començar des de la posició més tancada possible i anar progressant amb el temps.
- Es recomana fer una trobada un cop per setmana per saber com ens sentim, quines pors surten, què falta definir, etc. Amb el temps, aquesta trobada pot ser mensual.