Benestar

Els avantatges de ser baix

Tot i que l'alçada està molt ben vista socialment, les persones baixes tenen alguns avantatges desconeguts i poc valorats

1145225510
Mara Altman / The New York Times
10/01/2023
6 min

Nova YorkDes del meu punt de vista —a una alçària exactament d'1,52 metres—, ser alta és una fantasia de superioritat molt estesa que hauria d'haver-se jubilat fa temps. L'exaltació de l'alçada tenia sentit quan facilitava la supervivència. Segles enrere, quan la necessitat de l'autodefensa sorgia cada dia, o a cada hora, a les persones altes els resultava més fàcil protegir les seves famílies i portar a casa un bon filet de rinoceront. Avui, els que poden aguantar una jornada sencera asseguts en una cadira d'oficina porten a casa talls de carn embolicats amb plàstic.

Existeix un debat sobre l'alçada de la població i què aporta aquesta per la prosperitat i la justícia en un país, però a mi el que m'interessa és què suposa ser baixa individualment. Els nostres objectius personals no depenen de vèncer altres persones o animals. I, encara que fos així, a l'era de les armes de foc i els drons, ser alt només et converteix en un objectiu més gran. El periodista Stephen S. Hall va escriure que, al segle XVIII, Frederic Guillem I de Prússia va pagar sumes desorbitades per reclutar soldats "gegants" d'arreu del món i, d'aquesta manera, va institucionalitzar "la desitjabilitat de l'alçada per primera vegada en una gran societat postmedieval" i va adjudicar un valor tangible als centímetres, les reverberacions dels quals arribarien a l'època moderna.

Els ecos d'aquests antics desitjos humans se'ns han quedat ficats al cap fins al punt que votem els candidats alts amb el supòsit que són millors líders, i sovint preferim una parella alta, sense cap dada concloent respecte a si seran millors que una altra. John Kenneth Galbraith, un economista i diplomàtic de més de dos metres d'alçada, va dir que la preferència pels alts era "un dels prejudicis més flagrants i disculpats de la nostra societat". Altres recorren a mesures extremes per guanyar uns centímetres: cada cop hi ha més persones que es gasten milers de dòlars en fer-se doloroses cirurgies d'allargament de les extremitats, i els pares donen als seus fills sans hormones de creixement amb efectes secundaris desconeguts.

Ho sé perquè jo vaig ser una d'aquestes nenes. Quan era preadolescent, em vaig injectar Humatrope durant tres anys i mig per ordre dels meus pares, que temien que em sentís exclosa pel fet de ser baixa. Entenc per què se sentien així, tenint en compte com es tracta els baixos a la nostra societat; una cançó la lletra de la qual deia "els baixos no tenen motius per viure" va arribar al segon lloc a la llista Billboard Hot 100 uns anys abans que jo nasqués. Ara tinc bessons, que són els més baixos de l'escola bressol, però en comptes de preparar-me per medicar-los per un antiquat prejudici social, els deixaré ser com són: petits. Perquè és millor ser baix, i el futur és seu.

Avantatges amagats

Només parlem sobre la baixa estatura de manera positiva un cop cada quatre anys, arran de Simone Biles: vestida amb uns leotards, ens enlluerna. Això ha impedit apreciar tots els avantatges dels quals gaudeixen les persones baixes. De mitjana, les persones baixes viuen més i presenten una menor incidència de càncer. Una teoria diu que això és degut al fet que, com més petit és el nombre de cèl·lules, menor és la probabilitat que alguna s'espatlli. Prefereixo això a aconseguir encistellar una pilota algun dia.

Els baixos també són conservacionistes nats, fet que és més crucial que mai en aquest món habitat per 8.000 milions de persones. Thomas Samaras, que fa 40 anys que estudia l'alçada i és conegut en alguns cercles com el padrí del pensament en petit –una filosofia poc coneguda que considera que el que és petit és superior–, va calcular que, si mantinguéssim les mateixes proporcions però fóssim un 10% més baixos, només als Estats Units s'estalviarien 87 milions de tones de menjar a l'any (per no parlar dels bilions de litres d'aigua, els mils de bilions d'unitats tèrmiques i milions de tones d'escombraries). "No vull que ningú se senti malament per ser alt, però és el moment perfecte per ser baixos", diu Samaras amb franquesa.

Els pares presumeixen de com mengen els seus fills i que les sabates noves els van petites molt aviat, com si fos una insígnia d'honor. Els meus fills mengen com un ocellet —no passa res, estan sans— i, a causa dels seus percentils baixos, estalviem diners i menjar i els van bé les mateixes sabates tot l'any.

Les persones baixes no només estalvien recursos, sinó que, a mesura que aquests escassegin a causa de l'augment de la població de la Terra i l'escalfament global, potser seran els més aptes per sobreviure a llarg termini (i no només perquè puguem cabre més persones a les naus espacials quan ens obliguin a sortir d'aquest planeta que hem destrossat). Al llibre Sàpiens, Yuval Noah Harari va escriure sobre una població humana primitiva que va habitar una illa anomenada Flores. A causa de la pujada del nivell del mar, va quedar aïllada d'altres masses continentals. "Les persones grosses, que necessiten molt menjar, van ser les primeres a morir", escriu Harari.

Diverses generacions després, els illencs van evolucionar per plantar arbres d'un metre d'alt. Podien fer tot el que feien els humans més alts —fabricar eines, caçar—, però també mantenir-se amb vida quan venien temps difícils.

Quan t'emparelles amb persones més baixes, estàs salvant potencialment el planeta al reduir les necessitats de les pròximes generacions. Reduir l'alçada mínima de la teva parella ideal als teus perfils de les aplicacions de cites és un pas més cap a un planeta més verd.

Els homes compensen la poca alçada

Nancy Blaker, investigadora establerta als Països Baixos que va estudiar l'estatus social, afirma que els homes baixos, contràriament als estereotips dominants, podrien "compensar" la seva estatura menor desenvolupant qualitats positives. "No es tracta de ser agressius i cruels: els homes baixos es comporten de maneres estratègicament intel·ligents que també poden consistir a ser més prosocials", diu. El meu marit, que fa 1,70 metres, diu que hauria estat més senzill ser alt que haver d'esforçar-se a desplegar el seu enginy, però sé que no estaríem casats si la mandíbula no m'hagués fet tant de mal després de riure tant després de la nostra primera cita.

El problema és que seguim creient la mateixa idea il·lusòria que, per norma general, més sempre suma valor. M'ho va explicar el meu antic endocrinòleg, Alberto Hayek. Quan vaig localitzar el doctor, que ara està jubilat, li vaig preguntar per quin motiu els pares els fills dels quals no pateixen cap malaltia els donen hormones de creixement. Em va dir que, en una societat capitalista, és lògic que es vulgui guanyar alçada. "Tot és gran: els edificis, les empreses...", va dir, i després em va explicar que els pares, quan pensen en la seva descendència, reflecteixen la mentalitat que una mida més gran equival a millor.

Una altra endocrinòloga, Adda Grimberg, directora científica del Centre de Creixement de l'Hospital Infantil de Filadèlfia, va dir que, tot i que existeix un veritable "altisme", els pares preocupats creuen, equivocadament, que l'alçada és la clau de l'èxit i del sentit de pertinença. "Hi ha algunes persones baixes que prosperen i els va molt bé, que porten vides fantàstiques, i hi ha persones altes molt miserables –diu Grimberg–. No és l'alçada en si mateixa el que determina el resultat".

Hi estic d'acord. Com a persona baixa, he descobert que l'única cosa que no puc fer és agafar coses de les estanteries altes. Però això no és cap problema al supermercat, perquè a les persones altes els encanta aconseguir coses: els fa sentir que les seves excessives extremitats encara serveixen per a alguna cosa.

En alguns racons del món, encara s'enalteix l'estatura baixa. Arne Hendriks, conferenciant i artista que fa 1,95 metres, fa performances i exposicions per animar les persones a acollir la baixa estatura. Fins i tot ha restringit els làctics de la dieta dels seus fills i només els permet una quantitat mínima de sucre per intentar liminar el seu creixement i així estalviar-los els mals que implica l'alçada. "És hora que els alts deixem de creure'ns superiors –diu Hendriks–. No et confiïs massa perquè siguis alt, perquè probablement moriràs més jove, tindràs més malalties i contaminaràs més".

El futur que jo imagino és diferent: vull que els fills dels meus fills siguin més conscients del valor de ser baix. Vull que presumeixin de les seves cames curtes, i que quan un d'ells cridi "Jo soc el més baix!", l'altre s'agenolli per guanyar avantatge i contesti: "No, jo soc el més baix".

Copyright The New York Times
stats