Viatge en autocaravana

BarcelonaAquell estiu vaig recórrer Holanda amb el meu tiet i la meva cosina. El tiet Josep s’acabava de comprar una autocaravana. Se l’havia regalat ell mateix com a premi per haver deixat de fumar dos paquets diaris de Ducados durant vint anys.

Em feia molta il·lusió viatjar en autocaravana, no ho havia fet mai. Pensava que seria una cosa totalment diferent, que mentre el tiet conduïa jo podria jugar a fet i amagar amb la meva cosina, dormir estirada al llit quan estigués cansada, anar a la cuina i preparar-me un Cola Cao... Fer vida normal però sobre rodes, vaja. Però no. En una autocaravana has d’anar-hi assegut i amb el cinturó lligat. O sigui, com en un cotxe normal. Primera decepció.

Com que és untrasto molt gros no trobes aparcament dins les ciutats i, per tant, has d’aparcar en pàrquings i descampats allunyats, als afores, i després desplaçar-te en transport públic per fer turisme. Oh, jo que m’havia imaginat obrint la porta de l’autocaravana i baixant amb pijama i plantofes per visitar el Madame Tussauds. Segona decepció, doncs.

I tercera. No podíem utilitzar el lavabo de l’autocaravana perquè les aigües menors i majors van a parar a un dipòsit tancat que haurien hagut de buidar i netejar els meus tiets. I pescar cagarros no entrava dins la seva idea de vacances. D’acord, ho entenc, però decepció igualment.

Aquell estiu vaig aprendre que quan dues autocaravanes es creuen per la carretera se saluden. Com els motoristes. És una salutació discreta: els conductors aixequen la mà o alcen lleugerament la barbeta. És una manera de dir-se: “Ei, compartim filosofia de vida”. M’agradaria saber si hi ha alguna salutació secreta per als que anem asseguts darrere, un gest que vulgui dir: “Sí, a mi també em feia il·lusió fer caca en circulació, però no ha pogut ser”.