Unes torrades especials

BarcelonaHavíem anat de vacances al càmping amb els meus tiets i cosins. Com cada matí, per un problema d’espai, esmorzàvem separats: la taula dels grans i la taula dels nens. És universalment conegut que la taula dels nens es caracteritza per les seves dimensions ridículament petites, la inestabilitat, la debilitat evident i l’arquejament de la superfície, de manera que cap plat ni cap got hi reposa tranquil. Però sol estar plena de pastisseria, xocolata i begudes ensucrades, de manera que una cosa compensa l’altra.

El meu cosí va agafar un paquet de torrades per posar-hi Nocilla. A casa som de posar-n’hi tres capes: la primera per assentar la base; la segona per donar sabor, i, la tercera, per donar textura. Sense por del greix. Menys de tres capes és de covards.

Però no va poder iniciar el ritual de la Nocilla. En comptes d’això el meu cosí va fer cara de fàstic. “Ecs! Què és això?” I va assenyalar uns petits punts blancs que hi havia per tota la torrada. “Eeeecs! Són cucs! Està podrida, està podrida!”, cridàvem els nens. La meva tieta es va apropar, va mirar la torrada i va afirmar categòricament: “Tranquils, que això és el semen”.

Silenci absolut. “Camila, què dius...?”, la va interpel·lar el meu tiet sense donar crèdit al que deia. “No hi ha semen a les torrades”. I aleshores la meva tieta va corregir la resposta: “Ai, semen no! Sèsam! Són llavors de sèsam!” I tots els adults van esclatar a riure davant aquell lapsus. Els petits seguíem en silenci, sense entendre què havia passat.

“Però què és el semen?”, anàvem preguntant. I els adults reien i reien. Aquell dia no ens ho van explicar. Ho entenc. Si ja té prou llacunes la història que els nens venen de París, no vull ni imaginar com ha de costar explicar que els nens, en realitat, venen de les torrades.