La tassa

BarcelonaAquell 1989 tota la família vam anar de vacances a un càmping de Benasc. Érem pare, mare, quatre germans i un gos, en Cobi, coprotagonista d’aquest record. L’altre actor principal el trobem a la parcel·la del costat, on un grup de nens i nenes d’un esplai havien plantat les seves tendes de campanya.

Cada nit, abans d’anar a dormir, aquelles criatures deixaven la tassa que utilitzaven per beure durant el dia a la porta de la seva tenda. I el meu gos, un cadell d’un any, va entendre allò com una provocació. Així que va dedicar tots i cadascun dels dies que vam coincidir a robar la tassa d’un dels nens. Sempre la del mateix nen. I cada matí ens despertàvem amb la mateixa performance. Primer sentíem els crits d’un nen. Després, cremalleres de tendes obrint-se. Tots trèiem el cap per veure què passava. I aleshores vèiem que el meu gos tornava corrent de la parcel·la del costat amb una tassa blava de plàstic a la boca. Darrere seu corria el pobre nen, perseguint el gos perquè l’hi tornés. Darrere el nen corria el monitor, que també volia atrapar el gos mentre vigilava que al nen no li passés res. I, segons més tard i en pijama, s’afegia a la persecució el meu pare, que també corria per intentar tornar la tassa a la pobra criatura.

Amb aquesta corrua que ara el meu cap recorda amb la sintonia de Benny Hill començàvem cada nou dia. El xou acabava quan deixàvem de perseguir el gos i fèiem veure que no ens interessava la tassa. Aleshores en Cobi jeia sota un pi, rosegava la nansa una estoneta i, quan es despistava, l’assaltàvem des de quatre flancs diferents per prendre-li la tassa i tornar-l’hi al nen entre baves, marques de dents i mil disculpes.

M’agrada pensar que aquell nen també ho recorda i de tant en tant explica aquesta història. Això sí: mentre que per a mi aquesta anècdota es titula La tassa, ell la recorda com El puto gos.