Un salt gairebé mortal

BarcelonaEstiu 1990. Cala de l’Illa Roja. El meu germà gran no deixava d’insistir als meus pares: volia saltar de cap des d’una de les roques. I la meva mare, asseguda a pet d’ones a la seva inseparable cadira de càmping, li deia que no, que podia saltar a l’aigua des de moltes roques, però no des de la que ell volia, de cap manera, que era massa alta i en aquell racó hi havia poca aigua. Era perillós. En aquella època no s’havia rodat Mar adentro, però era fàcil imaginar què podia passar-li si es tirava de cap.

Va semblar que el meu germà acceptava la prohibició i va dir que anava a buscar pedres de colors. I el vam creure. I el vam perdre de vista. Fins que deu minuts més tard el vam veure tornar caminant per la riba totalment desorientat, fent ziga-zagues i escopint sorra. El vam cridar, ens va trobar amb dificultat i es va apropar. La meva mare li va etzibar: “Què?! Has saltat, oi?!” I ell, en un lloable intent de mantenir la normalitat, va dir: “Què va! Júlia, passa’m la pilota”. L’hi vaig passar, la pilota va picar contra el seu pit i, cinc segons més tard, va moure els braços per intentar agafar-la. Tot ell anava amb retard. L’idiota havia saltat i estava atordit. I no només això: de l’impacte contra el terra s’havia clavat les dents a la llengua.

La mama, histèrica i espantada, el renyava asseguda des de la cadira de càmping. Que si era ximple, que què coi esperava, que si es podria haver matat... I en una d’aquestes gesticulacions d’indignació extrema, la cadira va cedir i ma mare va caure enrere. El seu clatell va anar a parar a terra, a escassos centímetres d’una pedra grossa i punxeguda mig amagada a la sorra. No l’havia vist. Per poc se la clava al cap.

Jo podria haver tornat d’aquelles vacances sense germà ni mare. S’hi podien haver quedat. Un per imprudent i l’altra de la manera més idiota. La mort la busques o et troba quan estàs assegut en una cadira de càmping.