Un pla gairebé perfecte

BarcelonaEra l’últim dia de les Santes, la festa major de Mataró. Jo tenia 16anys i havia viscut aquelles festes com fan els adolescents: bevent molt. Cap a quarts de set del matí vaig decidir tornar a casa. Anava molt borratxa i no volia que els meus pares se n’assabentessin. Només havia d’entrar en silenci i ficar-me al llit fins a l’hora de dinar. Aleshores em despertaria amb ressaca, però diria que el meu mal estar es devia a alguna cosa del sopar que no se m’havia posat bé. Els meus pares no em creurien perquè no són idiotes, però seria la seva paraula contra la meva i, per tant, no hi hauria delicte. Aquest era el pla.

Em planto a la porta borratxa com una cuba. Agafo aire per asserenar-me i començo l’operació. Poso la clau al pany i la giro molt a poc a poc. Una volta. Dues voltes. La porta s’obre. Entro a casa i tanco a càmera lenta, intentant evitar qualsevol soroll. Un lleuger i discret clic. Perfecte. Em recolzo a la paret. Necessito un punt de suport estable per aixecar una cama i treure’m la sabata. Repeteixo el procés amb l’altra cama. Avanço descalça pel passadís, de puntetes. Passo de llarg la cuina i faig cas omís a l’antull irrefrenable d’obrir la nevera i endrapar les sobres del sopar. No pot ser, estómac, faríem massa merder. Segueixo avançant sigil·losament pel passadís i ja veig la porta de l’habitació. Hi entro. Tanco la porta. Em despullo. I allà hi ha el llit. Ara sí que ja està. Ja hi soc! Ho he aconseguit, soc una crac! Ningú sabrà que vaig borratxa! M’estiro, respiro alleujada i... De cop la veu de mon pare trona un “Però què fots?!” Em giro descol·locada i veig que està estirat al llit, al meu costat. I, al seu costat, estirada també, ma mare, amb el cap aixecat i els ulls com a plats. Efectivament, vaig tan cega que m’he confós d’habitació i m’he posat al llit dels meus pares. Vaja, això serà molt difícil de justificar, però intentem-ho: “Papa, estic marejada, crec que hi ha alguna cosa del sopar que no se m’ha posat bé”.