Els pírcings

BARCELONAL’estiu del 2001 vaig anar un mes a Irlanda a estudiar anglès, amb una beca del ministeri d’Educació. Viatjaria sola a l’estranger. Era la meva primera gran aventura. I vaig voler demostrar que era adulta aprofitant l’estada per fer-me un pírcing. Aprofitaria que era en un altre país, sense pares. Quan tornés a casa perforada s’enfadarien, sí... però no gaire estona. ¿O negaríeu el perdó i una abraçada a una filla a qui fa un mes que no veieu?

Així que busco un lloc on facin pírcings. Hi entro. M’atén un noi tot tatuat i foradat a qui li explico, amb el meu anglès de Big Muzzy, que vull un pírcing al nas i un al melic. Cap problema, que signi aquest document on certifico que soc major d’edat. I jo, que major d’edat no ho era però bona nena sí, li dic que no ho soc. I em diu que signi -em pica l’ullet-. Signo. M’estiro a la llitera. Pistola i forat al nas sense problemes. Ara, el del melic. Un moment de dolor intens, però ja està. Em miro la panxa. Tot correc... eps! Està tort! “ Sorry, it’s... it’s... bend? Crooked? Com es diu... It’s not straight, cony!” La part superior del pírcing no era al centre del melic, sinó a un lateral! I el paio que se’l mira i em diu que don’t worry, que ja se’m posarà recte. Com se m’ha de posar recte, cretí?! El forat és el que és i l’has fet tort! Però la meva capacitat de discussió, reclamació i petició d’auxili en un idioma que no era el meu era força limitada.

I així vaig tornar a Catalunya, amb un pírcing tort al melic. Vaig trigar un mes a reconèixer que allò era ridícul i finalment me’l vaig treure. Avui, 18 anys després, al meu melic encara es veuen els dos forats, ben torts. Què hi farem! Són les meves cicatrius de guerra. Quan em pregunten què va passar dic que vaig perdre una batalla contra les estupideses d’adolescent. Bé, i contra un cabró irlandès estafador a qui desitjo que algú li tingui reservat un lloc a l’infern on cada dia, durant tota l’eternitat i sense anestèsia, li col·loquin pírcings a l’escrot.