El misteriós cas de Sant Joan

BarcelonaNit de Sant Joan del 2000. En una mostra d’originalitat, la colla vam decidir passar la revetlla a la platja. Agenda de la nit: fer una gran festa, banyar-nos de matinada i aguantar desperts fins que sortís el sol. La festa la vam fer i ens ho vam passar teta. Però quan va arribar la segona part de l’ordre de la nit, la de banyar-nos, ens va fer mandra. Buf, fotre’s ara a l’aigua, quedar amb la salabror i el fred al cos, la picor, la incomoditat... Res, tu, que sec s’hi està la mar de bé.

I el mateix ens va passar amb la tercera part del pla, la d’aguantar desperts tota la nit. Perquè, siguem sincers, un cop has menjat, has begut, has tirat quatre petards i has saltat sobre algunes brases, ja està. La nit tampoc és tan màgica. I per molt que sigui la més curta de l’any, és llarga igualment. Així que ens vam anar desinflant. I, entre badalls, vam quedar adormits en aquella platja.

De cop, un petit rebombori. Vaig obrir els ulls i vaig veure dues siluetes trastejant pel nostre voltant. Endormiscada i sense entendre què passava vaig aconseguir pronunciar un “Ei, hola... Qui sou, què feu...?” Al sentir-me, les dues siluetes van sortir corrent i, sense donar-hi més importància, vaig tornar a dormir. Quan ens vam despertar ens vam adonar que a una amiga li havien robat el bolso. Vaja, així que les dues siluetes eren dos lladres. Qui s’ho podia imaginar...

La meva amiga plorava i es preguntava com havia pogut passar, com, sent tanta gent, ningú havia vist ni sentit res. I jo callava. Em sentia culpable. Tot i que, què coi, també tenia ganes de dir: “Ei, que podria haver sigut pitjor, que gràcies als meus severs i inquisitius balbucejos només van robar UN bolso”. Però esclar, suposo que aquest no era l’argument que en aquell moment volia sentir la meva amiga. I vaig seguir calladeta, sabent que no soc la classe de persona que vols tenir al costat en una emergència.