Com la iaia Maria

BarcelonaTenia catorze anys i una llarga, rossa i preciosa cabellera. Però era estiu i feia calor. Així que vaig decidir anar a la perruqueria. Duia els cabells llargs des que tenia memòria. No havia gosat mai tallar més enllà de les puntes, però aquella vegada vaig optar per un canvi dràstic: demanaria que me’ls tallessin ben curts. Era la manera de combatre les altes temperatures i, com a adolescent, buscar una identitat pròpia tot trencant amb la imatge que havia dut des de nena.

“Com els vols?”, em va preguntar la perruquera. “Curts, com un noi”, vaig respondre entusiasmada. Cara de sorpresa de la Rosi. “Segur? Tens una cabellera molt maca i pel teu tipus de cara...” “És igual! Curts, curts!”, insistia jo mentre em visualitzava com una mena de Demi Moore a Ghost. I la Rosi va fer el que li vaig demanar. I va començar a tallar cabells. I me’ls va deixar ben curts. Com un noi. I allò que vaig veure al mirall no m’agradava gens. Gens, gens. A més, m’assemblava a algú i no sabia a qui.

Tornava a casa pensant en el greu error que havia comès. Només esperava arribar-hi i trobar consol, que algú em digués que aquell pentinat em quedava bé. I sí que va ser així, però no del tot. Quan la mare em va veure, se li va il·luminar la cara i va dir: “Però que guapa!” Bé, fins aquí bé. Però després va afegir, amb la mateixa il·lusió: “Així t’assembles a la iaia Maria!” Malament. I misteri de la semblança resolt.

Quan la mama em va veure la cara de disgust ho va intentar arreglar, pobrissona, dient que no passava res, que la iaia era guapa... Però ja era massa tard. L’últim que vol una adolescent és que la comparin físicament amb la seva àvia, per molt bonica que sigui. Demi Moore a Ghost? Sí. La teva àvia Maria? No. Em vaig passar l’estiu evitant la iaia, no fos cas que anéssim juntes pel carrer i algú pensés que érem bessones.