Depilació i publicitat enganyosa

BarcelonaQuan s’acosta l’estiu, abunden els anuncis protagonitzats per una noia que rep la trucada d’una amiga que li proposa anar a la platja i ella respon que sí, que necessita cinc minuts perquè no va depilada però que ara mateix hi va. Imatges de la noia depilant-se amb una precisió d’orfebre. Imatges de les dues noies a la platja, esquitxant-se, rient i sortint de l’aigua a càmera lenta. Es deixen caure a la tovallola i el sol bronzeja les seves precioses cames, on no hi ha ni un sol pèl.

Fins aquí la ficció. Ara la meva experiència real: què passa si et depiles i, cinc minuts més tard, vas a banyar-te a la platja? Riuràs com la noia de l’anunci? Espòiler: no.

Va ser el primer estiu que em depilava, el 1998. Era només una adolescent que volia estar estupenda. Què en sabia jo de la vida i la publicitat enganyosa! Així que em vaig depilar amb crema de dutxa i vaig dirigir-me cap a la platja on havia quedat amb les meves amigues. Vaig entrar a l’aigua i a partir d’aquí només recordo dolor. DOLOR. No entenia què passava, em pensava que m’estaven picant una banda organitzada de meduses. Vaig sortir saltant, però jo no em movia a càmera lenta com la noia de l’anunci: corria acceleradíssima per deixar enrere aquell infern. Vaig arribar a la tovallola entre “ais” i “uis” i aleshores vaig descobrir que tenia les cames escalivades, plenes de puntets vermells que no indicaven res de bo.

Efectivament: després de la depilació els porus havien quedat oberts i submergir-se en l’aigua del mar no va ser la millor opció. Tiraríeu sal a una ferida? Doncs no hi ha més preguntes, senyoria. Però esclar, aquesta seqüència no quedaria tan bé a l’anunci.