Records Random
Estils07/08/2019

L’amanida russa i Lady Di

"Si vull viatjar a un dels estius de la meva infància, he de menjar amanida russa"

Júlia Cot
i Júlia Cot

BarcelonaEl fragment de la magdalena de Proust explica com un dels personatges de l’escriptor suca un d’aquests dolços en una tassa de te i aquella olor el transporta de cop als estius de la seva infància. Jo, si vull viatjar a un dels estius de la meva infància, he de menjar amanida russa. Potser és un plat una mica menys poètic (la maionesa no ha inspirat grans relats), però l’efecte ve a ser el mateix.

L’olor de l’amanida russa em transporta al 31 d’agost del 1997. Havíem anat a la platja i començàvem a dinar. Una amanida russa, un plat fresc, un clàssic estiuenc per combatre la calor. D’aquells que prepares abans d’anar a la platja i el deixes a la nevera i així quan tornes ja ho tens fet. Poc sabia jo que era l’últim cop que el menjava lliure, sense cap mena de connotació. El meu pare va posar les notícies i mentre jo gaudia de la primera cullerada van anunciar la mort de Diana de Gal·les.

Cargando
No hay anuncios

A casa no som monàrquics. I menys dels britànics, perquè si els nostres reis ens són indiferents imagineu-vos aquests! Però la notícia va causar molt impacte: per inesperada, per tràgica, per la joventut de la protagonista, perquè era una icona popular. No estic descobrint res nou, s’ha escrit molt sobre el tema. Sobre el que no s’ha escrit -de manera totalment comprensible, per altra banda- és sobre aquella noia de Mataró -servidora- que va rebre un impacte informatiu mentre dinava i des d’aleshores l’amanida russa li evoca Diana de Gal·les. Cada vegada que en menjo. Sempre, durant un instant i de manera involuntària, em ve al cap Lady Di i viatjo fins al 31 d’agost del 1997. Abans d’engolir l’amanida, un moment per pensar en la tragèdia. Quina manera d’amargar-me els dinars.

No sé què li semblaria a ella que l’associés a un plat d’amanida russa. Però si això no és ser la princesa del poble...