El Rec d’Igualada: un festival en auge o un barri a l’atzucac?

Barcelona“Mai vam creure que això pogués arribar a durar quinze anys”. És una de les frases més compartides a l’òrbita de Rec Stores, una entitat formada per sis emprenedors que el 2009 van crear a Igualada un festival de moda entre adoberies centenàries, la majoria abandonades. Avui dimecres obre les portes una vegada més.

Durant quinze anys, l’esdeveniment s’ha convertit en un referent per a dissenyadors, marques i consumidors. Ha gairebé triplicat el seu circuit, ha multiplicat per deu el nombre de participants i espera vendre unes 250.000 peces en quatre dies. Unes xifres rècord que permeten que el festival s’autogestioni i tingui una llarga de vida. Però malauradament no ha assolit l’objectiu pel qual es va crear: recuperar permanentment un barri que només està actiu pocs dies l’any. La resta de temps, el silenci conviu amb el soroll de les poques adoberies que queden actives.

“És una llàstima”, conclou Ricard Vila, un dels socis de Rec Stores, que critica la inacció política a l'hora de modificar el planejament urbanístic. “L’Ajuntament no fa res per recuperar el barri, tan sols li renta la cara uns dies abans de cada festival per salvar el tipus”, denuncia Vila. “L’objectiu de revitalitzar el barri no s’ha aconseguit; el Rec està paralitzat”, escriu una altra fundadora, Cristina Domènech.

Per entendre aquesta decepció, cal endarrerir el rellotge quinze anys.

La targeta de Mazinger Z

El 2009 va ser un any difícil. La crisi ocasionada per la bombolla immobiliària havia fet esclatar molts sectors econòmics. A Igualada, un col·lectiu d’activistes pel Rec havia aconseguit un any enrere aturar un pla urbanístic que volia tirar a terra moltes adoberies “per aixecar un barri dormitori”.

Eren temps en què el sector tèxtil també anava a la baixa. La marca catalana Textura, per exemple, havia perdut afluència a les botigues i els seus directors no sabien com sortir-se’n. A la seva oficina de Barcelona s'hi va presentar un jove igualadí, el dissenyador Jordi Ribaudí, amb una idea estrambòtica. “Volia que venguéssim roba en un barri devastat, i no ho vèiem factible –reconeix Àngel Sáez, que encara és el director comercial de Textura–, però ens ho va explicar amb tanta passió que vam decidir donar-li una oportunitat”. Sáez sempre recordarà la targeta de contacte que Ribaudí li va deixar sobre la taula, amb el dibuix de Mazinger Z. És el record excèntric d’un festival singular. “A la primera edició del Rec.0 ens van posar dins un garatge de quinze metres quadrats i ens van oferir una banyera arcaica per exposar-hi les nostres tovalloles”, s’exclama Sáez.

I va funcionar. Mai havien venut tant en sol dia a cap de les seves botigues. “La primera tarda vam haver de trucar a la central per rebre més estoc d’urgència”, assegura Sáez. Des d’aquella primera edició, la fidelitat de Textura pel festival ha estat ininterrompuda.

També hi han sigut fidels Míriam Ponsa i Josep Abril, dos dissenyadors catalans que han compartit espai al Rec.0 des del primer dia. “Em va atreure el fet que els organitzadors no tinguessin ni idea de moda, eren un grapat de creatius amb una proposta fresca per a un sector on hi ha massa savis”, explica Abril. “I encara avui el festival continua sent rupturista, m’enamora que el seu ADN estigui intacte”, afegeix Ponsa.

Els dos dissenyadors, que sempre estan presents a Igualada durant el festival, qualifiquen el certamen de baròmetre per als seus dissenys. “Al Rec.0 portem proves, invents i prototips, és com un experiment social on poden passar moltes coses”, argumenta Míriam Ponsa. “El festival és un estudi de mercat acollonant –descriu Josep Abril– on, a més de facturar, ens ho passem molt bé”.

Arribats al topall

“Quan vaig venir al primer Rec, el podia recórrer en un matí; ara és impossible veure-ho tot en quatre dies”. Són les declaracions d’una clienta fidel que ha assistit al festival des del principi i que ha presenciat un procés de transformació descomunal.

A la primera edició, al recinte només hi havia una parada de xocolata i melindros per fer-hi un mos; ara hi ha quaranta punts de restauració que permeten no moure’s del barri ni per dinar. Una programació musical i cultural acompanya un certamen capaç de reconvertir fins a seixanta espais, la majoria antigues adoberies en desús que es lloguen per a l’ocasió. “Ja no podem obrir més espais”, es lamenta Ricard Vila. Han arribat al seu topall.

Estan a l’expectativa de la voluntat política. “S’ha de girar el mitjó d’alguna manera”, reivindiquen els organitzadors, que insistentment demanen la reconversió completa del barri perquè hi hagi vida tot l’any. Però per a això cal modificar unes normes urbanístiques que ara només permeten l’activitat industrial al Rec.

En els últims quinze anys, al barri han sorgit una trentena d’empreses i associacions que han ocupat naus per obrir-hi centres culturals, estudis de moda, botigues de decoració, tallers de bicicletes, espais de cotreball i, fins i tot, algun restaurant i un hotel. Amb la normativa a la mà, molts emprenedors hi treballen de forma irregular, però no hi ha una altra manera. “Passem dels polítics”, diu Roger Mula, un activista que ha liderat la reconversió de dos espais (La Bastida i La MaCa) on es programa i s’impulsa cultura. “Aquí al barri ens ajudem, som una subciutat en què compartim projectes i interessos i anem creant xarxa davant la inacció política”, explica Mula.

L’Ajuntament d’Igualada no és gaire explícit en les seves intencions. Es limita a justificar la seva tardança per la necessitat de tenir llest l'enllaç amb la Ronda Sud, que regula el trànsit “i evita que diàriament 3.000 vehicles travessin la ciutat”. Ara que aquesta infraestructura ja és una realitat, la regidora d’Urbanisme, Montse Duch, assegura que ja es poden "plantejar la modificació”. Però, esclar, diu que el seu equip de govern (de Junts) està en minoria. A les passades eleccions va obtenir 10 dels 21 escons municipals: “Estem treballant en una proposta que sumi consensos”, justifica Duch.

L’Ajuntament explica que els treballs tècnics estan avançats, mentre que els veïns del Rec asseguren que ja fa anys que els plànols els va dissenyar l’arquitecte municipal. “És una decisió únicament política, perquè moltes illes es van consensuar fa temps amb els propietaris de les naus”, assegura Ricard Vila.

Continuem al cap del carrer. El festival de moda s’obre cada primavera i tardor per donar visibilitat a una causa que no sembla estar perduda, tot i els quinze anys de lluita infructuosa. “Qui agafarà les regnes si això dura massa? –es pregunten els socis fundadors–. No cal esperar una cosa que orgànicament és inevitable”.

I és que, com apunta Domènech, el Rec.0 no corre el perill de morir d’èxit: “El seu èxit serà morir”.

El festival s’obre al mercat de segona mà

Entre les marques multinacionals (Adidas, Levi’s, Nike i Converse), les purament catalanes (Josep Abril, Txell Miras, Who, Miriam Ponsa, Killing Weekend) i les igualadines (Sita Murt, Punto Blanco, Buff, David Valls i Micu Micu), al Rec.0 d’aquesta tardor, que comença aquest dimecres i s'allargarà fins dissabte, també hi hi les que fabriquen amb pells provinents de les adoberies locals (Platadepalo, Dosper, Sominemi, Leather Hug Basil, Nquart, Puntotres i Carner Barcelona).

Si en anys anteriors el festival va ser pioner a l'hora d'incorporar la moda sostenible i de quilòmetre zero (com Iaios, Top Manta, Noni Barea, Batech, Alsedà i Boira) i un mercat d’intercanvi, la novetat d’enguany es diu Rec2amà, la primera pop-up de roba de segona mà que enceta una prova pilot per donar una altra vida a les peces que ja no s’utilitzen.

La moda anirà acompanyada d’una programació cultural intensa, amb molta música en viu (com la de La Ludwing Band i Beth), sessions de micro obert per a aficionats al cant i a la poesia, tallers, exposicions, xerrades i tasts de vins. Tot per convertir el certamen en una festa reivindicativa.