Rastreig i càmeres camuflades: el CSI dels animals

BARCELONAFotografiar o veure mamífers a ull nu no és fàcil. El caràcter espantadís i els hàbits bàsicament nocturns d'aquests animals fan que calgui actuar sovint com veritables detectius per detectar-los. El rastreig és una tècnica que permet obtenir informació d'un animal a partir de la identificació i la interpretació de rastres o senyals. Però per a què s'utilitza? És bàsic per a estudis faunístics i per als naturalistes. Els tècnics que s'encarreguen de la conservació de la fauna protegida l'usen per constatar la presència de determinades espècies, conèixer-ne els moviments o seguir individus particulars.

És útil en estudis d'impacte ambiental –de carreteres o xarxes ferroviàries–, ja que ajuda a conèixer quins són els punts de concentració i de pas dels animals, i poder fer a posteriori mesures correctores –específiques– com la construcció de passos de fauna. Aquests corredors permetran minimitzar possibles accidents de trànsit i garantiran la connectivitat ecològica. El rastreig es relaciona també amb l'educació ambiental i fins i tot amb el turisme, amb els safaris. També és especialment útil per a la caça.

Estudiar petjades i excrements

Les petjades –les empremtes de potes a la neu o el fang– aporten proves rellevants de presència. Els experts, a partir d'una petjada, poden saber de quin animal es tracta i, a partir de grups de petjades, obtenir dades del seu patró de moviment: quan un animal camina deixa un tipus d'empremta diferent de quan corre o trota. Les empremtes poden ajudar a determinar si un animal va coix, si és adult o jove i, en alguns casos, si és un mascle o una femella. També donen informació del moment que l'animal va passar per un lloc i, en funció a la seva disposició, permeten deduir cap on anava.

Els excrements també suposen una pista important que permet confirmar la presència d'un animal i obtenir informació de la seva dieta. Els excrements de cada espècie són únics i emeten una flaire particular. Trobar restes de menjar, manyocs de pèl enganxats als troncs, branques trencades o bassals amb aigua tèrbola també delata la presència i el pas de la fauna. Els caus i els punts de descans temporals són igualment senyals d'interès.

L'oïda és un altre sentit que ha de tenir desenvolupat un rastrejador. José Carlos de la Fuente, rastrejador i naturalista, posa l'exemple del crit d'alarma d'una merla, que anuncia la presència d'algun depredador o d'una persona. També esmenta que hi ha ocells que segueixen els depredadors i criden a mesura que l'animal es mou per avisar la resta d'animals. El tallarol, per exemple, és un ocell petit que avisa de la presència del linx.

Qualsevol persona pot ser un rastrejador. José Carlos de la Fuente explica que es tracta de l'habilitat més antiga de la nostra espècie, ja que "en algun moment l'home va haver de desenvolupar una eina per seguir i reconèixer els indicis i la presència de les restes que deixava la fauna amb qui compartien l'ecosistema". Això, afegeix, "va tenir una importància cabdal en la supervivència humana, per alimentar-se i evitar els depredadors". Segons l'especialista, per ser rastrejador no fa falta cap element extra, o material. "Convé estar en forma i poca cosa més". Cal, això sí, tenir coneixements previs i anar amb els sentits ben desperts. Un rastrejador, però, no pot seguir cert animal durant llargs períodes de temps ni a grans distàncies. En aquests casos cal recórrer al radioseguiment o un altre sistema d'ajuda com el 'phototrapping'.

Ideal per a espècies salvatges

El 'phototrapping' o fotoparament és una tècnica d'estudi no invasiva que consisteix en l'ús d'una càmera que es dispara tan bon punt detecta un moviment. És molt útil en l'estudi d'espècies salvatges, sobretot dels mamífers, a causa del seu comportament fugisser i els hàbits majoritàriament nocturns. És ideal per al llop, l'os o el linx. Les imatges obtingudes aporten informació per a estudis posteriors més exhaustius. També serveixen per fer censos o seguir espècies de caça.

El fotoparament és una tècnica antiga, però que ha anat a més amb el desenvolupament de la fotografia digital. La càmera pot fer fotografia, vídeo o bé totes dues coses. Actualment disposem d'equips relativament econòmics, molt sofisticats i ràpids, que permeten capturar imatges de gran qualitat. Són altament autònoms gràcies a la llarga durada de les bateries i la capacitat d'emmagatzematge. Es tracta de càmeres petites i camuflables.

Pitu Amigó, naturalista i expert en fotoparament, destaca que calen nocions de comportament de l'animal que es vol trobar i també del territori per poder instal·lar les càmeres correctament. Amigó insisteix que es tracta de no intercedir en el comportament natural dels animals, no molestar-los. En aquest sentit, el naturalista no és partidari de la col·locació d'esquers específics –restes de menjar, d'orina o algun animal mort– per atraure'ls. Diu que és un tema controvertit: "Si en fas servir certa quantitat i de manera continuada, acabes creant una dependència a l'animal i afectant el seu comportament". La càmera s'ha d'instal·lar en llocs d'interès, per exemple una zona de pas, a prop d'un punt d'aigua o d'un camí. També és necessari camuflar la càmera i lligar-la per evitar furts. Es recomanable fer-ho en èpoques i zones de baixa afluència de gent.

Les càmeres de fotoparament permeten obtenir imatges inèdites de la vida quotidiana –o secreta– dels animals, però convé tenir present l'índex de fracàs. D'anècdotes de preses falses entre els naturalistes n'hi ha per triar i remenar. Pitu Amigó explica que, una vegada, en recollir la càmera, va trobar-hi 3.000 fotografies enregistrades. L'emoció es va esvair quan va comprovar que 2.997 fotografies no havien immortalitzat cap animal, sinó que s'havien disparat a causa del vent. Ara bé, entre tantes preses falses n'hi havia 3 d'un toixó en una escena d'interès etiològic.

Xavier Castanyer, naturalista del centre d'investigació i conservació de la fauna salvatge Ursus Natura, explica que en una ocasió va deixar una càmera en un alzinar vell als afores de Lloret de Mar amb l'objectiu d'immortalitzar algun mamífer nocturn interessant. La sorpresa va ser màxima quan, en recollir la càmera, va comprovar que contenia una gravació, una mica estrambòtica, d'un ocell rapinyaire –un astor– caminant davant de l'objectiu a ple dia.