De quina manera et relaciones? Tipus de lligams d'una relació de parella

BarcelonaQui més qui menys coneix alguna persona que sent terror a l’hora de comprometre’s en una relació. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen pànic a perdre la parella. Són persones que estan completament enganxades a l’altre i analitzen cada detall per assegurar-se que tot va bé i mai seran abandonades.

Quan es tracta de saber gestionar les relacions sentimentals, el ventall de situacions és molt gran. No és gens estrany, doncs, que els experts assegurin que hi ha molts tipus d’aferrament i que són precisament aquests els que expliquen l’origen de la gran majoria de conflictes en les relacions de parella.

De tot això en parla Lluís Rodríguez, psicòleg i terapeuta de parella, en el seu nou llibre Cuatro estilos de apego (Arpa, 2024), on dissecciona les principals formes d’afecció que podem experimentar a l’hora de relacionar-nos amb els altres, especialment amb la parella. Una indagació que ens ajuda a poder conèixer i treballar millor les nostres emocions per aconseguir viure i estimar sense por ni inseguretats.

Per començar, Rodríguez assegura que l’aferrament és, sobretot, una programació biològica: “Totes les persones naixem programades per aferrar-nos als altres i establir un vincle emocional”. Això passaria perquè, segons un “mandat evolutiu”, si formem part d’un grup, tindrem més probabilitats de continuar amb vida. “Per tant, quan parlem d’aferrament, parlem d’una cosa positiva i desitjable, perquè ens fa sentir segurs”, continua Rodríguez. El problema és quan aquesta afecció és insegura i ens fa sentir que el vincle es pot perdre en qualsevol moment.

Per què passa això? Segons Rodríguez, ens hauríem de remuntar a la nostra infància i en quina mena de vincle es va crear amb els nostres progenitors. Una relació que, amb el temps, acabaríem reproduint en les futures relacions de parella que establim.

Aferraments insegurs

Per sort, el terapeuta assegura que, segons els estudis, la meitat de la població viu les seves relacions de forma segura. És a dir, aconsegueix mantenir relacions estables i basades en la confiança. “Són persones que tenen una bona autoestima i no tenen problemes per compartir els seus sentiments amb companys i amics”, explica Rodríguez.

En canvi, altres persones pateixen del que s’anomena “aferrament ansiós ambivalent”. Són aquelles que se senten incapaces de viure sense una parella i els provoca terror pensar que aquell vincle pugui finalitzar. “És molt freqüent que ometin les seves necessitats per por que la parella s’enfadi”, remarca el psicòleg, que ha detectat com aquesta mena de personalitat viu amb molta angoixa les ruptures de parella.

Per contra, hi ha persones que viuen un “aferrament evitatiu”: “Són els que tenen moltes dificultats a l’hora de mantenir relacions properes i mostrar els seus sentiments”, explica Rodríguez. Aparentment, són persones molt segures de si mateixes, “però per dins tenen tanta por al rebuig, que eviten el contacte amb els altres per no sentir-se vulnerables”, matisa.

El cas d’aferrament més complicat de tots, i que segons Rodríguez només es dona en situacions en què s’ha patit alguna mena d’abús o ferida emocional profunda, és el de “l’aferrament desorganitzat”. “Solen ser persones que de petites tenien uns pares que actuaven tant com figures de por com de consol. És a dir, que el nen se sentia alhora reconfortat i espantat, cosa que li produïa una gran confusió”, matisa. El resultat és que, encara que siguin persones que necessitin algú amb qui compartir i poder-se sentir segures, quan se senten envaïdes necessiten allunyar-se. “I com més s’apropa la parella, més espai necessita la persona evitativa, cosa que acaba provocant un cercle viciós”, continua.

Treballar l’autoestima

A l’hora de la veritat, les persones poden viure molts tipus d’aferrament al llarg de la seva vida, i fins i tot poden estar barrejats entre si. “A la infància vam viure diferents situacions i vam tenir diferents figures afectives, de manera que vam desenvolupar tota mena d’estratègies”, assegura el terapeuta. Fins i tot les persones que tenen relacions basades en la seguretat també poden tenir algunes característiques que es relacionen amb una mena d’aferrament més insegur.

La bona notícia és que totes aquestes inseguretats es poden treballar. Per aconseguir-ho, Rodríguez aconsella, primer de tot, autoresponsabilitzar-se. I posa un exemple: “En una relació de parella, aquesta no té cap obligació de satisfer les teves necessitats ni de suportar les teves neurosis o problemes. Des de l’autoresponsabilitat, tu te n'has d’ocupar”.

Són petits passos que s’han de treballar des de la maduresa emocional i l’autoestima, que s’ha de construir dia a dia. “Un s’ha d’anar construint la seva pròpia seguretat. D’aquesta manera, si una relació ens fa patir, serem capaços de deixar-la anar sense por a quedar-nos sols”, conclou.