Per què torna la rajola hidràulica?

BarcelonaLa rajola hidràulica que tants terres de cases va pavimentar a Catalunya fa dos segles està vivint actualment un molt bon moment. Tant és així que han sorgit iniciatives que n’imiten el disseny per crear estovalles, estalvis o, fins i tot, taules, entre altres objectes. Alhora, però, també hi ha empreses que es dediquen a restaurar rajoles autèntiques o a crear-ne de noves. Un dels culpables d’aquest revifament de la hidràulica és el llibre L’art del mosaic hidràulic a Catalunya (Viena Edicions, 2015), publicat fa dos anys pel delineant Jordi Griset, que recull la història d’aquest paviment que va impulsar el Modernisme.

“Tot va començar a Itàlia a finals del segle XIX”, recorda Griset. Va ser allà on es va fer la primera rajola hidràulica, feta amb calç, aigua i motlles de fusta i comprimida amb cops de maça. D’Itàlia va passar a França, a la vall del Roine, on hi havia cimenteres, i de França a Barcelona, on va agafar molta embranzida. “L’any 1900, amb el Modernisme, els dissenyadors i arquitectes s’hi van abocar de ple perquè era un material econòmic i alhora permetia fer-hi dissenys creatius”, explica Griset.

L’autor va començar a aficionar-se a aquest tema després de trobar-se un abocador ple de rajoles hidràuliques. Era l’any 1996 i, a partir de llavors, no ha parat d’investigar. Juntament amb el llibre, ha impulsat també una exposició itinerant per tot el país, Catifes de ciment. El món de la rajola hidràulica. I ara ha col·laborat amb l’Ajuntament de Barcelona amb la iniciativa El Mosaic del Meu Barri, que anima a la població a fer fotos dels mosaics que tinguin a casa amb l’objectiu de poder-ne fer un inventari.

Recuperar el negoci de rajoles

Per la seva banda, l’Albert Martí, de Mosaics Martí, a Manresa, explica com, un segle després que el seu avi creés l’empresa de rajoles hidràuliques, ara els nets l’han recuperat. “El meu pare i el meu tiet ho van emmagatzemar tot perquè no hi havia demanda de rajoles i l’empresa va començar a vendre material per a la construcció”, explica Martí. Però l’amor i el respecte per la seva història familiar va portar els nets a guardar-ho tot. “L’avi va arribar a Barcelona provinent d’Oliva, al País Valencià, per treballar a la casa Escofet, que era un dels tallers de rajoles hidràuliques més importants de Catalunya de finals del segle XIX”. Va ser en aquest taller on Bernat Martí -l’avi- va aprendre l’ofici que a partir de l’any 1913 va practicar pel seu compte a Manresa. “El meu germà gran, en Pere Martí, va aprendre l’ofici de la mà del nostre pare i el nostre tiet i anys més tard l’hem volgut recuperar”, explica l’Albert, que fa de comerciant del negoci. En Pere fa els mosaics com s’havien fet tota la vida, de forma artesanal. Una feina que no és precisament ni senzilla, ni ràpida. “En un any sencer arribem a fer 6.000 metres quadrats de rajoles hidràuliques, mentre que un taller industrial, en un únic dia, pot fer-ne 150.000 com a mínim”, exposa l’Albert. El preu, esclar, també és molt diferent. “Nosaltres, per tota la feina que comporta, cobrem 100 € el metre quadrat”. Malgrat això, l’Albert assegura que la demanda està augmentant.

Dissenys innovadors

“Ens trobem una mica de tot”, assegura Eloi Rossinés, dissenyador gràfic, que fa poc més d’un any va crear l’empresa Hidraulik, dedicada a reproduir les rajoles hidràuliques en catifes, estovalles i estalvis. “Ens han arribat a demanar que volien una catifa amb el mateix disseny que les rajoles que tenien a casa dels seus avis”, explica Rossinés, que aquest maig ha exposat les seves creacions a la Setmana del Disseny de Nova York NYCxDesign.

Rossinés sosté que la rajola hidràulica va quedar desbancada per un altre material, el terratzo, que era més ràpid de col·locar en els terres de les cases. “Entre tots els dissenys que proposo a Hidraulik, la gent sobretot es decanta pels models clàssics. Suposo que és per la nostàlgia que desperten”, explica el dissenyador. Rossinés, que havia arribat a fer samarretes amb el disseny de les rajoles hidràuliques, va pensar que allà on havien de tornar era a terra. “Les catifes són les que tenen més sortida perquè semblen de veritat. Tenen volum i tot”, assegura.

Per la seva banda, l’estilista Benedicte Bodard -coneguda per la seva pàgina web www.mesabonita.es -, crea taules, estalvis i sotagots amb les rajoles hidràuliques que recupera dels contenidors o dels sacs de runes llençats a Barcelona. Fa dotze anys que fa aquest ofici i assegura que s’hi va començar a dedicar arran del boom immobiliari que hi va haver a Barcelona, quan els terres fets de rajoles hidràuliques es llençaven a les escombraries.

Bodard explica que en el seu taller situat al barri de Sants té “més de 10.000 rajoles hidràuliques”. I entre els dissenys que ha recuperat hi ha peces de tallers de renom, com Escofet i Butsems. “Busco les cantonades, les sanefes i el centre de les rajoles i procuro que les peces estiguin juntes tal com es van crear”, explica Bodard. En una setmana pot arribar a rebre cinc trucades de gent que l’avisa que estan llençant rajoles a les escombraries. “Tinc demandes sobretot de l’estranger, i també venen al taller molts turistes. Com que no es poden emportar objectes grans, com una taula, venem moltes peces petites”. El preu d’una de les taules de Bodard, de les anomenades “de cafè”, oscil·la entre els 700 € i els 1.000 €, mentre que els estalvis tenen un preu d’entre 70 i 90 €.

Els estrangers són els que més se sorprenen que les rajoles es llencin a les escombraries i no perdurin en els terres. “Crec que la gent les arrenca perquè els pisos es consideren més nets amb parquet que no amb rajola hidràulica -apunta Bodard-. Les rajoles perden color amb el pas del temps i entre les juntes s’hi sol posar molta pols”. Malgrat això, “la bellesa hauria d’estar per sobre dels detalls de neteja”, conclou l’estilista. Potser és per aquesta bellesa o per la nostàlgia que desperten, però el cas és que tornen a ser un objecte molt valorat.

Souvenirs del panot de flor de Barcelona

Els panots de les voreres de Barcelona són “germans de les rajoles hidràuliques”, sosté Jordi Griset, autor del llibre L’art del mosaic hidràulic a Barcelona (Viena Edicions, 2015). L’arquitecte Antoni Gaudí va crear els de passeig de Gràcia, que en el seu origen estaven pensats per a la Casa Batlló però que després Gaudí va destinar a la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. “Als anys 60, l’Ajuntament de Barcelona va decidir posar-los al llarg de tot el passeig de Gràcia com a homenatge a Gaudí”, explica Griset. Curiosament, fa pocs anys es van arrencar per una reforma i es van tornar a col·locar.

A les voreres de Barcelona hi ha més de trenta dissenys diferents de panots, fets amb ciment però sense pigments de color com tenen els mosaics dels terres dels pisos. Un dels dissenys més coneguts és el de la flor (cinc cèrcols), creat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va utilitzar pedra perquè les rajoles s’havien d’instal·lar al vestíbul de la Casa Ametller i el material havia de ser sofert perquè hi entressin els carruatges. Temps després es van crear panots de ciment també per a les voreres de Barcelona, inspirats en el model de Puig i Cadafalch. Actualment existeixen souvenirs -imants de nevera i sotagots, entre altres objectes- que reprodueixen aquestes rajoles de la flor de Barcelona.

El llibre Voreres, la memòria subtil (Ajuntament de Barcelona, 2017) de Frederic Perers, recull tots els tipus de panots que existeixen a la Ciutat Comtal.