El que s’amaga més enllà dels mapes

BarcelonaA Moby Dick, Herman Melville ens presenta l’arponer Queequeg, amic i còmplice del protagonista, com un nadiu de les illes del sud del Pacífic, “un lloc que no figura en cap mapa, és el que sempre passa amb els llocs de veritat”, diu. Aquesta afirmació la podria haver dit, perfectament, Alastair Bonnett, professor de geografia de la Universitat de Newcastle i autor de Fuera del mapa (Blackie Books), un llibre que proposa un viatge per 48 llocs del món que no surten als mapes, un viatge a la peculiaritat, a la diferència, a l’excepcionalitat.

Bonnett recorda, en una entrevista des d’Anglaterra, que va tenir una gran sensació de pèrdua “en el moment de saber que ja no quedava cap lloc al món per explorar, que tot era als mapes”. “Vaig pensar -afegeix- que havíem de reinventar la idea d’explorar i començar a buscar les terres noves a les parts amagades dels mapes”. I això és el que ha fet amb aquest llibre. “Com a geògraf, ara sé que els mapes no estan mai complets, fins i tot ara amb Google Earth i Google Maps. Aquestes aplicacions han canviat la nostra relació amb el planeta, són molt útils però també són asfixiants, tinc la sensació que tots en som presoners i per això trobo molt alliberador saber que encara hi ha llocs per descobrir”. “Aquests llocs descartats i sense nom adquireixen una aura romàntica”, diu, i ell n’ha fet una selecció de 48.

El país de Sealand

De tots ells, el fascina especialment Sealand i la seva història, que coneix des que era petit. Es tracta d’una plataforma d’artilleria abandonada que es troba a Rough Sands, al davant de la costa d’Essex, a Anglaterra, amb una superfície habitable de 550 m. La plataforma es va construir en aigües internacionals i després de la Segona Guerra Mundial va quedar abandonada. Va ser el 1967 quan Roy Bates i la seva família van escalar l’antiga fortalesa marítima, en van reclamar la sobirania i van declarar-se prínceps de Sealand. La plataforma ha aconseguit mantenir-se fora del territori nacional britànic, tot i que té una història tèrbola i fins i tot s’han trobat passaports de Sealand en membres de bandes de narcotràfic que demostren com es pot arribar a complicar la fantasia d’un home que volia tenir un tros de terra en propietat exclusiva.

Tots els llocs de què parla Bonnett són fascinants, encara que hi hagi una història trista al darrere, com passa amb el desert d’Aralkum, la terra erma que ha aparegut amb la progressiva desaparició del mar d’Aral, que avui dia ha retrocedit fins a límits preocupants. Des dels anys 60 aquest mar s’ha encongit més d’un 80% i el seu volum ha caigut un 90%. Els visitants hi troben una planícia deserta, plena de cloïsses enfonsades a la sorra i esquelets de barques saquejades que li donen un aspecte fantasmagòric.

És el mateix ambient que es respira a molts quilòmetres de distància, a la ciutat de Prípiat, al nord d’Ucraïna. Una verdadera ciutat fantasma on la naturalesa ha envaït els carrers i els edificis abandonats. Prípiat és a menys de tres quilòmetres de la central nuclear de Txernòbil. Tal com explica Bonnett al llibre, una tarda d’abril del 1986 els seus habitants van sentir un comunicat per la ràdio avisant-los de l’accident nuclear. Aquell mateix dia els 45.000 ciutadans en van ser evacuats. Els van dir que estarien només tres dies fora, van deixar enrere els animals de companyia, totes les pertinences, els records... però mai més hi han tornat. Avui dia la zona ha sigut envaïda per una flora i una fauna prominents, però els investigadors alerten que els alts nivells de radiació afecten la vegetació i els animals, amb mutacions, danys i una esperança de vida alterada.

Al llibre també hi ha exemples del que Bonnett anomena geografies “ocultes”, com l’illa Sentinel del Nord, l’únic lloc del planeta habitat per indígenes que no tenen contacte amb el món. Es tracta d’una de les illes de l’arxipèlag d’Andaman i Nicobar, a l’oceà Índic, i té només vuit quilòmetres d’amplada. Tots els intents d’arribar-hi han tingut sempre la mateixa contundent resposta: una pluja de fletxes. Als anys vuitanta el govern indi va començar un pla per guanyar-se l’amistat dels habitants de l’illa. Després de molts intents es va aconseguir que en una incursió els habitants de l’illa abaixessin els arcs, però aquest és el màxim assoliment. Des del 1996 es van interrompre les incursions i la política és, ara, deixar-los en pau.

En l’apartat Terres de ningú, Bonnett parla de llocs com Bir Tawil, probablement “un lloc amb tanta mala fama que ningú el vol”. Es tracta d’una franja trapezoidal de desert de 2.000 km entre el Sudan i Egipte i un dels pocs llocs del món del qual ningú reivindica la sobirania. Cap dels dos països vol aquest tros de terra perquè en realitat la seva baralla se centra en una zona molt més gran i més útil, els 21.000 km del Triangle de Hala’ib, banyats pel mar Roig. Bir Tawil, en canvi, no interessa. La zona ha sigut castigada per anys de sequera i no té valor agrícola, no hi ha construccions i fins i tot els camins que hi havia han quedat ensorrats. El lloc s’ha convertit, com explica Bonnett, en una de les fantasies preferides dels aspirants a creacions de nacions d’internet, que han creat informacions sobre suposats reis, emirs o presidents ficticis de la zona.

Bonnett reconeix que la seva passió per descobrir llocs nous l’ha portat a seguir treballant i que ja té preparada una llista de 39 noms nous per escriure el seu pròxim llibre. Diu que el que tenen en comú tots aquests llocs fora del mapa és “la necessitat d’escapar”. “L’ascens de la uniformitat, sumat a la sensació que fins a l’últim racó del món ja es coneix i ja ha sigut explorat, ha radicalitzat la insatisfacció i ha creat les ganes de trobar llocs que estiguin fora del món, que en certa manera són secrets o almenys tenen la capacitat de sorprendre’ns”.