La síndrome de la impostora: quan sents que has de ser “la més llesta de la classe”

BarcelonaLa Clara s’ha passat sis mesos amb mal de panxa cada cop que havia de parlar amb un mitjà de comunicació. La Jenn no s’atrevia a enviar les seves propostes a un grup de WhatsApp si abans no havien sigut validades per algú altre. L’Anna Pacheco reconeix que molts cops ha trucat a expertes per elaborar un reportatge i sovint li han dit que no estaven prou formades per opinar. I l’Anna López encara sent que al quiròfan ha de demostrar que ho fa molt millor que els altres perquè és una dona en un món d’homes. L’anomenada síndrome de la impostora –la tendència, més acusada en les dones, de menystenir-se i de pensar que no s’està prou preparada per a una feina– es manifesta de múltiples maneres i es combat amb més referents femenins. En parlem per videconferència amb quatre dones d’edats i àmbits diversos: Anna López, cap del servei de cirurgia plàstica de l’Hospital de Bellvitge; Jenn Díaz, diputada i escriptora; Clara Prats, investigadora i professora de la UPC, i la periodista Anna Pacheco.

Totes l’hem patit

La diputada i escriptora Jenn Díaz és la primera que trenca el gel: “La síndrome de la impostora crec que és transversal i totes l’hem viscut. En el meu cas, no tant com a escriptora sinó com a diputada. Aquesta síndrome que portem de casa s’ajunta amb el fet que nosaltres arribem a un espai de poder que ha estat tradicionalment masculinitzat i, per tant, et sents com una invasora de l’espai. Jo, malgrat que soc diputada, no tinc accés a certs espais on es prenen decisions i això provoca que quan m'hi deixen accedir, crec que he de ser brillant i la més llesta de la classe perquè, si no, no m'hi tornaran a convidar. La meva primera tendència sempre és observar i després actuar, però si perdo el temps observant potser després no tinc una segona oportunitat. I potser tot és al meu cap, però crec que hi ha una base que és estructural.

Clara Prats: Fa poc que sento a parlar de la síndrome de la impostora. Em considero una persona prudent a l’hora d’opinar en una reunió amb molta gent, de parlar en públic o de dir certes frases de manera contundent, però aquesta prudència que associo amb la meva persona també pot ser explicada, en part, per la síndrome de la impostora.

Anna Pacheco: Però és que hi ha una penalització quan som d’una altra manera. Quan una dona explica arguments de manera més severa, se l’acusa d’estar enfadada i s’invaliden els seus arguments perquè les formes no són les adequades. Se’ns ha educat socioculturalment en una manera de ser que està ancorada en el patriarcat.

Anna López: I t’adones que és una cosa que hem viscut des de la infància, que hem après des de petites: que les dones hem de ser més prudents i els homes més valents.

Als homes no els passa?

A.P.: Em mostro crítica amb la síndrome de la impostora perquè, com passa molts cops amb les etiquetes, el mercat la fa seva i l’acaba pervertint i està molt associat al lideratge femení en el marc de l’empresa. I em qüestiono si no és raonable i desitjable que tinguem dubtes sobre nosaltres mateixos. El problema són, potser, aquests homes que mai tenen la síndrome de l’impostor. Molts cops hem de cedir l’espai a una persona que està més preparada que nosaltres, i no simplement comprar aquest discurs corporatiu que hem de ser com els homes i dir que sí a tot i creure’ns les putes ames, perquè això també està molt associat al patriarcat. La humilitat i la inseguretat també pot ser revolucionària i està bé i no passa res.

A.L.: Tendim a la perfecció i si no és el que tu consideres al teu cap que és perfecte, et quedes en segon pla. La medicina ha canviat molt i hi ha moltes dones, però a la cirurgia encara hi ha molts homes i més als càrrecs de comandament. I a vegades, quan ets al quiròfan, tens la sensació que has de demostrar que ho fas molt millor que els altres perquè ets una dona en un món on sempre hi ha hagut homes, i és aquesta sensació de perfecció la que apareix, que si no aconsegueixo el màxim és millor callar. I és un error, ens falta aquest punt de valentia.

J.D.: El problema no és que ens passi a nosaltres, sinó que a ells no els passa. El problema no és que nosaltres siguem prudents, sinó que ells no ho han sigut. La prudència no hauria d’estar penalitzada, tenir dubtes no hauria d’estar penalitzat. A la majoria de reunions, gairebé totes les dones comencem dient: "Potser això és una tonteria però..." Comencem justificant-nos abans de dir res. Per exemple, per preparar els debats electorals em van convidar a un grup majoritàriament d’homes i la primera cosa que vaig fer va ser passar les meves idees per privat a l’home que m’havia convidat al grup i, un cop en tenia la validació, m’atrevia a enviar-les a tots. I els meus companys quan diuen alguna cosa que a mi em sembla estúpida no comencen dient "potser això és una tonteria".

C.P.: El problema és quan aquesta prudència es converteix en por. Jo no penso deixar de ser prudent, però no t’ha de frenar per parlar en un grup o per equivocar-te. Mai havia parlat als mitjans de comunicació i no sabeu els mals de panxa que he tingut fins que perds la por d'equivocar-te: si m’equivoco no passa res, demà ja ho matisaré.

J.D.: També és normalitzar-ho. Durant molts anys es deia: "Jo ja vull posar dones a les tertúlies, ja vull posar dones a les alcaldies, però no en trobo". I veure’t a tu, Clara, allà, genera referents.

Com combatre-ho

J.D.: Tenint amigues feministes. Les trobades i espais informals amb altres dones feministes referents en els seus àmbits a mi m’ha ajudat. Comentar amb elles moltes coses que em feien dubtar i ser conscient que el que deia no em representava només a mi. Però tampoc és garantia de res. Quan faig una cosa per primera vegada torno a la casella de sortida.

A.L.: Jo vaig tenir la sort de participar en un curs de lideratge femení que va organitzar l’ICS i va ser molt enriquidor, em vaig adonar que les dones tenim una manera de liderar diferent: més col·laborativa i en equip. Quan vaig començar a l'hospital era l'única dona a cirurgia i teníem un servei molt piramidal i molt jeràrquic i era complicat desenvolupar l'expertesa.

A.P.: Ara, com que ja sabem que la síndrome de la impostora pot ser una trampa del mercat, pregunto a les amigues: "El que m'estan demanant és la síndrome de la impostora o una bogeria?" I està bé que diguin: "Estàs preparadíssima per fer-ho, és el teu tema i ho faràs genial". O: "Això és una bogeria, digues que no, no passa res". I té molt a veure amb els ritmes del mercat perquè escrius un llibre i, de sobte, tens una atenció sobredimensionada i ja pots opinar de tot, ja ets tertuliana, i són dinàmiques profundament patriarcals que estan pensades des de la centralitat de l’home.

C.P.: Que com he lluitat jo? A base de formar-me he anat adquirint seguretat. Quan estic segura de portes endins puc estar segura de portes enfora. Tinc un entorn laboral eminentment masculí i també voldria posar en valor el paper dels amics.

Els referents

J.D.: Com que moltes de nosaltres hi arribem per primer cop, la manera d’exercir el poder i d'ocupar-lo ens l’hem d’inventar sobre la marxa perquè no tens referents. I el lideratge femení en política dependrà del fet que algunes ens trobem còmodes fent coses de manera diferent i assumint el cost addicional que suposarà, i penso en el cas de l’Anna Pacheco i Operación Triunfo.

C.P.: Els estudiants que pugen ara ho porten més integrat , jo em plantejo qüestions per informació externa i ells ja ho porten incorporat.

S’accentua amb l’exposició pública?

J.D.: El nivell d’exigència que tenia envers la meva persona quan era escriptora era un i ara que soc diputada és un altre. Però no té a veure tant amb mi com amb el càrrec.

A.P.: S’accentua. A mesura que la teva feina es fa més visible, t’has de pensar molt bé què dius. Però és que se’ns exigeix més sempre. Se’ns demana una brillantor i una excel·lència que no se'ls demana igual als homes. Hi ha un mem que diu: "Tant de bo despertar-me cada dia amb l’autoconfiança d’un home blanc mediocre". No volem ser mediocres, però tenim el dret de ser-ho, també. L’escrutini va cap a nosaltres. I és una reflexió que em faig molt més que un home, perquè el càstig també serà patriarcal. Ho vam veure a Operación Triunfo. L’atac va ser misògin. I, per tant, això fa que tinguis una por que ve d’una misogínia profunda. L’exigència és triple, però l’atac és doblement sever i té un caràcter masclista. I m’agradaria dir que no em va afectar, però una part de mi no vol tornar a passar per tot allò i s’està de dir coses que diria.